Josep Ferrer: ‘O es fa referèndum vinculant, o no val la pena’

Josep Ferrer (1949) és enginyer industrial i va ser el rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) del 2002 al 2006.  Compromès políticament, va militar al PSUC i ara milita a EUiA. És un dels cent membres del grup impulsor que va acabar definint el partit Catalunya en Comú (CC). És independentista des que el Tribunal Constitucional va tombar l’Estatut. VilaWeb l’havia citat per a parlar d’Esquerres per la Independència, l’entitat que agrupa membres de partits, sindicats, i col·lectius que treballen per la independència de Catalunya des de l’esquerra. Volíem que ens la presentés i ens digués a què es dediquen. L’actualitat política també ha menat l’entrevista cap als comuns, i Catalunya en Comú, el partit que aquest ex-rector independentista va ajudar a crear.

—Per a qui no el conegui, qui és Josep Ferrer?
—És un activista d’esquerres, amb un historial llarg: al PSUC, després vint anys responsable de CCOO dels professors universitaris, rector a la UPC del 2002 al 2006, militant d’EUiA, i actualment als comuns. I participo en Esquerres per la Independència. També sóc president d’Òmnium a l’Hospitalet de Llobregat i des de fa poc presideixo el col·lectiu d’ex-rectors d’universitat.

—Quan es fa independentista el senyor Ferrer?
—Quan hi va haver la retallada de l’estatut. Suposo que com tants altres sóc nacionalista, catalanista defensor dels drets i l’autogovern, però en aquell moment creia que amb l’horitzó de l’estatut ja teníem guanyada una bona quota d’autogovern. I no veia les possibilitats immediates d’anar més enllà. Però quan el TC ens tomba l’estatut, penso que s’ha d’anar a totes. I des d’aquell moment em faig independentista actiu.

—Heu dit que sou als comuns. Què voleu dir, exactament?
—Sóc militant d’Esquerra Unida, i vaig ser una de les cent persones del grup impulsor de Catalunya en Comú. En aquella mateixa assemblea es van nomenar els òrgans executius i jo ja no hi participo. Sí que vaig estar a la fase elaborativa de l’ideari.

—Si hi ha referèndum, anireu a votar?
—Home, és clar que aniré a votar. No solament hi aniré, sinó que en faig campanya.

—Encara que sigui un referèndum unilateral?
—Naturalment. Jo sóc dels que pensen que els drets bàsics són unilaterals per definició. A Marcelino Camacho no se li hauria acudit dir que el dret de vaga l’exercirem quan el pactem, o quan la contrapart ens l’autoritzi.

—Creieu que el referèndum serà vinculant?
—Totalment. I a més el caràcter vinculant no dependrà de declaracions o voluntats. Dependrà de realitats. Quan fem el referèndum, quan tingui una participació considerable i una proporció de sí considerables serà vinculant sense que els adjectius s’hagin de buscar.

—El diari Ara ha publicat una notícia que diu que la cúpula de Catalunya en Comú crida a votar, però el considerarà no vinculant.
—M’agradaria estar segur que això retrata fidelment la situació. I com que és una situació que encara no s’ha pres del tot, m’agradaria veure’n la lletra petita. Dit així, he de reconèixer que sembla contradictori. Catalunya en Comú, si alguna cosa havia dit és que no volia repetir un 9-N. O es fa referèndum vinculant, o no val la pena. Tornar a fer mobilització, no ho volia pas, Catalunya en Comú. Per tant, espero veure’n les precisions. Em sona estrany, aquesta és la veritat. Si Catalunya en Comú va per aquí jo em quedaré molt sorprès com a militant i membre del grup impulsor. Dit això, també us dic una cosa: que m’és igual. Si Catalunya en Comú diu aneu a votar, i voteu molt, i feu-ho per defensar el dret, que després Catalunya en Comú digui que no el considera vinculant no tindrà importància. Perquè si finalment vota, exagerant, el 60% o el 70% de la gent, i el 70% és un sí, doncs el resultat serà vinculant a ulls del tot el món. I les postures apriorístiques i les opinions personals no comptaran. El punt clau és si defensem fer el referèndum malgrat l’oposició de l’estat espanyol.

—Ada Colau no s’hi ha manifestat, encara.
—Em sembla que una certa prudència és comprensible i recomanable. Aplaudeixo que estigui expectant. Hem de tenir en compte que dins CC aquest debat no s’ha fet amb profunditat. Per tant és molt difícil parlar en nom de CC. A l’assemblea del mes d’abril vam arribar on vam arribar. Que va ser molt més lluny que no m’esperava i, si m’ho permeteu, més lluny que no s’ha projectat. CC va dir que és favorable a una república a Catalunya plenament sobirana que pugui decidir, i volent compartir competències amb un estat plurinacional. I remarco aquest ‘amb’. Cosa que és molt diferent de dir ‘dins’ un estat plurinacional com altres volien. La conjunció ‘amb’ denota bilateralitat entre l’estat i la república catalana. Si som independents, des de la bilateralitat, no tinc problemes en negociar i compartir competències amb l’estat, amb Europa, i espero fer-ho amb el País Valencià. No em molesta. Negociar ‘amb’, i no ‘dins’. Això, si no és independentisme, s’hi assembla molt. Tinc la convicció que a CC el debat requereix temps, però avancem en el bon camí. Estic esperançat.

—Què és Esquerres per la Independència?
—Vam néixer fa tres anys o quatre, quan vam veure que s’imposava una línia que deia que les esquerres no volien la independència, i que l’hegemonia del moviment era a les mans de gent de dretes. Nosaltres pensàvem que és ben bé el contrari. L’autogovern, l’autodeterminació i la defensa de drets bàsics és més patrimoni de l’esquerra. I més si el procés per aconseguir-ho és una revolta ciutadana pacífica, que significa enfrontar-se a totes les oligarquies polítiques eclesiàstiques, militars i bancàries d’Espanya, i els seus companys de Catalunya. I que per tant això era una tasca essencialment de l’esquerra. I promoure que des de l’esquerra no considerem lògic ser federalista o autonomista, sinó que el compromís de l’esquerra ens porta a l’independentisme.

—Qui sou?
—Gent de procedència molt diversa. Sindicats (CCOO, UGT, CSC, CGT, etc.), partits (ERC, CUP, EUiA, ICV, ex-PSC, etc.), col·lectius. Gent que ens vam aplegar a títol individual. Cada quinze dies o setmanalment ens reunim per treballar. No actuem en nom dels partits, que quedi clar.

—I què feu ara?
—Fem actes, conferències. I ara anem creant nuclis activistes pertot arreu. Esquerres per la Independència és a moltes comarques i barris per dinamitzar nuclis descentralitzats. En tenim una vintena, dotze a l’àrea metropolitana: del Maresme al Baix Llobregat. I aquests fan debats locals sobre punts específics. En aquests debats, no hi esperis centenars de persones. Però sí dotzenes llargues. És una feina de formigueta. I des de l’estructura general facilitem ponents. Pensions, universitats, etc. I un segon punt, important, que fem ara: una campanya.

—Quina?
—El minut zero de la república catalana. Aquesta campanya explica quins són els temes que ja han estat aprovats pel Parlament de Catalunya, però suspesos pel Tribunal Constitucional, i que per tant entrarien automàticament en vigor des del moment que es proclami la independència. Són qüestions que, si som independents, entrarien en vigor des del minut zero. Des de la llei de pobresa energètica, el rebuig al TTIP, la prohibició dels toros, la igualtat de gènere, les nuclears, o els imposts als bancs. Són coses que el parlament ja ha aprovat, i el nou estat ho podria tenir en vigor automàticament. Des del moment que el TC quedi fora de la nostra jurisdicció tot això ja ho tenim. Ja no són promeses o propòsits que t’imagines en una independència, sinó coses ja aprovades. La campanya explica això.

—Hi ha res que vulgueu afegir?
—Trobo a faltar que les entitats més competents (ANC, AMI, els partits), no comparteixen al cent per cent la feina que fem des d’Esquerres per la Independència. No dic que no tinguem el seu suport. El tenim. I ens ajuden tant com poden. Però m’agradaria que aquesta campanya no fos la nostra campanya amb el seu suport. Voldria que també fos la seva campanya. Que fos una campanya del procés. En el fons es tracta de prefigurar com seria una Catalunya independent. Nosaltres donem per fet que una república catalana tindrà un component sòcio-polític més progressista que la mitjana estatal. Sense voler dir que serem obertament d’esquerres, entenem que seria més oberta i progressista que la mitjana espanyola. La independència significa un pas cap a un estat més d’esquerres. I això ho hauríem d’explicar. Com serà la sanitat, l’educació. Explicar això em semblaria una campanya molt més interessant que no simplement apel·lar al sí pel sí. La gent podria veure la millora pràctica que implicaria la independència. A les altres entitats sempre els ho dic: s’han de tenir dues campanyes. Una campanya per al convençut i una per als indecisos. No pot ser que el procés tingui una sola campanya, i que sigui la mateixa a Olot i a l’Hospitalet.