Trenta anys de l’assassinat de Davide, referent antifeixista en la València dels noranta

“Era un jove carismàtic, valent, amable, altruista, intel·ligent, entranyable, avançat al seu temps. Era un líder, dels que donaven la cara i posaven el cos. Encara que no li agradava destacar.” Així recorden Davide els qui van compartir espai amb ell. David Ángel Ribalta Vázquez va ser assassinat el 4 de desembre de 1993, tan sols vuit mesos després de l’assassinat de Guillem Agulló a mans de l’extrema dreta l’11 d’abril. Tots dos eren molt amics, i dues cares visibles de l’antifeixisme en la València dels noranta.

D’origen gallec, Davide va passar un temps a Castelló quan era menut, i després la seua família va emigrar a Alemanya. Allí va tenir contacte amb el moviment autònom. Va arribar per casualitat a València el 1989, i s’hi va estar quatre anys.

Olvido, que en va ser la parella, recorda que quan el va conèixer portava el símbol okupa dibuixat al cap. Quan parla d’ell, se li dibuixa un somriure, i alhora li cauen les llàgrimes. “No he conegut ningú com ell en tot aquest temps. Recorde que la seua mare em deia: ‘Tens tota la vida al davant. Et refaràs.’ No ha passat. No he arribat a conèixer mai ningú com ell, va deixar el llistó tan alt…”, s’atura. “No he admirat mai ningú de la mateixa manera, tenia les coses tan clares… I era molt seriós. Era molt altruista, i just. Ens ho qüestionava tot, no volia cap privilegi de res. Si anàvem a una casa i no tots teníem matalàs, dormíem a terra”, continua.

Plegats van ser els primers a entrar a l’edifici que després seria el Kasal Popular del carrer de la Flora, un centre ocupat que va ser nucli dels moviments socials d’aquells anys. Diversos col·lectius socials s’hi reunien. Entre els quals, l’Assemblea Antifeixista, de la qual Davide va ser un dels impulsors, i en què feia tasques d’investigació i recopilació d’informació sobre l’extrema dreta.

“Me’n recorde perfectament, de la seua cara. Era prim, alt, portava sempre una bomber. És una d’aquestes persones que no he esborrat mai de l’arxiu mental”, recorda el periodista Miquel Ramos, especialitzat en extrema dreta. Anava a l’institut que hi havia al costat del Kasal i hi passava molt de temps. Tenia catorze anys en aquella època, però encara el recorda. “Davide fou clau en aquells anys. I crec que qualsevol que aleshores fos en els moviments socials de València, diria el mateix. Era una de les persones que va portar l’antifeixisme a València com a bandera. Era molt volgut.”

La convicció de Davide va marcar les generacions que venien. “Per a la gent més jove, com jo, era un tipus que ens donava molta seguretat, ens apoderava molt. Ens va marcar, la seua mort, però ens va agradar conèixer una persona com ell. Ens va reafirmar més encara”, diu Ramos. “Davide tenia una presència, un carisma, una intel·ligència, i un discurs, que al voltant seu hi havia un munt de mainada que estava amb la boca oberta. I un d’aquests era Guillem”, conta la fotoperiodista Eva Máñez, que vivia al Kasal i va ser amiga de Davide.

“Guillem sempre venia a casa contant històries de Davide, s’estimaven moltíssim, perquè tenien un tarannà molt semblant. Eren molt de lluita de carrer, d’estar davant en qualsevol manifestació, eren antimilitaristes… Començaren a ser ungla i carn”, conta Betlem Agulló, la germana de Guillem. També recorda que militaven junts al Sharp, el col·lectiu antiracista. “Pense que Davide ja sabia que l’extrema dreta a Europa estaria en auge al cap de pocs anys, i que s’havia de combatre des del carrer. Era un avançat al seu temps”, afig.

Un any fatídic

Davide va ser un dels primers a organitzar una protesta per la mort de Guillem Agulló. Prompte van aparèixer pintades que l’amenaçaven: “Davide, tu seràs el pròxim.” La signaven els nazis d’Acción Radical. Una imatge seua va aparèixer al fanzine nazi Bandera Negra, envoltada d’insults. El diari Las Provincias també el va posar a la diana, i en va publicar dues fotografies, amb la cara tapada i destapada. L’assenyalaven com un jove d’esquerres violent. Era en el punt de mira de l’extrema dreta.

El 4 de desembre es feien unes jornades antimilitaristes al Kasal. Per allí van aparèixer tres estrangers, un suís i dos austríacs, que es van emborratxar, i van començar a armar escàndol. Com que Davide parlava alemany, s’hi va acostar i els va demanar que se n’anassen. El suís, Eugen Wenger, va traure una navalla i li la va clavar al cor. Es va morir unes quantes hores després a l’Hospital Clínic. Tenia vint-i-quatre anys.

“Ja havíem patit l’assassinat de Guillem, que havia estat un colp molt fort d’enfrontar-nos a la violència més extrema. Era una època molt convulsa, hi havia molta violència dels nazis i la policia, i la mort de Davide va ser inexplicable d’alguna manera, perquè era tot molt absurd. Tots els fantasmes ens van caure damunt. Estava molt clavat en l’Assemblea Antifeixista, era molt amic de Guillem, estava molt amenaçat i assenyalat pels nazis… Era tot molt sospitós. Intentàrem buscar-ne culpables, entendre què havia passat, i encara no…”, Máñez s’atura, emocionada. “Va ser com despertar de l’adolescència. Avui dia encara no sabem com explicar-ho. Et puc assegurar que més voltes que nosaltres, no li ha donat ningú. Tantes voltes que al final era insuportable. El dolor i menjar-se el cap. Hem parlat, fins i tot, amb gent que era a la presó amb el que el va matar, amb amics seus, i no s’ha trobat aquesta vinculació. És una absurditat. Davide tancava el bar, els va dir que deixaren de beure i que se n’havien d’anar, i aquesta gent va traure una navalla i el va esberlar. És així, és així d’estúpid i absurd. Ens hauria estat més fàcil entendre si hagués estat l’extrema dreta”, diu.

Malgrat les sospites cap a l’extrema dreta, no es va poder demostrar mai que hi hagués cap vinculació. Per al llibre Antifeixistes, Ramos va entrevistar els amics de Davide, fins i tot els que hi eren quan va passar. Tots van coincidir a dir que havia estat un fet fortuït. “Va ser una casualitat. Davide estava amenaçat i assenyalat, això és així. Però no sóc partidari de difondre la sospita que el cas fou un crim neonazi, perquè no hi ha res que hi apunte. Si hagueren volgut assassinar Davide, no haurien anat al Kasal Popular, ni s’haurien emborratxat, ni disfressat de punkies. Em pareix molt rocambolesc pensar que fou un assumpte premeditat. Si vols matar algú, no ho fas així, i menys en la València dels noranta. L’extrema dreta continuava tenint molta impunitat, moltes vegades tenien via lliure per a fer allò que els venia de gust. No calia tanta història per a fer-li mal a algú, era molt fàcil esperar-lo a sota de casa. En València ens coneixíem tots, és una ciutat molt xicoteta. No hi havia càmeres ni mòbils. Era molt fàcil fer mal. Hi convivíem”, explica Ramos.

L’assassí de Davide va ser condemnat a dotze anys de presó.

La trucada

Mesos després de l’assassinat de Guillem, Davide es va posar en contacte amb la família Agulló. “Telefona als meus pares i els diu que té coses importants a contar-los, que sap qui ha assassinat Guillem i per què. No va voler parlar per telèfon, perquè sabia que el podíem tenir punxat. Però ajuntar-nos per a parlar d’això no va passar mai, perquè l’assassinaren abans”, conta Betlem Agulló.

Per això no ha cregut mai que la seua mort fos una casualitat: “Se sentia perseguit, igual que li passava a Guillem. Nosaltres sempre hem pensat que això va ser una tapadora d’algú que va pagar a aquestes persones o d’algú que va propiciar aquesta situació. No ens creiem que fos una cosa casual, perquè no es van carregar un qualsevol, es van carregar Davide, que donava la cara per tot. Primer Guillem i després Davide? Havia sigut una persecució? Pensem que va ser un assassinat igual que el de Guillem.” Recorda que el seu germà va arribar alguna vegada a casa amb morats, i es demana si potser es van veure embolicats en alguna qüestió complicada. “Però això només ho podien saber ells.” Olvido, trenta anys després, tampoc ho té clar: “Davide era molt molest per a l’extrema dreta.”

Betlem Agulló no va arribar a tenir tracte amb Davide. Tan sols el va veure una vegada. Va ser després de la mort del seu germà. Va demanar a Boro, un dels amics de Guillem que va anar a l’acampada en què va ser assassinat, que la portàs al Kasal, perquè volia conèixer Davide. Ella tenia catorze anys, la ferida era molt recent, i quan va arribar-hi no es va veure amb forces de parlar-li. “El vaig veure en la barra i prou, no vam parlar. Ara me’n penedisc, perquè potser en aquell moment m’hauria pogut contar alguna cosa”, diu.

Una victòria per a l’extrema dreta

Siga com siga, els assassinats de Guillem i Davide el mateix any van tenir conseqüències. “Es va escapçar l’Assemblea Antifeixista i òbviament l’extrema dreta ho va celebrar, perquè s’havia tret de damunt dos líders, dues de les figures més visibles i actives. Havien estat molt assenyalats, fins i tot l’extrema dreta els tenia com els principals líders del moviment. El colp va ser duríssim. Això no va implicar que l’activitat parés. Hi havia molta gent activa. Però, és clar, hi havia por”, explica Ramos.

“Va ser un triomf de l’extrema dreta sobre nostre. Primer va ser la violència de l’extrema dreta i la violència absurda amb la mort del Davide. I després va venir el Cojo i ens va passar per damunt. I ens desallotjaren”, relata Máñez. Entre les morts i el desallotjament del Kasal, el 20 de desembre de 1996, van passar tres anys, però per a ella va ser tot una seqüència de la mateixa cosa. Recorda el desallotjament amb molta tristesa. “Quedàvem molt poques persones vinculades al Kasal, un espai pel qual havia passat tothom, que havia estat punta de llança del moviment autònom, del moviment llibertari i de l’anarquisme. No només a l’estat espanyol, sinó també a Europa. Això del Kasal havia estat estratosfèric”, explica.

El mateix dia del desallotjament, va aparèixer pel carrer de la Flora José Luis Roberto, anomenat el Cojo, conegut dirigent de l’extrema dreta valenciana, fundador d’España 2000. Va riure. Va provocar. I va presumir de relacions amb alguns policies que executaven el desallotjament, dient-los per on havien d’entrar. La seua empresa, Levantina de Seguridad, va ser l’encarregada de custodiar el Kasal una vegada desallotjat. “Va ser com una mort amb acarnissament d’una cosa que va ser molt poderosa. El Kasal Popular va ser molt potent, a uns nivells que la gent jove d’avui no us podeu ni imaginar”, acaba Máñez.