16.11.2019 - 22:00
|
Actualització: 18.11.2019 - 19:02
Aquests darrers dies el resultat de la darrera enquesta publicada pel Centre d’Estudis d’Opinió (‘Cosmopolitisme i localisme a Catalunya’) ha dominat molts titulars de premsa, tant a Espanya com a Catalunya.
La notícia sembla rellevant, i el missatge és clar: l’independentisme cau. ‘Se hunde.’ [S’enfonsa.] Per visualitzar aquesta suposada caiguda, El País fins i tot va publicar en el seu article un gràfic comparant les respostes d’aquesta darrera enquesta amb les dels Baròmetres d’Opinió Pública (BOP) d’aquests darrers anys.
Però resulta que hi ha un problema. Les dades de ‘Cosmopolitisme i localisme a Catalunya’ són comparables amb les del BOP? La resposta és bastant clara: no. La mostra dels 1.500 enquestats d’aquesta darrera, comparada amb la ‘normal’ del BOP (o sigui, la suma dels 7.500 de les 5 enquestes dels anys 2018 i 2019), és:
―Més castellanoparlant
―Més a la dreta política
―Més espanyola quant a la identitat.
I realment la societat catalana ha canviat tant, lingüísticament, socialment, respecte de la identitat i políticament en uns quants mesos? Probablement no pas.
Llengua
La llengua és íntimament correlacionada amb l’independentisme. Per exemple, els anys 2018-2019 la relació entre llengua primera (la que es parlava a casa de petit) i el suport a la independència de Catalunya ha estat aquesta:
Què passaria en una enquesta, doncs, si se seleccionessin més persones de llengua primera castellana (~30% independentista) i menys de llengua materna catalana (~80% independentista)? Evidentment que pujaria el percentatge en contra de la independència. I això és exactament què ha passat. Mirem la llengua primera dels enquestats del BOP comparada amb les de la darrera enquesta:
Realment podem creure que el percentatge de catalans de llengua materna castellana ha pujat d’un 8% aquests darrers mesos? És clar que no. La llengua primera no canvia al llarg de la vida! Així doncs, allò que ha canviat és la mostra de l’enquesta, a qui pregunten.
Eix ideològic
Tant les enquestes del BOP com ‘Cosmopolitisme i localisme’ demanen sobre l’autoubicació ideològica dels enquestats en una escala de 0 (extrema esquerra) a 10 (extrema dreta). Històricament, aquest eix ideològic està molt correlacionat amb l’independentisme: com més autoubicat a l’esquerra, més independentista. Per tant, si en una enquesta se seleccionés més gent de la dreta, els resultats reflectirien una baixada de suport a la independència. I, una altra vegada, això és exactament què ha passat.
Mirem, primer, la relació històrica entre l’eix esquerra-dreta i independentisme-unionisme:
I què ha passat a l’enquesta ‘Cosmopolitisme i localisme’? Doncs que el percentatge de catalans que s’autoubiquen a la dreta política (6 o més a l’escala de 0-10) ha pujat significativament.
Però realment el percentatge de catalans que s’autoubiquen a la dreta política s’ha duplicat? Probablement no pas. La realitat més probable és que aquesta darrera enquesta hagi sobredimensionat el nombre de persones de la dreta política (cosa que té un impacte, lògicament, en els resultats sobre l’independentisme).
Mirem-ho d’una altra manera. El gràfic següent és l’autoubicació ideològica dels enquestats al llarg del temps.
És creïble que els catalans hagin virat radicalment cap a la dreta aquests darrers mesos? Poc probablement.
Identitat
La identitat i les opinions sobre la independència van també lligades. Com més autoidentificació espanyola, més unionista; com més autoidentificació catalana, més independentista. Aquesta és la relació entre l’independentisme i la identitat, històricament:
Es canvia sovint d’identitat? No. Per tant, quan hi ha canvis d’identitat significatius en unes enquestes, la causa més probable no és que la societat hagi canviat, sinó que el mostratge sigui diferent (i, per tant, incomparable). Si se seleccionés per a respondre una enquesta més gent de sentiment ‘català’, l’independentisme pujaria, de la mateixa manera. I si se selecciona per a una enquesta més gent de sentiment ‘espanyol’, l’independentisme sortiria molt baix.
Què ha passat en la darrera enquesta publicada pel CEO? Mirem-ho:
Curiós, oi? En pocs mesos, el percentatge de catalans que es consideren més catalans que no espanyols realment ha baixat un 10%? Perdoneu les repeticions, però no. Els sentiments d’identitat canvien molt poc, i mai de manera ràpida. Per tant, les diferències entre les enquestes BOP i ‘Cosmopolitisme i localisme’ no reflecteixen canvis en la societat catalana, sinó en un mostratge de 1.500 persones.
I si la mostra hagués estat idèntica?
Intentem salvar les dades, o si més no ajustar-les de manera que siguin comparables al llarg del temps. Si acceptem com a fets que (a) la llengua materna i la ideologia (esquerra-dreta) són els factors principals que determinen la posició respecte de la independència de Catalunya i (b) que és molt, molt poc probable que les freqüències d’aquestes variables hagin canviat significativament aquests darrers anys, ens permet (i) de crear un model estadístic bàsic, basat en la darrera enquesta (‘Cosmopolitisme i localisme’) en què l’independentisme és una funció de llengua sumat a la ideologia i després (ii) d’aplicar aquest model a la mostra ‘normal’ del BOP (o sigui, la combinació de les 5 enquestes BOP de 2018-2019). Ho fem?
Fent aquest ajust, l’independentisme tindria un 47,4% de suport, mentre que l’unionisme un 45.
Per tant, o Catalunya ha canviat significativament el seu perfil ideològic i llengua materna o bé la mostra de la darrera enquesta és qualitativament diferent de la mostra dels BOP. En resum: l’independentisme té, més o menys, el mateix suport que fa un any o dos.
Conclusió
Una anàlisi de les dades de les BOP d’aquests darrers anys i de ‘Cosmopolitisme i localisme’ deixa clar que aquesta darrera és esbiaixada d’una manera que sobrerepresenta la dreta i els catalans d’origen castellanoparlant i infravalora l’esquerra i els catalanoparlants. Això, lògicament, té conseqüències importants en el moment de calcular el suport a la independència. El 41% (la xifra que surt als titulars de tots els diaris) prové, per tant, d’una anàlisi que ignora les característiques del mostratge i les seves conseqüències.
Quan es ponderen les dades per ajustar pels biaixos més importants (llengua, lloc de naixement, i província) l’independentisme i l’unionisme són bàsicament al mateix nivell (45% cadascú). O sigui, quan es tracten les dades d’una manera crítica, no consta cap baixada significativa en el suport a la independència, sinó uns moviments dins el marge d’error estatístic. Dit altrament, una anàlisi rigorosa de les dades d’aquesta enquesta porta a la mateixa conclusió que una de qualsevol de les d’aquests darrers anys: que el suport a la independència no ha tingut canvis significatius.
Però és clar, els conceptes ‘ponderació’, ‘biaix’, ‘sobrerepresentació’ i ‘marge d’error’ no fan bons titulars. Un 41%? Això sí que és un bon titular. Així que prepareu-vos per sentir, una vegada i una altra, aquesta xifra –fins que no surti la pròxima enquesta, en què molt probablement augmentarà el suport a la independència, però només a causa del principi de ‘la regressió a la mitjana’.
Un aclariment
He rebut preguntes sobre algunes dades d’aquest article, sobretot en referència a la comparació en les distribucions per llengua primera entre els enquestats de la darrera enquesta del CEO (‘Cosmpolitisme i localisme’) i els enquestats de les cinc darreres enquestes del Baròmetre d’Opinió Política (2018-2019). Concretament, em refeixo al segon gràfic de l’article.
Els dubtes són ben fonamentats, i la causa dels dubtes és la manca d’una explicació clara (per part meva) d’una part de la metodolgia de l’anàlisi.
El dubte: les xifres del gràfic no corresponen amb la taula de freqüència
La taula de freqüència que apareix en les taules estadístiques per a la pregunta 51b de l’enquesta ‘Cosmopolitisme i localisme’ és aquesta:
La distribució entre enquestats de llengua primera castellana, catalana, i ambdues – respectivament – és de 56,5%, 29,5 i 3,2%. En el gràfic de l’article, però, les xifres son: 63,35%, 33,06% i 3,59%.
La pregunta, doncs, és per què en el gràfic surten xifres diferents que les de la taula de freqüència?
La resposta: l’exclusió dels “NS”, “NC”, i parlants d’altres idiomes
El tema que m’interessava per aquesta anàlisi era la proporció relativa de persones de llengua primera castellana vs catalana. Per això, pels càlculs pel gràfic en qüestió, s’ha tret els cinc enquestats que no sabien la seva llengua primera (0,3%), els quatre enquestats que no contestaven (0,3%) i els 154 enquestats que parlaven altres llengües o combinacions (10,3%). Havent tret aquestes observacions, es van recalcular els percentatges, i el resultat és el que es veu en el gràfic en qüestió.
Per fer la comparació amb les cinc enquestes del BOP, es va aplicar exactament la mateixa metodologia (o sigui, es van treure totes les observaciones “NS”, “NC”, i altres idiomes per a fer els càlculs).
Per què treure els “NS”, “NC” i altres llengües?
El tema d’interés d’aquest article era la relació entre factors sociodemogràfics (com la llengua) i el suport a la independència. Com que hi ha poques dades històriques sobre els parlants d’altres llengües i l’independentisme (perquè el BOP exclou la majoria d’aquestes persones, perquè – com jo – no son ciutadans), no hi havia prou base per intentar estimar la probabilitat de ser independentista segons la llengua per a aquest grup. Per tant, vaig restringir l’anàlisi només en la proproció relativa entre persones de llengua primera castellana, catalana, i les dues, traient els altres grups.
La causa de la confusió? Jo
La font original de la confusió, sóc jo. En l’article, no vaig explicar ni que s’havien tret aquests grups, ni per què. I s’hauria d’haver explicat. Les decisions metodològiques sempre són qüestionables, i per això han de ser sempre transparents. Agraeixo als que m’escriuen, i sobre tot als que em critiquen, perquè m’ajudeu a millorar.
Detalls tècnics
El codi d’aquesta anàlisi és públic i disponible a https://github.com/joebrew/vilaweb/tree/master/analyses/quarantaun.
