29.06.2021 - 05:31
El mes de juliol passat vam poder observar, a simple vista o amb prismàtics, el cometa C/2020 F3 NEOWISE. Multitud d’astrònoms d’arreu el món el van fotografiar. Els cometes són objectes l’aparició esporàdica dels quals ha cridat sempre l’atenció de la població. Durant centenars d’anys, els astròlegs tractaven de relacionar la seua aparició sobtada i la seua presència al cel amb vaticinis de fets que esdevindrien, normalment infortunis. No és estrany que els monarques del passat s’interessaren per aquestes aparicions i, crèduls com eren en la seua majoria, volgueren conèixer els presagis que aquests astres anunciaven.
El novembre de 1572 es va observar un nou estel a la constel·lació de Cassiopea. El rei Felip II va encarregar a l’astrònom més famós del regne, el catedràtic de la Universitat de València Jerónimo Muñoz, un estudi del nou astre, que Muñoz va publicar com El libro del nuevo cometa. En realitat el fenomen de 1572 era una supernova, observada també per l’astrònom danès Tycho Brahe. El mateix Muñoz en el seu llibre ja diu que més sembla estel que cometa. Anys més tard, els dos van poder observar i documentar el Gran Cometa de 1577.
El prestigi dels astrònoms de la cort de Felip II es va incrementar amb la unió de la corona portuguesa en 1581, en un període també caracteritzat per l’enorme difusió de les notícies en el pròsper món de les relacions de successos. Els fenòmens astronòmics –eclipsis solars, la supernova de 1572, però sobretot els cometes– van impulsar una sèrie de publicacions de gran valor perquè qüestionaven el sistema aristotèlic. Per als peripatètics, els cometes eren fenòmens atmosfèrics de la regió sublunar que no podien situar-se al cel immutable de planetes i estreles.
Juan Cedillo Díaz va succeir Andrés García de Céspedes com a cosmògraf major del Consejo de Indias i catedràtic de l’Academia Real Matemática de Madrid. Entre les obres manuscrites que es conserven a la Biblioteca Nacional d’Espanya (BNE), hi ha una traducció seua incompleta del De revolutionibus de Copèrnic, amb el títol Idea astronómica de la fábrica del mundo y movimiento de los cuerpos celestiales. Cedillo Díaz no va publicar l’obra. El professor Mariano Esteban Piñeiro postula que el temor a la censura i la sort de Galileu Galilei el van fer prudent. En canvi, diu que degué impartir les idees de Copèrnic en les seues classes, com també va fer amb l’obra de Galileu, Discurs del flux i reflux de la mar.
Cedillo Díaz i els seus alumnes van seguir amb interès la cèlebre polèmica entre Galileu i Orazio Grassi sobre els tres cometes que es van poder veure en 1618. Es conserven impresos i manuscrits que donen compte de les observacions i les seues conseqüències. Professors, nobles i estudiants van assistir a l’observació de l’últim d’aquests C/1618 W1, capitanejats per Cedillo Díaz, que va fer nombroses anotacions, que es conserven en el manuscrit 9092 de la BNE.
«Durant centenars d’anys, els astròlegs tractaven de relacionar l’aparició de cometes amb vaticinis de fets que esdevindrien, normalment infortunis»
Un testimoniatge d’aquella expectació que va impulsar al seguiment dels cometes, i de la col·laboració entre astròlegs, el constitueixen les notes que es conserven en diversos còdexs de la Biblioteca Nacional d’Espanya i de la Biblioteca de l’Escorial. En aquesta època, alguns astrònoms utilitzaven també la denominació d’astròlegs, seguint la tradició clàssica que l’astrologia era l’aplicació «pràctica» de l’astronomia. En un còdex miscel·lani de la Biblioteca Nacional, amb la signatura 9408, es troba el dibuix d’un cometa realitzat per astròlegs valencians. El títol diu Cometa que se aparece, i es pot llegir a la dreta: «Figura treta pels astròlegs de València, enviada a aquesta cort on s’apareix de la mateixa manera»; i a l’esquerra: «Es descobrí sobre l’orient de la mar de la part de migdia. El seu moviment és de primer mòbil amb major velocitat, i cada dia s’ha anat avançant dos graus. La longitud, de vint-i-nou graus, començant en set graus de Libra fins a 22 de Virgo. El color és blanc cendrós. Es començà a descobrir a 12 de novembre a les cinc hores del matí i s’ha anat avançant cada dia. I a 20 de novembre va eixir a les dues hores i quart del matí».
Es tracta, doncs, d’una comunicació dels astròlegs valencians a la cort del monarca espanyol Felip III. Dissortadament, ni en el text ni en la descripció del manuscrit figura l’any de l’observació. No obstant això, hem repassat els grans cometes que es van observar en aquella època, fent ús del magnífic tractat Cometography: Ancient-1799 de Gary W. Kronk publicat per Cambridge University Press en 1999, i intuïm que es tracta del segon dels tres cometes que es van poder observar en 1618: C/1618 V1. Les dates i les hores en les quals es va poder observar, el lloc del cel i el seu moviment (de primer mòbil o retrògrad: d’est a oest) coincideixen amb la descripció del manuscrit.
En el llibre de Kronk trobem una referència a una observació duta a terme des de Filipines publicada en The Philippine Islands: 1493-1898, una sèrie de 55 volums sobre la història de Filipines a través de manuscrits. En el volum 18 publicat en 1904, un autor anònim diu: «En el matí de l’11 de novembre [de 1618] un cometa va ser vist […] tenia una cua de color platejat, amb un lleuger tint cendrós i una forma extraordinària. Al principi era com una trompeta, després com una catana, amb el tall cap al sud-oest, i al final va aparèixer amb forma de palma». L’autor també esmenta Spica, l’estel més brillant de Virgo, per a la seua ubicació en el cel.
«Els cometes de 1618 són molt importants perquè van iniciar un animat debat científic en tot Europa sobre la seua naturalesa i la seua ubicació»
Resulta interessant comparar aquesta descripció amb una altra feta per l’astrònom portuguès Pedro Mexia publicada en Discurso sobre los dos cometas, que se vieron por el mes de noviembre del año pasado 1618 on es pot llegir: «El seu color era vari com fum de fornall de fondre metalls amb molts fums.» Sorprèn la coincidència en la descripció amb la de l’observador filipí: «En cosa d’una hora vam poder veure que canviava de formes: la primera de botzina, la segona d’assot, la tercera d’alfange turquesc i la quarta de palma» (un dibuix amb aquesta silueta apareix en la portada del llibre).
Llig l’article complet a la web de Mètode.
«Desvela l’univers» amb els altres articles d’aquesta secció a Mètode.
Vicent J. Martínez és catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de l’observatori Astronòmic de la Universitat de València. @VicentJM
Júlia Benavent és catedràtica de Filologia Italiana de la Universitat de València.
