09.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 10.06.2019 - 00:07
Cofoisme, heus aquí el tret que defineix millor el caràcter espanyol. Tots els caps d’estat adulen les masses; d’això se’n diu nacionalisme. Però fins ara cap no s’havia servit del principi de la loteria, com ho ha fet Pedro Sánchez afirmant que ‘Espanya és el millor país per a néixer’. A aquesta afirmació, en vista de la sèrie històrica d’exilis i emigracions, s’hi podria replicar que potser també és el pitjor país per a morir. Tant d’optimisme oficial fa mala espina; més encara quan esdevé una arma de la diplomàcia. Com a prova de l’astúcia que se suposa en els diplomàtics, no té preu que un ambaixador no nacionalista convidi la gent estrangera a ‘fer l’espanyol’, ni que a tal fi munti tablaos de flamenc a la residència oficial i convidi a truita de patates, pernil i Rioja, com els militars als vinos que organitzen a les casernes. Heus aquí l’alegria elevada a raó d’estat.
És clar que ‘fer l’espanyol’, igual que ‘fer l’animal’ o ‘fer el pallasso’, és d’un tarannà carnavalesc evident i l’ambaixador, malgrat les aparences, no té l’encàrrec de servir els ciutadans que representa ni mol·lificar les relacions entre els estats, sinó de fer el paper del gracioso. Aquest personatge imprescindible de la comèdia espanyola és l’altra cara de la Inquisició, les expulsions, les encomiendas, els afusellaments, la crema de llibres, persones i ciutats, i els primers d’octubre passats, presents i futurs. ‘Fer l’espanyol’ és desinhibir-se i fer callar la consciència eixordant-la amb la gresca, que tant val per a un tablao com per a un aporellos. És deixar-se anar, que la vida és curta i aquí alegria i després glòria.
‘Fer l’espanyol’ és la rèplica contrareformista a l’envitricoll de la consciència jueva. Si Freud va empescar-se la psicoanàlisi per enfortir el jo esllomat dels jueus vienesos, la poca fortuna d’aquesta teràpia a Espanya s’explica pel fet que amb el Tenorio ja hi havia una fórmula molt més còmoda per a viure sense complexos. Ara com ara, el ‘tan largo me lo fiáis’ descarrega la consciència. I quan ja tot s’ha consumat, una espurna de lucidesa t’allibera del superjò, esvaint-lo com l’estàtua del Comendador al drama de Zorrilla. On s’és vist que un espanyol demani perdó? Admetre la culpa i aplicar el desgreuge? En tot cas, jugar-s’ho tot en una juguesca metafísica diametralment contrària a la de Pascal i guanyar també per loteria o ruleta russa, com doña Inés. Perquè amb ‘un sol punt n’hi ha prou’ per a redimir el cinisme de tota una existència i enviar a l’oblit la galeria d’estàtues que recorden el passat.
Si per a Freud allò que es reprimeix acaba tornant sempre, per als educats en el tenorisme l’instant de la veritat queda fora de la història. Això els permet de viure en la negació sense por de les conseqüències. I a l’inrevés, recordar la repressió que amaguen les estàtues és fer professió d’antiespanyolisme i justifica la persecució. Qui s’atreveixi a sondar el malson que porta per nom Espanya passa a formar part de l’anti-Espanya i esdevé carn de la llegenda negra.
Sortosament, l’Església, martell d’heretges, vetlla per la unitat en la fe. Sols que l’apologètica com a substitut de la dialèctica acaba devastant la intel·ligència. Discurs d’argument únic, sempre torna a la idea de la conspiració d’envejosos, ressentits, jueus, catalans i xurma semblant. I tot i que no sigui ni lògic ni raonable d’atribuir la conspiració a un sol individu, els historiadors del règim (de tots els règims) cerquen sempre algun cap de turc, ja sigui el fosc Antonio Pérez del Hierro, secretari de Felip II i primer d’una nissaga de ‘fugats’, ja sigui el president Carles Puigdemont, darrer fins el moment d’aquest august llinatge. En tots dos casos, i la repetició difícilment pot ser fortuïta, el poder reial, vulnerant la jurisdicció assenyalada per la llei, els llançà al damunt el tribunal que podia controlar millor: la Santa Inquisició en un cas, el Suprem en un altre.
L’esquema revé pels segles dels segles. La crítica esdevé antiespanyolisme i la reacció es repeteix sense més variació que una mimètica posada al dia dels termes per a semblar actual. D’aquí ve l’anacronisme al títol de la conferència organitzada per l’ambaixada espanyola a Viena: ‘500 anys de fake news? Propaganda contra l’imperi espanyol d’ahir a avui’. Segons l’anunci, l’acte gira entorn del best-seller titulat Imperiofobia y leyenda negra, de María Elvira Roca Barea. S’ha de dir que en aquest cas l’ambaixada no ha estat balafiadora, car el cartell ho aprofita tot i posa en relleu la condició de best-seller, no pas de fita acadèmica, d’un llibre que, com els d’altres pseudo-historiadors tipus Pío Moa, es ven molt bé entre un públic determinat. Alhora, combinant el tòpic anyenc de la llegenda negra amb el més actual de les fake news, que en el codi dels deixebles d’Alfonso Dastis refereix inconfusiblement al Primer d’Octubre, es destaca com a reclam la novetat, certament molt espanyola, de propugnar els judicis polítics a la Unió Europea.
Reivindicar l’imperi global, el Weltreich, a hores d’ara té un regust de cosa rància, com dels anys trenta i quaranta del segle passat. Però fer-ho a Viena i amb un eurodiputat de Vox com a cap de cartell ho tenyeix definitivament del color marronós que a Àustria pren una inequívoca significació política. Que allà aquest color torni a ser un valor en alça és probablement la raó que l’ambaixada espanyola s’hagi atrevit a programar-lo. I és que a Espanya l’imperialisme sempre ve de bracet del feixisme. Imperialistes eren els deixebles d’Ortega y Gasset que fundaren Falange; imperialista reblat d’antisemita era Onésimo Redondo, fundador de la Junta Castellana de Actuación Hispánica; imperialista era Ramiro Ledesma Ramos, dissenyador del jou i les fletxes i autor dels eslògans ‘Arriba España’ i ‘Una, grande y libre’; imperialistes els fundadors de la revista Escorial, centre de l’imperi de Felip II, el de la llegenda negra.
Fake news de cinc-cents anys amb múltiples actors conxorxats contra la bondat de l’imperi espanyol. Abans que ningú me’n faci retret, m’afanyo a declarar que si la universitat de Stanford és a punt d’esborrar el nom de Juníper Serra dels seus edificis i programes és a causa d’un moviment de sensibilització que afecta monuments de tot el país. Però si la decisió pot semblar injusta amb el fundador de les missions que esdevingueren les grans ciutats de Califòrnia, potser és oportú de recordar el costat fosc de la colonització. Any 1598, el virrei Luis de Velasco encarrega a Don Juan de Oñate y Salazar d’explorar les terres avui anomenades Nou Mèxic. Reunint les seves tropes a la riba sud de Río Grande, prop d’El Paso, el 30 d’abril, dia de l’Ascensió, Oñate féu celebrar una missa i en acabant declarà totes les terres a l’altra banda del riu propietat de l’imperi. Amb la màgia de la paraula i de la força bruta, tot allò passava a ser ‘Espanya’.
Per un pacte d’obediència i homenatge a la corona que segurament no entenien, els indígenes esdevenien súbdits amb l’obligació de subministrar queviures als colons i treballar per a ells en canvi de ‘protecció’. D’això en deien una encomienda. L’octubre d’aquell any, els membres de la tribu Acoma, sabent les intencions dels espanyols, van negar-se a allotjar i alimentar un escamot enviat per Oñate, i els soldats van reaccionar destruint cases, molestant les dones i violant-ne una. Els indígenes no varen restar passius i en la trifulga van morir una dotzena de soldats. Oñate declarà la tribu en rebel·lia i n’ordenà la destrucció. S’hi presentà el 22 de gener de 1599 i durant tres dies va permetre que els soldats descarreguessin tota la seva agressivitat sobre els infortunats acoma: en mataren prop d’un miler i castigaren els supervivents més grans de dotze anys a penes de vint anys d’esclavatge i amputació d’un peu a tots els homes més grans de vint-i-cinc anys. El 1606 Oñate fou cridat a Ciutat de Mèxic per donar explicacions de la seva conducta al virrei. Fou expulsat de Nou Mèxic, però se n’anà a Espanya, on l’emperador el nomenà cap d’inspectors de les mines del regne, en un exemple precoç de portes giratòries.
Fake news i imperofòbia, dirien els apologetes de l’imperi, però a l’estàtua eqüestre que el poble d’Alcalde va dedicar a Oñate l’any 1991 algú va amputar-li el peu pocs dies abans del quart centenari de l’efemèride. En lloc del peu hi va deixar un escrit amb la frase ‘fair is fair’, que ve a dir: ‘és de justícia’. L’escultor va tornar a posar-hi un peu, però no va aconseguir de dissimular la soldadura, que resta visible. El 2017 algú va pintar-lo de vermell i va escriure ‘recordeu 1680’ a la base de l’estàtua, expropiant-la com a lloc de memòria. L’any 1680 els indígenes s’havien revoltat contra els colons espanyols. I aquell gest de recordar la revolta amb el color de la sang que evocarà per sempre la vergonya espanyola en la memòria dels acoma trobà correspondència a l’altra banda de l’Atlàntic en la revolta d’uns altres indígenes que també recuperaven la memòria. I era, amb la distància de segles i de cultures, com si algú, implicat en la conxorxa antihispana, hagués pintat sota la imatge de Felipe VI un llampant ‘recordeu el 2017’ d’un vermell de caps oberts i ulls rebentats. Perquè la memòria no és pas negra sinó vermella i les estàtues sempre acaben girant-se contra els qui tot ho fien a un ‘tan largo me lo fiáis’.
