Cartes creuades: Repressió contra vots.

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Hom esperava que passés, però això no resta gravetat a la decisió que vam conèixer  divendres, segons la qual el magistrat instructor del Tribunal Suprem espanyol, el jutge Llarena, ha ampliat el nombre d’investigats incorporant a la ja abans llarga llista a Artur Mas, Marta Rovira, Anna Gabriel. I també a la Marta Pascal, Mireia Boya i Neus Lloveras. Tots ells pertanyen als tres partits independentistes, i Neus Lloveras és la presidenta de l’Associació de Municipis per la Independència.

Encara que els resultats de les votacions de dijous haguessin transcorregut pel camí dissenyat per Rajoy, el magistrat hagués adoptat la mateixa decisió. En aquesta fase, sembla ser que això és el que han dissenyat i que creixerà la llista dels investigats, perquè arribi al màxim possible de gent l’estratègia de les tenalles coercitives. Com més siguin els investigats, més fàcilment aconseguiran paralitzar qualsevol procés mitjançant la pressió dels damnificats. Si més no, això és el que esperen els aparells de l’estat.
En la nova estratègia, les iniciatives judicials prendran el relleu a la repressió policial.

El Govern espanyol és conscient que a les institucions i mitjans de comunicació internacionals els perjudica molt més una imatge de repressió policial de tenir a mitja dotzena de polítics a la presó o l’exili. I vol posar aquesta llosa judicial sobre les institucions públiques que surtin de les eleccions de dijous, tant sobre el govern com el parlament. L’avís és fàcil d’entendre: si les noves institucions segueixen endavant amb l’estratègia independentista unilateral, hauran de patir de nou el 155 i l’atac dels tribunals. D’elles depèn el futur dels imputats i dels que apareixeran més endavant en aquesta llarga llista.

Els responsables de les institucions que es constituiran en funció dels bons resultats dels partits independentista, així com els grups de treball dels partits i les associacions socials, hauran de prendre un temps per, sense presses, un cop desaparegut el perill de perdre el lideratge de les institucions, definir l’estratègia per a la propera legislatura.

Hi ha un element principal a tenir en compte a l’hora de fer aquesta anàlisi: sabem quin és el comportament del Govern d’Espanya, aquesta incògnita s’ha aclarit en els últims tres mesos, i no canviarà, com el mateix Rajoy va afirmar en la roda de premsa de divendres.
Un altre element d’aquest debat és la dificultat per superar el 50% dels vots. No convé que els resultats de les eleccions de dijous es llegeixin en l’àmbit independentista només des d’una de les cares de la moneda. Tenint en compte els atacs soferts i la por estès, els resultats han estat bons, perquè molts posaven en dubte si aconseguirien 68 escons, i s’han aconseguit 70. Però l’altra cara de la moneda ens ensenya que resulta summament difícil treure rèdits de solidaritat dels atacs de l’1 d’octubre i de les injustes mesures posteriors, perquè, malgrat tot el que ha passat, no ha pujat de manera apreciable el nombre de votants. El 50% sembla un límit infranquejable, i reflexionar sobre com superar aquest límit i com acostar-se a la següent desena que quan arribi el dia D, perquè no es repeteixi el que ha passat al Quebec (49,42%) ia Escòcia (44, 70%).

Diplocat ha treballat dur aquests anys a nivell internacional. També en la següent fase serà de vital importància aquest àmbit de treball, i els resultats de dijous contribuiran a això, però, amb l’amenaça del 155, al nou govern li espera un dur treball.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

El resultat de les eleccions imposades a Catalunya pel govern espanyol és extraordinari. Sota les pitjors circumstàncies que es podrien imaginar els ciutadans de Catalunya han donat un impuls fonamental a la república proclamada el 27 d’octubre, han deixat clar que el govern legítim i el seu president són els dirigents que han de governar el país i han enviat el partit de M.Rajoy a la irrellevància política. Tot enmig d’un clima de repressió asfixiant on la violència oficial i la no oficial han fet tot el que ha estat al seu abast per crear un clima de derrota independentista que mai va arribar.

La victòria en escons de Ciutadans és un fet irrellevant per més propaganda que se li vulga posar. La campanya a favor seu ha estat tan descarada com intensa i algun dia algú haurà d’explicar d’on ha eixit tant i tants diners. Però al final el que han aconseguit és menjar-se al PP i poc més. L’independentisme, amb els líders a la presó i en exili només ha perdut dos escons. Res més. I ha retingut tan de sobres la seva majoria parlamentària que en aquesta ocasió Junts per Catalunya i ERC no necessitaran del vot de la CUP per tirar endavant amb la legislatura. D’una CUP que ha sorprès pel seu escàs resultat, immerescut.

L’èxit del president Puigdemont és el més destacat de la nit. Les enquestes anunciaven que aquella debacle que patiria el PDECat segons les primera previsions Puigdemont l’anava a esmorteir. No només l’ha esmorteït sinó que ha estat capaç de ser segon i liderar el bloc independentistes, cosa que cap enquesta donava com a possible. La fermesa i la valentia de Puigdemont l’ha portat aquí, juntament amb la capacitat de crear un espai completament nou. Junts per Catalunya no és el PDECat ni ho serà. Estem assistint també a l’emergència d’un nou moviment polític.

Això crec que no ho va entendre Esquerra Republicana. Estic convençut que si ERC hagués dit clar que encara que guanyessen ells votarien Puigdemont com a president el seu resultat hauria estat molt millor. Els va superar la pulsió partidista, oblidant que aquestes eren unes eleccions il·legals on la població tenia com a prioritat reafirmar el govern legítim del país. En qualsevol cas no cal oblidar en cap moment el fet gravíssim que el seu lider i vicepresident, Oriol Junqueras, s’haja vist obligat a fer campanya tancat en una presó espanyola. I tampoc que tothom era conscient que el pròxim govern del país, de manera inevitable passava per la unitat entre Puigdemont i Junqueras, així que d’alguna manera era igual votar a un que a un altre.

Quin no ha entès res de res són els comuns i Podem. El monumental mastegot que els han donat els votants s’entén millor quan veus a Domenech eixir a la televisió després dels resultats lamentant la victòria de la dreta i qualificant Puigdemont de neoliberal. No han entès res i si segueixen així desapareixeran, Puigdemont és mil vegades més revolucionari que Pablo Iglesias. Els fets canten i davant això els eslògans sones més buits que mai.

Finalment queda el PP i què vols que et diga, Martxelo. Tres diputats. Tres. El ridícul més impressionant. Rajoy té no un sinó mil problemes i ha pagat car, molt car, el cop d’estat.