29 de novembre, totes les morts de Canal Nou

Fa plorar i fa riure, tot alhora i sense consol, pensar que de tot aquell aquelarre que va representar el tancament de Canal Nou, en va transcendir l’anècdota de Paco Telefunken. L’antenista arribat no se sap ben bé d’on per a desconnectar un cable que havia de tallar per sempre més l’emissió de la televisió pública. No ho va fer, atabalat com estava amb la situació. Va ser l’heroi de la nit-matinada-matí més llarga i més fosca.

Avui fa deu anys que el Consell presidit per Alberto Fabra –ara diputat del PP– va perpetrar el tancament de Canal Nou. Deu anys d’aquella ferida vergonyosa executada per un govern que agonitzava, ofegat en un brou fet de crisi econòmica, casos de corrupció, manipulacions, assetjaments i silenciaments de tota mena. El tancament va impedir, per exemple, mostrar per televisió als valencians la solsida electoral que tingué dos anys més tard.

Però no ens hem d’enganyar, aquell PP amb una majoria tan absoluta com delirant a les Corts havia començat a tancar els mitjans públics de comunicació molts anys abans.

El malbaratament perpetrat per Eduardo Zaplana

Una mena de primer tancament va succeir quan Eduardo Zaplana va arribar al poder, el 1995, i va condemnar a l’ostracisme bona part de la redacció i del personal que considerava roig, socialista o catalanista, o totes tres coses juntes. Va contractar desenes de persones i va fer una doble redacció, una doble administració, un doble tot dins aquell edifici singular, sempre una mica fred, tan aïllat, tant de formigó. El malbaratament de diners públics va tenir el zenit amb aquells fitxatges de periodistes madrilenys que analitzaven l’actualitat valenciana des d’una òptica radial i mesetaria. Dies de vi i roses i sous desorbitats. Tot era poc per a lloar Zaplana i Aznar en cada minut de l’emissió. Pels passadissos dels platós i els camerinos i la sala de maquillatge pasturaven amb els rul·los posats els Mariñas, les Karmeles i tota la fauna que passava per Tómbola, la gran aportació valenciana a la història mundial de la televisió. I tot aquell etcètera pestilent de Bárbara Rey.

Allò ja era una mort, una desconnexió, una invasió gens subtil que corcava els mitjans públics nascuts només sis anys després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià per a garantir a la ciutadania el dret de ser informada en català.

Aquells anys en què la festa no s’acabava mai i les majories absolutes se succeïen, als despatxos de la planta noble hi havia directius que convertien la televisió en una extensió del saló de casa seua. Hi havia, per exemple, membres del consell d’administració que el diumenge de vesprada anaven a la tele amb els amiguets a beure conyac i fumar havans per veure els partits de la lliga de futbol que s’emetien sota pagament, però el senyal arribava a Burjassot. De tant en tant, baixaven a la redacció a comentar això o allò amb algun editor o redactor d’esports. O un secretari general, anomenat Vicente Sanz, que havia estat president del PP de València, a qui havien enregistrat dient que era a la política per a folrar-se, que presumia que a Burjassot no es movia un paper sense que ell ho sabés, i que ho demostrava, i que era capaç d’aturar qui fos en un passadís per comentar-li algun aspecte de la vida privada. I que abusava sexualment de treballadores. I que ho van denunciar. I que el TSJ el va condemnar.

Potser ningú no ho recorda, ja, perquè la desconnexió que no va fer Paco Telefunken, però sí un altre funcionari que va deixar Genar Martí congelat i amb la paraula a la boca, ha envernissat de mig oblit aquells anys, però Zaplana va posar a dirigir els informatius el seu íntim amic Jesús Sánchez Carrascosa. Sánchez Carrascosa era casat amb María Consuelo Reyna, que va ser directora del diari Las Provincias, regadora de fel i vinagre, instigadora d’odi cap a tot allò que fos genuí, valencià, modern i que tingués relació amb la resta del país. Tutora i mentora de Zaplana. Una de les idees més esperpèntiques que es va traure de la mànega Sánchez Carrascosa va ser la de retribuir amb cinc mil pessetes el redactor que fes la notícia més impactant del dia.

Cafè, copa i puro i banderes al vent

Les nits electorals d’aquells anys, tant les valencianes com les espanyoles o municipals, tenien un ritual propi i molt especial a Canal Nou. Quan l’empresa contractada per a fer el sondatge que s’emetia a les vuit de la vesprada feia arribar les primeres onades de resultats, començaven a circular les ampolles de cava cap a la vuitena o la setena plantes. De les neveres de la cafeteria, a la planta noble. La festa començava havent dinat i l’orgasme concloïa quan es tancava el programa especial d’eleccions i algunes de les persones que hi havien participat, periodistes inclosos, pujaven als cotxes i, en el pàrquing mateix, feien voleiar les banderes blaves del PP per anar a afegir-se a la festa. Després del tancament definitiu de Canal Nou, algunes ampolles de cava van quedar congelades, sense obrir, a les neveretes d’aquells despatxos.

Després de Zaplana va venir Francisco Camps i tot aquell descrèdit dels informatius amb un menyspreu vergonyós dels partits de l’oposició es va revestir, a més, de messianisme. Ja no se cercava el perfil ben plantat del president, sinó que s’havia de transmetre que tot el president era ben plantat, que l’adornava una aura messiànica. Per tant, la seua presència hertziana havia de ser pràcticament permanent. Amb Camps es va emfasitzar més, si era possible, la manipulació informativa que té el moment culminant en el forat negre de l’accident del metro de València. Canal Nou ja era un cadàver l’any 2006.

Els casos de corrupció van obligar el president a dimitir una vesprada molt calorosa del juliol del 2011, pocs mesos després d’haver assolit una nova majoria absoluta. Deu ser encara en el magnífic arxiu audiovisual de la casa aquell vídeo panegíric, llarg, elegíac i vergonyós de comiat que es va emetre a l’informatiu d’aquell dia.

L’ERO és nul i Fabra s’emporta l’Scattergories

N’hi ha hagut tants, de tancaments de Canal Nou! Però el tancament definitiu va començar quan la desfeta econòmica, i també moral, de credibilitat, d’audiència o de qualitat de la casa va escandalitzar el Ministeri d’Economia espanyol. A final del 2012, s’arrossegava encara el fang de la crisi del 2010 i Montoro va demanar austeritat als governs autonòmics. Mesell com és, Alberto Fabra va decidir que havia de reduir Canal Nou a la mínima expressió i va voler executar un ERO salvatge despatxant més de la meitat d’una plantilla sobredimensionada. Les negociacions amb els sindicats van ser frustrants perquè la direcció mai no va tenir en compte alguns dels criteris més bàsics, com ara acomiadar persones amb contractes temporals en compte d’aquells treballadors que havien guanyat una oposició en les convocatòries que s’havien fet d’ençà del 1989.

Les primeres cartes de comiat van arribar per correu electrònic el mes de desembre del 2012 als treballadors de la ràdio. El 13 de febrer de 2013 van arribar als de la televisió. Alguns érem al lloc de feina i el vam haver d’abandonar de manera immediata. Els representants sindicals ens van donar suport. Vam vessar unes quantes llàgrimes, vam passar per darrera vegada la targeta pel torn de sortida i a l’aparcament ens vam abraçar. Alguns companys que no van rebre el correu van escriure els nostres noms a les taules que havíem desallotjat. Recorde encara la sensació de tornar a casa a mitjan matí d’un dissabte blau i assolellat de febrer conduint amb la finestra abaixada. Travessava el pont d’Aragó i sonava Édith Piaf. “Ne me quitte pas.” A casa m’esperaven. Hi havia cafè, galetes i bombons. A l’informatiu del migdia vaig reconèixer la veu d’un company que s’havia fet càrrec de la notícia que vaig deixar a mitges.

Els acomiadaments van continuar fins pràcticament l’estiu, en una mena de degoteig dramàtic que es vivia en uns mòduls pre-fabricats que s’anomenaven eufemísticament centre de formació. En tongades de vint o trenta persones diàries, tothom anava a recollir una carpeta blava on hi havia la paperassa per a dur al servei d’ocupació i començar tots els tràmits per a cobrar les indemnitzacions i els subsidis. Perquè no hi anassen sols, hi havia concentracions de treballadors que encara continuaven a l’empresa o alguns altres que ja no hi eren. Abraçades, crits, somriures i llàgrimes.

Els sindicats van denunciar l’ERO i el TSJ el va declarar nul a principi de novembre del 2013 per totes les irregularitats comeses. Això implicava la readmissió immediata de tots els acomiadats. L’esclat de joia dels treballadors va durar poquíssimes hores. Les que van passar entre la difusió de la sentència i l’anunci, aquell mateix dia, d’Alberto Fabra del tancament de Canal Nou. Fabra va voler ser l’alumne preferit del ministre espanyol Cristóbal Montoro, que li va prometre que no seria l’únic president que tancaria una televisió, que tothom estava fatal i que ho havia de fer. Va dir allò que preferia tancar Canal Nou abans que tancar escoles i hospitals. Va tancar Canal Nou amb una mà mentre amb l’altra desmantellava la sanitat i l’escola pública. Cum laude.

Sense rei ni roc

El tancament de la radiotelevisió pública va implicar un tràmit que va durar unes quantes setmanes. Acords del consell, aprovació de lleis a les Corts… Aquells dies van passar coses extraordinàries a Canal Nou. Vist de fora era tot tan estrambòtic que no podia acabar de cap altra manera que com ho va fer el migdia del 29 de novembre de 2013.

L’advocada Rosa Vidal, la directora que Fabra havia nomenat per a gestionar l’ens pràcticament sense personal, va dimitir perquè no volia assumir el fet de ser la directora que tancava el mitjà. Aquells dies, Canal Nou ja havia canviat de nom, de color i de logotip. Es deia Nou. Els treballadors que encara hi havia, aquells que no havien entrat dins l’ERO, van sofrir una mena de transformació i es van apoderar de les escaletes dels informatius. Van admetre errors en pantalla, van demanar disculpes a l’audiència per tant com els havien manipulat. Van fer directes inversemblants a la boca del metro de Jesús per expiar pecats i ocultacions. Van convidar polítics de l’oposició a dir tot allò que volguessen contra el govern d’Alberto Fabra. Colps al pit, contrició i una admissió de la culpa eixorca i tardana. Alguns deien que aquella era la televisió que sempre haurien volgut fer. Alguns altres ho qualificaven de miratge. Molts espectadors que feia anys que havien dimitit de veure Canal Nou criticaven els treballadors per no haver tingut la força, el valor o allò que fos de protestar molts anys abans per tot allò que ocorria allà dins. Alguns articles periodístics també criticaven la presumpta covardia dels treballadors, com si ells cada dia entrassen al despatx del director del seu diari a demanar explicacions per tal titular o tal altre.

En realitat, allò no era cap crit de llibertat, eren els udols que sortien de la presó, era el crit de socors a la desesperada, era el darrer alè del nàufrag amb els pulmons negats d’aigua salada. El bé de la mort que permet uns segons de lucidesa i de benestar abans del traspàs definitiu.

El darrer quadre d’aquell acte sacramental va començar la nit del 28 de novembre. Feia dies que alguns treballadors, acompanyats de representants sindicals, vetllaven a les instal·lacions de Canal Nou en una mena d’assemblea permanent. Les Corts ja havien enllestit tots els tràmits i en qualsevol moment es podia produir el tancament. El 28 al vespre es va tallar l’emissió de la ràdio. Sense fer soroll, pràcticament, mentre s’emetia un programa esportiu. Allò va encendre les alarmes i va fer que molts treballadors de la televisió anassen a Burjassot amb la intenció d’impedir-ne el tancament. També hi anaren alguns mitjans de comunicació. Va passar allò de la gent que saltava les tanques de protecció; dels guàrdies de seguretat desbordats; dels polítics que entraven al plató fent corredisses de tota mena; de la portaveu de les víctimes del metro entrant per una finestra… Tot de despropòsits que fan de mal descriure, ara.

Pel plató dels informatius van passar actors, músics, artistes, escriptors, tot de personatges que mai no havien tingut veu a la televisió pública. Tothom defensava la necessitat d’uns serveis públics plurals, de qualitat i en valencià, la salmòdia que es repetia cada dia i a tota hora.

Mentre succeïa això, la policia autonòmica ja s’havia situat estratègicament en la sala de màquines, en els accessos al control central i en més espais vitals per al funcionament de la televisió. Els treballadors cridaven. Els polítics de l’oposició els abraçaven i els prometien tal i tal cosa. Passaven les hores entre falses alarmes. Les màquines ja no tenien ni succedani de cafè ni llet en pols. Algú va trobar una cafetera Nespresso en un despatx. Tampoc no quedaven creïlles fregides ni rosquilletes a les màquines automàtiques. Els xiclets de maduixa no agraden a ningú, sembla. Aquella agonia televisada va ser, potser, el programa més vist de la història de la televisió valenciana. Fins que va arribar la fosa a negre i el sense senyal.

A la redacció, aquell indret inhòspit tot de color taronja que s’assemblava més a una sala de bingo que no a un lloc on s’escrivien i editaven notícies, l’ambient era irrespirable. No té finestres, la redacció. Hi havia gent asseguda en terra. Algú va fer una darrera arenga damunt la taula dels editors estant. Qualsevol esperança ja era aigua en cistella. Després del tsunami nocturn les aigües es van retirar i darrere només van deixar silenci i restes d’un naufragi que es va cuinar a foc lent i que va deixar rastres que ara, encara, de tant en tant apareixen com flaixos en forma d’ombra, d’objecte o de paraula en un racó amagat. Mesos, anys després, tot era allà, com el dinosaure. Una jaqueta en un penja-roba. Un cactus amenaçant. Una cinta oblidada. Una llibreta amb notes esparses. Una agenda oberta pel divendres 29 de novembre de 2013.