23.05.2019 - 21:50
Ara fa un mes que els electors del Principat varen enviar un missatge contundent a l’estat espanyol. La victòria d’Esquerra Republicana i el fet que la suma dels 15 diputats d’ERC i els 7 de Junts per Catalunya superàs la xifra màxima històrica de diputats independentistes al congrés espanyol no ha deixat cap espai possible a l’especulació interessada, a la propaganda unionista. Que, a més, hi hagués un creixement de 5 diputats respecte de les eleccions anteriors, que els partidaris del 155 obtinguessen sols 19 escons dels 48 en joc i que tot just quedassen 7 escons en mans del tripartit de dretes va acabar dibuixant un panorama que a Madrid, especialment el PSOE, pot provar de menystenir, però que no pot eludir de cap manera. La ràbia acumulada de les potades al congrés ho deia tot.
Però diumenge els electors tornem a ser cridats a les urnes, ara en una cita a parer meu encara més important: les eleccions europees, tot i que també hi ha –i són cabdals!– eleccions al parlament balear, als consells insulars, al Consell d’Aran i a la major part de municipis del país.
Aquestes eleccions europees són especialment transcendentals al nostre país perquè Europa va esdevenint l’espai lliure on es pot desmuntar l’ofensiva antidemocràtica d’Espanya contra la proclamació de la independència. Però també perquè l’especificitat de la votació fa que, tret de Catalunya Nord, a la resta del país, a la circumscripció ‘espanyola’, els votants puguem clavar un colp sobre la taula i originar un terratrèmol polític d’una enorme intensitat. No únicament al Principat, també al País Valencià i a les Illes.
A les europees, aquesta vegada, s’hi presenten tres forces nacionalistes. Hi ha Compromís per Europa, encapçalada per Compromís; Ara Repúbliques, coalició de partits bascs, gallecs i catalans impulsada per Esquerra Republicana; i Lliures per Europa – Junts per Catalunya, la coalició encapçalada pels membres del govern a l’exili, el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí. Cal fer fortes totes tres candidatures i que apleguen el màxim nombre de vots, amb l’objectiu de superar per primera vegada el 50% del vot popular.
Perquè aconseguint això enviarem a Europa un missatge transparent. El poder judicial espanyol ha suplantat il·legalment la voluntat del Parlament de Catalunya, impedint la investidura del president legítim i electe, Carles Puigdemont, i ficant a la presó, enmig de la investidura, el candidat Jordi Turull. També ha anul·lat els drets de diputats de Junts i Esquerra, alterant la majoria parlamentària. I ara pretén suplantar la voluntat popular al congrés i al senat espanyols, provant d’impedir la feina parlamentària d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva. Al parlament espanyol, significativament i tristament, les coses ja no semblen tan senzilles com al català i hi ha un conflicte evident sobre com i qui ha d’adoptar una decisió tan polèmica. Però al Parlament Europeu, a partir de diumenge mateix, la batalla serà molt més decisiva encara. Infinitament.
Perquè, com és ben sabut, l’estat espanyol defensa que els membres del govern a l’exili no podran prendre possessió del càrrec perquè haurien d’anar a recollir l’acta a Madrid. Tanmateix, l’intent barroer de la junta electoral de prohibir a última hora la candidatura de Puigdemont, Comín i Ponsatí ja indica ben clarament que sembla que ells mateixos no confien gens en l’autopropaganda. Val més així, perquè hi haurà un notable estira-i-amolla però després l’entrada dels nous eurodiputats a l’hemicicle de Brussel·les, completament lliures i proveïts d’immunitat, esquerdarà molts metres del mur de mentides i falses veritats que el règim prova de sostenir per donar valor a la seua actuació, com més va amb més dificultats. I aquesta serà la segona gran victòria de l’equip que a l’exili ha anat acorralant amb paciència, persistència i perspectiva la peculiar i excèntrica justícia espanyola, sobretot a partir de la històrica sentència alemanya que fer eixir de la presó el president Puigdemont.
La tasca que s’ha fet a l’espai lliure europeu per desmuntar l’arbitrarietat espanyola és fonamental i va convergint cap a un moment que no tan sols posarà Espanya davant el mirall de les seues pràctiques antidemocràtiques, sinó que pot motivar un tomb important dels esdeveniments. Però abans cal que ningú no es refie ni done res per guanyat i que els ciutadans omplim les urnes en massa, per assegurar la victòria de l’independentisme i demostrar que el règim postfranquista ja no pot ni controlar ni dominar un país, aquest, que camina cap a la independència i la República.
