Vint-i-cinc anys sense Fuster

Els consellers de la Generalitat de Catalunya, quan prenen possessió del càrrec, no haurien de jurar tan sols lleialtat al president i al país. S’haurien de comprometre, també, a fer més viatges al País Valencià i a les Illes que no pas a Madrid. Als consellers valencians i balears també els ho recomanaria, és clar. I no pas per pancatalanisme o bon gust, no, sinó perquè és obvi que els greuges i les reclamacions d’uns i altres s’assemblen tant com la llengua que parlem. Ja sé que l’article 138 de la constitució espanyola prohibeix expressament a les comunitats autònomes de federar-se i que una interpretació afinada de les sagrades escriptures pot arribar a trobar inconstitucional baixar a fer una paella a la Malva-rosa, però caldria assumir-ne el risc.

Òbviament, no tan sols ens uneixen greuges, reclamacions i llengua. Hi ha, també, interessos, projectes, eixos viaris, tradicions i personatges. Personatges com ara Joan Fuster, per exemple, que demà farà vint-i-cinc anys que se’n va anar de vacances. Amb aquesta excusa, Mònica Terribas va aconseguir ahir un fet malauradament excepcional: asseure al voltant d’una mateixa taula els consellers de Cultura de baix, de dalt i de les Illes: Vicent Marzà, Santi Vila i Fanny Tur. Es van trobar al nou Museu Joan Fuster de Sueca, inaugurat el mes de gener passat, un espai fantàstic que posa a l’abast de tothom la figura i el llegat de qui ha estat l’assagista i intel·lectual valencianocatalà o catalanovalencià més destacat del segle XX.

Joan Fuster és dels qui mai no van entendre que Barcelona no exercís de manera més desacomplexada de capital dels Països Catalans, sobretot des del punt de vista cultural i de la catalanitat políticament més innòcua, si em permeteu l’oxímoron. ‘Una Barcelona “centralista” i com Déu mana acceptaria aquestes eventualitats perifèriques i se les integraria. Però Barcelona ni és “centralista” ni és gairebé res… I, tanmateix, Barcelona és un “centre”: una plaça de mercat. […] Potser Barcelona no existeix, ni existeix València. Probablement no existim…’, escrivia amb l’escepticisme habitual Fuster. Una vegada més, només el llast del franquisme explica aquesta tendència automutiladora que ens caracteritza.

Però Fuster va demostrar amb els seus textos i la seva manera de fer i d’actuar que les barreres entre els territoris de parla catalana són mentals i que si s’esborren el teu país esdevé més ample i sobretot més ric. Lluís Llach ho explica perfectament al llibre d’entrevistes Ser Joan Fuster: ‘Nosaltres estàvem acostumats a ser catalans petits, i ell ens va obrir la porta d’una catalanitat molt més complexa, molt més àmplia, molt menys egoista, molt més plural, molt diferent. […] Molts catalans del Principat no s’adonen que el nostre projecte, només català, sense els Països Catalans, és molt pobre, s’acaba molt aviat. En canvi, el projecte de futur dels Països Catalans és molt engrescador, perquè és més complex i més ric. I el mestratge de Fuster és cabdal.’

De Sueca estant, Fuster construeix un pont amb el Principat per on circulen persones, textos i idees de manera generosa i continuada. Quan convé viatja a Barcelona, però la resta ho resol per carta (quins grans epistolaris ens ha deixat!), per telèfon i rebent tothom qui truca a la seva porta del carrer de Sant Josep. Les tertúlies a ca Fuster eren famoses, amb cassalla i whisky abundant i sense hora d’acabar. De la dèria d’arreglar el país, com en deia ell de fer-lo, es podia passar a qualsevol altre tema, perquè Fuster era dels qui podien parlar amb coneixement sòlid tant de música clàssica i literatura, com de llengua, filosofia o política internacional.

Diuen que el millor homenatge que podem fer a un escriptor desaparegut és llegir-lo. En el cas de Fuster, serà en benefici propi, perquè llegir-lo o rellegir-lo és un autèntic plaer. De textos, n’hi ha per a triar i remenar. Poesia, poca i desconeguda. Aforismes, per a descobrir que Fuster ja feia tweets dècades abans de l’invent revolucionari. Articles periodístics, entre 3.000 i 4.000, inclosos alguns que haurien de ser de lectura obligada a les facultats. Les cartes suara esmentades, delicioses i imprescindibles per a entendre una època. Assaigs de tota mena, com ara Contra Unamuno y los demás (Península, 1975), on ataca els tòpics de l’espanyolisme liberal d’aleshores, encara actual per manca d’evolució tant dels tòpics com dels espanyolistes. Sortosament, de literatura sobre Joan Fuster apareguda aquests darrers anys n’hi ha molta. Per a qui vulgui iniciar-s’hi, recomano la recent antologia preparada pel periodista i escriptor Xavier Aliaga, Fuster per a ociosos (Sembra Llibres). Hi trobaran el Fuster essencial, sempre actual, sempre imprescindible.

@MartiEstruch