10.07.2018 - 22:00
A les 13 hores, 3 minuts i 15 segons del dilluns 3 de juliol de 2006 es van apagar els llums del metro i es va aturar bruscament; els viatgers ens vam mirar amb estupefacció, i abans que poguéssim reaccionar, es va posar en marxa una altra vegada; molt lentament ens va dur a la següent parada, van obrir les portes i per megafonia ens van dir que a causa d’una avaria havíem de sortir. Viatjava amb la línia 3; per sort per mi, no era la línia 1. Vaig fer un renec i no hi vaig donar més importància. Vaig mirar l’hora al mòbil, feia tard, vaig abandonar el mòbil en mode silenci al fons de la bossa, vaig sortir a la superfície i vaig fer la resta del camí a peu. Feia molta calor, el trànsit era impossible, un munt d’operaris s’afanyaven a engalanar la ciutat per donar la benvinguda a un papa que molts no esperàvem. Se sentien sirenes, ambulàncies. Però jo no hi vaig parar esment, tenia moltes coses a fer. Al cap de dues hores, en tornar a mirar el mòbil, tenia infinitat de trucades, tothom estava preocupat per mi perquè no donava senyals de vida. La línia 1 del metro de València havia patit un accident. Desconfiàvem, pensàvem que podia ser un atemptat, teníem molt present el de Madrid del 2004.
Dues unitats de metro que transportaven unes 150 persones van descarrilar en un revolt proper a l’estació de Jesús i això va causar la mort de 43 persones, de les quals 21 eren veïnes de la ciutat de Torrent; 47 persones en van resultar ferides.
A les 14.00, Canal 9, sorprenentment, obria així el seu informatiu: ‘Comença el compte enrere. Lones gegants i banderes anuncien la visita del papa Benet XVI.’ Un sumari d’un minut sobre la visita que el pontífex havia de fer cinc dies després. Tot seguit, la presentadora va dir: ‘Comencem aquest temps de notícies amb una notícia d’última hora perquè estem molt pendents de València, on acaba de passar un accident i les informacions són encara molt confuses.’ La notícia no era d’última hora, la redacció l’havia rebuda a les 13.03, però no va interrompre la programació per informar-ne. Tampoc va variar la graella, va continuar la programació prevista: un magazín, un concurs i una telenovel·la. L’ordre de la manipulació informativa venia directament de Presidència; els responsables del silenci informatiu van ser els directius de Radiotelevisió Valenciana amb la complicitat dels seus periodistes.
La comissió parlamentària que havia d’investigar l’accident va ser la més curta de la història de les Corts Valencianes, amb només quatre dies de compareixença. Els grups parlamentaris van rebre la documentació just 24 hores després dels interrogatoris. El PP va imposar la seva majoria absoluta per vetar la documentació i els testimonis sol·licitats per l’oposició. Els directius i tècnics de Metrovalencia van ser alliçonats amb l’ajuda d’una empresa consultora, HM & SANCHIS, perquè oferissin a la comissió parlamentària una versió única, segons la qual l’accident havia estat imprevisible i inevitable; l’única causa va ser l’excés de velocitat i l’únic responsable el conductor, que va morir en l’accident.
Després del tancament de la investigació parlamentària, diversos dels treballadors que van defensar la tesi de l’excés de velocitat com a causa única van rebre millores laborals; entre ells, els qui llavors eren responsables del Departament d’Explotació de Ferrocarrils, encarregats del manteniment del material i de les vies: Vicente Contreras, número dos de FGV, que després de la seva prejubilació va aconseguir una assessoria amb sou. O Manuel Sansano, que va pujar dues categories en passar de director tècnic a director adjunt de desenvolupament tècnic.
Deu anys més tard de l’accident, una comissió d’investigació de les Corts Valencianes va concloure, el 2016, que la línia 1 de Metrovalencia no era segura i va determinar una gestió política ‘negligent, interessadament precipitada i opaca’. Les víctimes del metro han fet seves les conclusions de quatre dels cinc partits que componen la comissió. Per a l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol, els tretze responsables del sinistre són els sis directius que dirigien FGV el 2006 i decidien sobre qüestions de seguretat: Marisa Gracia, Dionisio García, Vicente Contreras, Francisco García Sigüenza, Manuel Sansano i Luis Domingo Alepuz; també els ex-directius d’RTVV Pedro García i Lluís Motes, per manipular la informació sobre l’accident, i els responsables polítics: Francisco Camps, Juan Cotino, Serafín Castellano, Víctor Campos i José V. Dómine.
Dotze anys després de la tragèdia no hi ha hagut cap judici. Aquest mes de febrer, l’Audiència de València ha tornat a reobrir la causa de l’accident de la línia 1 de Metrovalencia després d’haver-se arxivat fins a tres ocasions el llarg procés judicial pel qual lluiten els familiars i les víctimes. A més, obliga la jutgessa que citi a declarar els investigats i hi veu indicis de delicte. D’altra banda, les Corts Valencianes han aprovat la llei de seguretat ferroviària, una de les reivindicacions de l’AVM3J, perquè no torni a passar.
Els familiars i les víctimes són un exemple de dignitat i de lluita. Després de tants anys, ja és hora de depurar responsabilitats, no només els de la causa de l’accident, també els de l’apagada informativa, els de la manipulació del cas, els jutjats que han omès proves i de tots aquells que han afegit patiment a les víctimes. Ara ja sabem qui en són els responsables, cal que la justícia els condemni.
