Neus Munté: ‘Amb aquesta situació d’interinatge, donem més ales al nostre adversari, que és el govern del PP’

Neus Munté combina fortalesa i diplomàcia. No dubta en cap pregunta. Potser bufa i si pot esquiva amb estil. Representa la nova política de l’equip de Mas. Socialdemòcrata, de la UGT, convergent de fa vint anys, discreta, persistent i amb una bona dosi de mal geni si s’escau, té el carisma de la renovació i de les dones que no renuncien a res. El seu tarannà obert i pausat oxigena el govern en funcions i esdevé promesa del nou govern i del nou futur. Una acumulació de medalles que porta amb una modèstia cordial que ha renovat la política catalana. Vol que persistim, que ningú no doni res per perdut. Diu que ningú no ha de guanyar per golejada. No vol parlar de noves eleccions. Ella, que s’asseu a la taula de negociació de la CUP i sap el pa que s’hi dóna, no vol estripar cap carta, vol transmetre confiança i diu que se la creu. Considera que això que es fa es gegantí i que en la negociació tothom ha de cedir.

—Què en penseu de les proposta de David Fernàndez? És una bona notícia?
—De moment, només vull matisar que quan diu ‘es discuteix per darrere dos projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP’ hauria de parlar de Junts pel Sí. Els que seiem a les taules de negociació som, d’una banda, Junts pel Sí, que representa CDC i ERC i més sensibilitats ben variades, que han sabut trobar un punt de coincidència entre les divergències per defensar junts el projecte del procés cap a l ‘estat propi; i d’una altra banda la CUP.

—I sobre el pla de xoc?
—Sobre pla de xoc, continuem treballant per l’acord. Anem negociant i apreciant similituds en alguns aspectes. Som sensibles a les necessitats de la gent i hem de continuar donant resposta, malgrat l’estat, o precisament perquè l’estat ens mostra la seva cara més antisocial.

—En les negociacions, es pot dir que el paquet social del pla de xoc és el que va més avançat?
—Tot avança a bon ritme, però per a tancar un acord com aquest al cent per cent cal anar tancant aspectes diferents. Estic segura que amb el pla de xoc passarà com va passar amb la declaració o l’annex, que s’aprovarà tot de cop i tindrem un concepte global. Hi ha un concepte que no és menor, que és el cost d’aquestes mesures. S’han de poder pagar i no tindria perdó què féssim un ‘brindis al sol’ o que parléssim d’unes mesures amb uns costos que no tinguessin cabuda al pressupost. A Junts pel Sí tenim clar que ha de ser així i ho hem traslladat a la CUP, que també ho entén així, Allò que decidim que inclogui el pla de xoc s’ha de poder fer i s’ha de poder pagar. Això fa que no sigui tan fàcil de decidir 240.000 euros amunt o avall. Hem de ser molt responsables en tota la negociació.

—Com vàreu llegir el resultat de l’assemblea de la CUP?
—Va sorprendre, perquè el que sempre sentim a dir als representants de la CUP és que no ens hem d’encallar en el nom, però llavors no entenem que tres dels quatre escenaris es basin en el nom del president. Ens hauria agradat que s’hagués explicat allò que discutíem a cada taula de negociació i que no es posessin escenaris que no existeixen, perquè per a nosaltres no n’hi ha cap que sigui alternatiu a la investidura del president Mas. També hem lamentat que es digués que nosaltres no hem fet cap moviment, ni propostes. Això no ha estat així.

—No hauríeu de ser més transparents i explicar on s’encallen les negociacions?
—Em costa d’acceptar que la discreció vagi renyida amb la transparència, però ens vam comprometre tots plegats que la discreció havia de presidir la negociació. S’ha fet preservar l’acord, malgrat haver topat en determinats aspectes. Potser tot això fa que hi hagi la sensació que cal explicar les coses més bé.

—L’ex-diputat Arrufat va dir que no entenia per què Barcelona World era un tema que encallava.
—Al pla de xoc no hi ha espai per a discutir sobre Barcelona World. El pla de xoc l’entenem com un conjunt de mesures concretes i urgents per a plantar cara a l’emergència social que viu aquest país. El debat sobre Barcelona World, territorialment, és avalat des de Tarragona d’una manera molt majoritària per formacions que no tenen res a veure amb CDC. I significa una generació de riquesa i d’ocupació. Per tirar-lo endavant s’ha escoltat molta gent, amb un procés d’al·legacions obertes. No té res a veure amb un pla de xoc social, en què hem de discutir sobre aspectes del dia a dia: beques de menjador, per exemple.

—S’han queixat que la informació no arriba bé. Què hi teniu a dir?
—Jo no vull entrar en noves polèmiques. Allò que ens havíem de dir ja ens ho hem dit. Ha quedat clar que hem d’exercitar la voluntat per a arribar a l’acord i per aquest motiu la negociació tira endavant i la informació arriba i continuarà arribarà…

—També s’ha dit que el president Mas mana massa.
—És el president de la Generalitat, és el president del govern i el candidat de Junts pel Sí a la presidència.

—El president té un caràcter poc receptiu?
—Al contrari, és una persona que escolta, sensible a tot allò que se li explica i que se li demana. Evidentment, té les idees clares i la voluntat absoluta de fer les coses ben fetes.

—A vegades no es queda massa aïllat?
—No, el president Mas s’explica, dóna la cara, dóna detalls i no ha fugit mai de la comunicació més directa als mitjans de comunicació. A diferència d’alguns altres tipus de líder que coneixem, no ha esquivat mai els contactes amb els mitjans de comunicació i s’ha sotmès a tota mena de preguntes.

—Tres mesos sense acord pot respondre a una estratègia de desgastar Convergència?
—En tot cas, qui té tota la voluntat de desgastar-nos és el Partit Popular, que no ha deixat de fer-ho en cap moment. Ens desgasta quan vol fer creure que no pagar als proveïdors és culpa de la Generalitat, ens desgasta cada vegada que envia una llei al Constitucional.

—Però arribar a un acord després de les eleccions espanyoles és obvi que desgasta.
—Teníem totes les ganes que l’acord es pogués tancar com més aviat millor, sobretot després d’una declaració com la que es va votar el 9 de novembre, amb un seguit d’encàrrecs i directrius molt clares a complir per un parlament que, malgrat que s’ha constituït, no pot actuar al cent per cent. Tot plegat és una mica estrany. És important que hi hagi nou govern que respongui al resultat de les urnes el 27 de setembre. Però, efectivament, amb el no-acord i aquesta situació d’interinatge donem més ales i obren més escletxes al nostre adversari, que és el govern del Partit Popular de l’estat per erosionar i dificultar més el dia a dia de tot el que representa l’administració de la Generalitat.

—Malgrat que envieu un missatge positiu, el carrer és ple de gent desencisada que creu que l’acord ja no és possible.
—Entenem la gent que ho diu, sovint se’ns acosten i ens diuen que això no pot ser, que una altra vegada es quedaran a casa perquè això cansa i decep. Jo sempre dic igual: cal perseverar i confiar una mica més, que tots volem fer-ho ràpid i bé. Que això que fem és molt gegantí, molt difícil i complicat, que tenim la força que tenim, que és molta però no ens podem permetre cap fuita. Cal que ningú no abandoni la possibilitat de tirar endavant aquest procés. Som molts i ens hem de posar d’acord. Costa, sí, però no obrim cap escletxa a l’autèntic enèmic i adversari que vol veure’ns barallats.

—Sou exquisida amb la CUP. No li retraieu res?
—Sí, ja ho he dit abans, sap greu que es digui que no hi ha enrocament amb el nom, però n’hi ha. I també que s’hagi presentat Junts pel Sí com una gent amb poca cintura i que fa poques propostes i no fa esforços. En una negociació tothom ha de cedir alguna cosa, però hi ha una posició, que és la de Junts pel Sí, que és majoritària, i una de minoritària que és la de la CUP, que és necessària i la volem dins. Ens necessitem i tenim un objectiu comú molt gran, que és la independència de Catalunya. A partir d’aquí ens hem de posar d’acord. Això no és un tracte exquisit. Això és que el que s’havia de dir ja s’ha dit i no val la pena continuar la dinàmica d’enfrontaments. Ni nosaltres ni la CUP no volem que algú guanyi per golejada. No són els termes en què treballem. La ciutadania ens ha dit feu-ho i feu-ho junts. I hem de seure junts a la taula i trobar el desllorigador.

—Sorprèn el vostre ànim
—Ho veig així. Ja podríem plegar, si nosaltres mateixos no ens creguéssim que podem dur l’acord endavant i que hi ha un cert marge des del punt de vista de temps perquè això sigui així i no s’esgoti el termini del 10 de gener, que ens portaria fos com fos a una convocatòria electoral.

—Si hi ha eleccions al març us veieu amb cor d’obtenir els vots que aquesta vegada han faltat per a tenir la majoria?
—No volem les eleccions el mes de març, no és un escenari desitjat. Si arribés perquè no hi hagués cap possibilitat d’investir al president Mas i de formar govern, evidentment ens veuríem amb cor d’aconseguir-ho i eixamplar la majoria sobiranista.

—Parlem de CDC i les eleccions espanyoles. El canvi de nom amb tan poc temps és un error?
—És arriscat, però en tot cas fem coses arriscades i extraordinàries fa molt de temps. Junts pel Sí també era arriscat, era un canvi de marca, aglutinava persones i entitats ben diverses i va ser l’opció guanyadora i majoritària. No parlem ben bé del mateix, sinó d’una necessitat de buscar un espai que no és exclusiu però sí que acaba definint bé el que plantegem.

—Feia nosa el nom del CDC?
—El nom de CDC no fa nosa, ni en pot fer perquè representa un moviment polític que ha treballat molt per Catalunya, com molts altres.

—També s’ha dit que tindreu un paper destacat en la nova Convergència.
—Està tot per fer i tot per decidir, encara.

—Hi quedaran exclosos els sectors més neoliberals? La socialdemocràcia serà la que aglutinarà el nou partit?
—No hi hauria de quedar res exclòs, de la mateixa manera que Convergència Democràtica ha tingut èxit i ha funcionat com una eina útil perquè hi confluïen sensibilitats molt diverses i s’ha trobat el comú denominador per treballar tot juts: el país, el progrés i el benestar de la gent.

—Però l’altre dia un candidat deia que no veia malament que Fernàndez Teixidor marxés perquè era ultraliberal.
—Jo no celebro que marxi ningú de Convergència ni del seu projecte polític, però sí que és veritat que sempre ha tingut unes arrels socials enfocades cap al progrés social. Això lliga més amb la socialdemocràcia que amb unes altres ideologies. En tot cas, parlem d’un moment polític molt determinat i si volem que aquesta nova formació encaixi amb les necessitats que té el país, que són molt diferents de les de fa vint anys o trenta, segur que l’accent s’ha de posar en aquesta sensibilitat social i nacional, que per a mi són la mateixa cosa. Sense excloure ningú, és clar. Hem de trobar fórmules, perquè persones que tenen un plantejament més liberal s’hi sentin còmodes. Si no perdrem el fil de la centralitat. Quan tu vols aglutinar una majoria, ha d’abastar necessàriament maneres de pensar diferents i si volem representar-les totes, les cares i les persones que hi ha d’haver han de respondre a aquesta centralitat.

—Us reafirmeu a ocupar la centralitat?
—Sí, i tant.

—Però, llavors us toca portar la motxilla de la socialdemocràcia?
—No. Durant aquests vint anys de militància he trobat molta gent que pensava com jo. O a l’inrevés: jo penso com molta gent. Hi ha moltíssimes persones a Convergència que poden representar aquesta sensibilitat i no és una qüestió generacional, ni de joves , ni de més grans. Persones tan diverses com Carles Campuzano, Rafael Hinojosa o Carme Laura Gil, amb orígens ideològics diferents, tenen una visió socialdemòcrata molt generosa i molt oberta.

—A CDC li falten cares?
—No, n’hi ha moltes.

—Doncs, per què no es veuen?
—Hi ha un planter a l’àmbit municipal que augura molt de futur a la nostra formació política. Són persones avesades a tractar de tu a tu amb la ciutadania, que fan mans i mànigues amb els pressupostos que són minsos, estan entrenats amb el que és la política real. Són cares joves o no tan joves que segurament no són conegudes en perspectiva de país, però que estan perfectament preparades.

—Se’ls ha de donar més joc?
—Crec que donem prou joc a cares noves, a persones que no eren tan conegudes. Hi ha una voluntat clara de donar veu a més gent.

—En molt poc temps heu passat a ser una de les persones més destacades de la política catalana. A vegades sembla com s’hi haguéssiu arribat fa poc, però fa vint anys que sou a CDC. Com vàreu començar?
—Vaig començar a la JNC.

—Quan us vàreu fer independentista?
—Crec que vaig triar la JNC perquè defensava la sobirania de Catalunya. Vaig ser voluntària olímpica i en aquell moment em faig fixar en la JNC i vaig començar a considerar que Catalunya s’havia de posicionar al món.

—Sempre aneu associada a l’etiqueta de la UGT. Quan hi vau entrar, en aquest sindicat?
—Quan vaig acabar dret em van proposar de fer pràctiques a la UGT, vaig dir que sí i després ja em van fer el contracte. Vaig entrar-hi en un vessant molt tècnic, però de seguida em vaig sentir còmode amb la gent i amb el que feien i vaig afiliar-m’hi. Això va coincidir amb el moment que la UGT va decidir obrir-se i va fer un congrés que va tenir un nom molt gràfic: ‘La UGT a Catalunya: la força de la pluralitat’. Jo en aquell moment era militant de la JNC i no me n’amagava. Va ser una coincidència en el temps. A partir d’aquí em van proposar de ser a l’executiva de serveis públics. Entremig vaig marxar, vaig fer de cap de gabinet de la Carme Laura Gil, quan era consellera d’Ensenyament. Vaig ser diputada, vaig tornar a la UGT, aquesta vegada a l’executiva nacional, amb en Pepe Àlvarez de secretari general, on vaig estar una pila d’anys, fins que vaig tornar a les llistes del parlament.

—Així no heu estat mai sindicalista?
—No, jo els tinc un gran respecte, als sindicalistes. Un sindicalista és més al carrer, a peu de fàbrica. Jo ho he fet des d’un àmbit més institucional. Em sento part de la UGT i estic molt orgullosa de ser-ne, no he deixat mai la meva afiliació.

—La vostra vida ha canviat molt aquests últims mesos?
—Realment va canviar quan vaig passar de ser diputada a consellera.

—Sou mare de dues bessones de dotze anys. Com ho feu compatible?
—Jo no he desaparegut de casa. Intento que al matí puguem esmorzar plegats i, si puc, acompanyo les meves filles a escola. La feina que tinc actualment implica moltes hores i actes de cap de setmana, però no gaires sopars ni actes al vespre, perquè el sector social no és gaire propici a activitats que s’acabin tard. Moltes vegades arribo a casa a temps de fer el sopar. El meu marit té un horari més raonable i està amb elles. No hi ha hagut un gran canvi, ni elles m’han perdut de vista. Elles sempre m’han vist molt activa, abans, i ho viuen amb molta naturalitat.

—Quina és la vostra qualitat principal?
—Que poc que m’agrada parlar de mi.

—Però gairebé no en sabem res…
—Bé… M’intento posar a la pell dels altres. Sempre m’ha agradat, abans de prendre una decisió o de jutjar una persona, posar-me al seu lloc. Per això moltes vegades demano que sigui un exercici bidireccional perquè surti bé.

—I el principal defecte?
—Encara que no ho sembli, tinc bastant geni. L’intento contenir, tinc força paciència però al final explota. Això no passa sempre, ni en el millor moment ni quan estàs amb les persones que s’ho mereixen. Sovint paguen justos per pecadors i sap especialment greu.