Manuel Delgado: ‘Es tornaran bojos, tindran espasmes i començaran a treure escuma per la boca’

L’antropòleg Manuel Delgado ja fa tres anys que va deixar anar la seva teoria: s’arribarà a la independència perquè no es podrà fer el referèndum. En aquesta entrevista explica el perquè. També descriu com veu el món dels comuns, que coneix bé des que fa més de trenta anys que va militar a Bandera Roja. El senyor Delgado rep VilaWeb en una terrassa a prop de casa seva, a Barcelona.

—Hi ha una vella tesi vostra que diu que serem independents perquè no farem el referèndum. Què diu la tesi?
—Per entendre’ns: no deixaran fer el referèndum. No deixaran que es faci. Punt. N’estem mentalitzats, o no? Des del principi la tesi apunta que l’evidència diu que l’única manera d’impedir el referèndum, en cas que el procés continuï, i ha continuat, és l’ús de la força. I no únicament penso en detencions. Potser tancaran el parlament. Què sé jo. La pregunta de què poden fer no és tan fàcil de respondre. Perquè actuant de manera legal, com fins ara, no podran impedir-ho. Ni tan sols l’aplicació del famós 155. Ni saben com s’aplica. Per tant, ja ho veurem.

—I per què això porta a la independència?
—No sé per què m’ho pregunteu. Si ja ho sabeu. Això s’ha planejat des del principi. La meva tesi no era tant que passés això, sinó que ja era previst que passés. Es comptava que l’ús de la força seria el factor determinant per a prendre l’única resolució possible: que les instàncies democràtiques catalanes prenguin la iniciativa de fer la famosa declaració unilateral d’independència. Contra l’ús de la força, no hi ha alternativa. I és aquí on ens veurem les cares. I tota aquesta situació de dubtes, d’escrúpols, i tot això a propòsit de les garanties, se’n aniran en orri. Perquè arribarem a una situació en què allò que es trobarà amenaçat serà la democràcia, no la independència ni el referèndum. I tinc la convicció absoluta que tots aquells que creuen en la sobirania del poble i la societat hauran de posar-se al costat de la posició més legitima, ni que només sigui perquè és la més pacífica.

—Van molt lents.
—Us ho puc dir de primera mà, perquè els dubtes vénen de la gent del meu ambient. Aquest espectre, que de manera grollera anomenem ‘els comuns’, fa dècades que no en parlen, d’aquesta qüestió. O en parlen liquant-lo. O donant-lo per descomptat. Definint-se, en el cas d’Esquerra Unida, o Iniciativa, com partits nacionals i de classe, però a l’hora de la veritat no parlant mai d’aquesta qüestió. Però ara apareix la contradicció i la paradoxa: als comuns apareix un sector que no amaga que té vocació independentista, i un altre sector que manté posicions que no crec que haguéssim de dubtar a anomenar lerrouxistes.

—Lerrouxistes?
—Justament. Ahir es va fer públic un manifest que signaven tres, Carlos Villarejo, Félix Ovejero, i un tercer que manté la tesi del lerrouxisme: qualsevol afirmació nacional a Catalunya és essencialment burgesa. I al costat d’això, posicions com la de Jaume Asens. Com administres aquesta transversalitat? Doncs mirant de guanyant temps.

—Per no dividir-se.
—Prendre una posició inequívocament favorable al procés li causaria disgustos i trencaments. Segurament. Però una posició radicalment contrària implicaria acabar a l’abocador on va acabar el PSC. Mantenir la tesi de Lerroux (que la posició entre nacionalistes i no nacionalistes és una posició de classe, i que la classe obrera és no nacionalista) seria una catàstrofe absoluta. Però no únicament per la imatge que s’acabaria donant, que seria el món dels comuns al costat de PP, i Ciutadans. És que també hi ha una raó essencialment política: si aquesta esfera vol tenir cap possibilitat d’arribar a la Generalitat és ocupant un àmbit semblant al que va ocupar Pasqual Maragall. I això és entendre que és impossible de governar Catalunya sense el suport d’Esquerra Republicana. Encara més: tampoc no podran governar Espanya sense el suport d’ERC. No surten els comptes. I si els comuns ara tenen una posició pusil·lànime, la gent no els ho perdonaria mai. Mai. Implicaria perdre pràcticament tota legitimitat.

—Preveieu que aquest estiu els poders de l’estat espanyol faran ús de la força?
—Ni idea. No ho sé. Sí que sé que es tornaran bojos. Embogiran. Tindran espasmes. Començaran a treure escuma per la boca. Faran contorsions. No sé si som conscients de què passa. Cuba i les Filipines no eren colònies. Eren províncies espanyoles. I és claríssim que aquest procés històric, que tenia el darrer capítol en la independència de Cuba i les Filipines, ara tindria el seu actual episodi en la de Catalunya. De manera que la posició de l’esquerra, la nova i la vella, la independentista i la no, no veig que pugui ser cap altra. Perquè jo no dic que el tipus de mobilització que hi hauria fos democràtica, és que seria obertament antifeixista.

—També se’ns pot descontrolar, la nostra mobilització. I tenir-hi infiltrats.
—Desitjava vivament que se’ns descontrolés. Des del principi. Quan parlem de descontrolar-se, podem voler dir dues coses. Primera, que la dinàmica acabi ultrapassant els termes en què fins ara s’ha mogut el procés. I que implicaria que esdevé un procés revolucionari. Perquè hem de dir-ho: això és un procés revolucionari. I aquests que ens parlen de legalitat ens haurien de dir si coneixen cap cas de revolució legal. Ja és una revolució. Si aquesta revolució, d’una manera o d’una altra, ultrapassés els límits fixats, en una clau essencialment política, i esdevingués de sobte social, alguns hauríem considerat assolit el nostre objectiu. I hauríem entès que realment valia la pena.

—Jo pensava en la segona. Tenir infiltrats, i caos provocat.
—No es pot descartar.

—Potser l’estat deixa anar l’extrema dreta.
—I no a l’Hospitalet, sinó a la plaça d’Artós. Sarrià. Zona nacional. Així és com ho diuen. No m’ho feu tan fàcil. Si l’extrema dreta surt al carrer la cosa quedarà inequívocament fotografiada. No crec que interessi al govern de Madrid. No crec que tingui gens d’interès que la imatge que donen sigui aquesta. En canvi…

—En canvi?
—Posats a buscar imatges divertides –i això és una visió que he tingut–, de la mateixa manera que em puc imaginar la guàrdia civil amb exaltats d’extrema dreta, m’imagino qui defensaria literalment la democràcia. Doncs potser els mossos, al costat d’un d’aquests que un dia va cremar un contenidor. Aquesta és la visió que he tingut. No va de broma. I aquesta contradicció no és inèdita. El 1936 la revolta va fer una rara aliança entre militants de la CNT i la Guàrdia Civil. Vivim en un país on un dels sindicats de la policia és anarquista! No em semblaria gens insòlit.

—Tesi de Roger Palà a El Periódico. Potser els comuns no s’hi apunten perquè així s’estalvien que inhabilitin Colau, la seva gran esperança.
—[Cop de puny a la taula.] Ada Colau vol manar a Catalunya. Ella, o alguna persona que s’hi assembli. Una posició pusil·lànime, o covarda, portaria una catàstrofe absoluta a aquesta aspiració i seria imperdonable. Si hi ha inhabilitacions, Ada Colau farà per manera que la inhabilitin. Home, és clar. Que davant hi ha el PP, eh? Que són molt bèsties. I no ens n’adonem perquè hi som dins. Ara, més malament ho tenen els qui es passen tot el sant dia escoltant RAC1 i la Mònica Terribas. Aquests encara ho veuen menys. El que heu d’escoltar és Ràdio Burgos.

—Ha, ha! Ràdio Burgos?
—Bàsicament només escolto la COPE i Canal 13. I us ho dic seriosament: embogiran, eh? És l’únic que escolto. Començaran a tenir convulsions. I la idea que faran córrer, i val la pena de subratllar-ho, és que rescataran als bons catalans. El famós 52%. Per rescatar la minoria, que ells diuen que és majoria, espanyola a Catalunya. Una part important de l’opinió pública espanyola, la que vota PP, Cs i fins i tot el PSOE són els que diuen ja n’hi ha prou d’aquest color. I retreuen a Rajoy la seva passivitat. Per ells és un cataclisme. És l’impacte d’un meteorit. Serà una crisi comparable amb el 98. I a més amb la perspectiva de què passarà al País Basc. I a les Canàries.

—País Valencià i les Illes.
—És un autèntic cataclisme. Una mena de terratrèmol. Un fenomen després del qual els dinosaures desapareixen. I no en som conscients, i ho vivim amb una certa normalitat. Primer, perquè aquí el sector espanyolista es mou molt poc. I després perquè aquí el sector Ciutat Meridiana no dirà res. No ha dit mai res.

—I aquesta mobilització nostra posterior al seu ús de la força, com us la imagineu?
—Qui donarà la cara seran els de sempre. Els que tenen tirada al carrer. Si hi ha carrer, ERC, els comuns i la CUP. Aquest seran al carrer. És el seu àmbit natural. La tendència d’aquest país a ocupar el carrer, gairebé diria que és un vici. No una inèrcia, sinó un vici. Hi ha molt poca gent que no hagi sortit una vegada l’any per qualsevol cosa. Hi ha tradició de lluites, de desobediència. Pels nostres, i em sembla que puc parlar en plural, tot això bàsicament és una treva. El que volem és que tot això torni a la normalitat, amb el context de la independència, per tornar a veure’ns les cares amb els de sempre. Perquè les lluites compartides que tan bé han explicat Òmnium Cultural i Jordi Cuixart no han estat contra Madrid, sinó contra enemics d’aquí. Hi ha enemics que són dins el procés. Per a molts de nosaltres la qüestió nacional és un factor de distorsió. No és el nostre codi. La gent que estem per la independència no és perquè siguem patriotes, és perquè som antinacionalistes. Pesats, ja, amb aquesta història. Independència, va. I ja està. Ja som independents. I ara, finalment, vinga, som-hi.

—Puigdemont?
—Puigdemont és una institució, com ho era Companys. Parlem d’una cosa que no és un partit: Mas i els altres processats, no són d’un partit. Ja és una altra cosa, això. I us dic jo, que era envoltant el parlament. Però ara Puigdemont és una institució. Ara hem d’anar amb compte que diem. Això que passa és molt seriós. Una cosa és dir que el PDCat representa una classe social que no viu l’entusiasme revolucionari. Però el govern català assumeix, d’una manera o altra, el seu compromís amb el programa. Programa que compleixen. A mi no m’importa reconèixer que jo envoltava el parlament. Vaig estar, d’una manera o altra, al setge. I veig clar que el conseller Puig era un dels meus enemics socials. Però ara parlem d’una cosa molt seriosa. I fem taula rasa. Per això dic que és una treva.

—Jordi Borja, per què ha fet moviment de criticar tan durament els comuns?
—Borja ha estat directament responsable del model Barcelona. I a alguns ens va sorprendre, i no pas positivament, que aparegués a les llistes de Barcelona en Comú. La qüestió és qui va utilitzar qui. Ho explica Borja mateix. Es veu que no li fan cas. I, és clar, no fer cas a Jordi Borja és un pecat mortal. Imperdonable. La humilitat no és una de les virtuts de Jordi Borja. Ell és el gran ideòleg, i veure que allò que és la seva criatura li gira l’esquena i no li fot cas… No és tant que ell es desfaci d’Ada Colau, sinó Ada Colau que es desfà de Jordi Borja. És una especulació, però és com ho veig.

—I als comunistes, què hi feu?
—Jo em sento bastant identificat amb la posició que manté públicament Nuet. I en certa mesura la meva reincorporació al partit és l’única manera que tenia a l’abast d’expressar-li la meva solidaritat i simpatia. Ara això que ens ve al damunt és massa important. Ara ve vertigen. Ara l’enemic és el feixisme. Torna. No se n’ha anat mai.