01.11.2015 - 02:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Als periodistes bascos no ens donaran cap premi per haver estat solidaris aquests anys amb els empresonats pel cas Egin, per les campanyes organitzades en defensa seva, o per donar a conèixer a tot el món aquest escàndol. Ens hauran de premiar per una altra causa, però, no, per descomptat, per haver defensat amb passió a Salutregi i la resta dels seus companys.
El cas Egin és el paradigma de la venjança política, pel paper que jugava, per la seva línia editorial, perquè, distribuint-se també a Espanya, oferia als espanyols una possibilitat d’informar-se del que passava aquí.
La campanya de criminalització d’Egin va començar quan van començar a denominar-lo ‘diari proetarra’, imposant-li d’aquesta manera ja una condemna prèvia. No hem d’oblidar que va ser l’Ertzaintza el primer cos policial que va entrar a la seu d’Egin i que el conseller Atutxa va arribar a dir que ‘comprar diàriament Egin suposa donar a ETA un gram d’amosal’.
Apel·lant a la lògica, ‘com pot estar obert, si és un diari etarra?’ Espanya no necessitava molt d’argument per tancar-lo. Unes quantes acusacions infundades però sobredimensionades, un jutge sense cap zel jurídic disposat a fer el que vulgui el govern de torn, i molta gent que dóna l’esquena als perseguits. ¿Les conseqüències? El diari Egin i Egin Irratia, tancats, i els seus responsables, empresonats. En aquest poble on tant es parla de la memòria hi ha molt encara a analitzar sobre el cas Egin.
Convé recordar finalment que el Tribunal Suprem va sentenciar que el tancament d’Egin va ser contrari a la llei, i que mai no s’hauria d’haver dut a terme. I que un dels creadors de l’estratègia jurídic-policial-política del ‘tot és ETA’ és Garzón, qui els últims anys malda buscant una coartada que l’exculpi o el disculpi per totes les carnisseries impulsades i dutes a terme anteriorment, fent declaracions aquí i allà com si ell no hagués estat en el germen d’aquestes situacions que ara critica.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La confirmació de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament de Catalunya ha obert ja de forma descarnada la batalla final. La sessió de dilluns passat va ser històrica en el concepte i en els detalls. I en les formes es van veure moltes al·lusions al que passarà a partir d’ara. Així que, amb el teu permís Martxelo, proposaré als lectors de Berria un spoiler del que passarà en les pròximes setmanes.
Evidentment jo no tinc una bola de vidre i per tant em limite a emprar la lògica. Em sembla, però, que hi ha moltes raons per a pensar que és això que explicaré el que passarà, tret que algú se n’isca del guió previst.
Primera constatació: sembla ser que Espanya prefereix començar l’escalada de inhabilitacions a través de Forcadell. Tots els rumors, explicacions i insinuacions apunten en aquesta línia. Forcadell convocarà el ple del parlament que ha aprovar la moció amb el pla d’independència presentat per Junts pel Sí i la CUP. Llavors el Constitucional li ordenarà que no ho faça o anul·larà la votació. Forcadell simplement respondrà que el parlament de Catalunya ha declarat il·legítim el tribunal constitucional i per tant s’asseurà a la butaca que li correspon i tirarà endavant.
Això provocarà un escàndol mediàtic que m’asseguren que prendrà forma fins i tot de retirada dels diputats de Ciutadans i PP, que se n’anirien del parlament denunciant-lo per il·legal, en base al fet que la presidenta hauria estat suspesa pel Constitucional. No seria agradable però tampoc molt greu. Especialment si es quedaven els altres, arraconant així de forma clara el bloc de la dreta espanyolista.
I després? Aquest després concret serà la clau de tot. La previsió és que el parlament continuarà treballant en el dia a dia sota la presidència, il·legal per a Espanya però legal per a Catalunya de Forcadell. I com Espanya no podrà fer res per impedir-ho el dia a dia consolidarà de manera irrevocable la sobirania de Catalunya. Simplement aniran passant les hores i el Principat anirà fent el seu camí sense respectar les lleis espanyoles. Sense necessitat de moltes heroïcitats i amb una calma que a Madrid no saben ni imaginar. Cosa que significarà la independència de fet, el primer pas necessari per a guanyar la batalla. La gran notícia? Doncs que sembla que tot serà ja només qüestió de setmanes si és que Espanya definitivament tria el camí que sembla que ha triat.
