25 anys del concert del Sant Jordi: els antecedents

Dimecres vinent farà un quart de segle del mític concert de rock català al Palau Sant Jordi que va aplegar els grups Sau, Sopa de Cabra, els Pets i Sangtraït.

M’agradaria explicar algunes coses d’allò que podríem denominar ‘els antecedents de tot plegat’. Sense cap pretensió, ja ho avanço, ni de fer història ni de descobrir la Mediterrània. Senzillament, puc explicar algunes coses perquè vaig tenir la gran sort de viure tot aquell procés des de dins –o, si més no, des de molt a prop– a causa de la meva feina al Departament de Cultura de la Generalitat, cosa que m’ha permès d’anar lligant uns quants caps.

L’arribada de Joan Guitart a Cultura
Els primers dies de juliol de 1988 Joan Guitart i Agell, conseller d’Ensenyament des del 1980, era nomenat conseller de Cultura i arribava al Palau Marc de la Rambla amb plens poders per a fer un equip a la seva mida, encara que això impliqués la retirada de persones relacionades amb la casa des de l’època fundacional de Max Cahner. Donaré tres noms prou significatius: Jordi Maluquer, Aina Moll i Albert Manent.

No cal dir que l’arribada del nou conseller no va ser gaire celebrada pels directius veterans que, en algun cas, no es varen molestar gaire a dissimular el que pensaven. Qui vulgui ampliar detalls farà bé d’anar a la ‘Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988)’, que Albert Manent va publicar el 2010 a l’editorial Acontravent i podrà sucar-hi pa.

Durant aquell agost, Guitart va fer un viatge oficial a l’Argentina, d’on va tornar amb les despulles de Margarida Xirgu (no oblidaré mai per cert, el lapsus d’una locutora de Catalunya Ràdio que va dir que el conseller tornava amb ‘les deixalles’ de la insigne actriu) que poc després varen ser enterrades a Molins de Rei, la seva vila natal.

Fins al setembre, doncs, el nou conseller no va poder estructurar el seu equip que, d’entrada, reduïa de sis a tres el nombre de direccions generals. Eduard Carbonell, a Patrimoni, i Miquel Reniu, a Política Lingüística, foren els primers de ser nomenats. Per a Promoció Cultural, en canvi, la cosa no es presentava tan fàcil i finalment, després de descartar algun nom que ara no fa al cas, el conseller Guitart es va decantar per l’home que va esdevenir clau en tot aquest procés: Xavier Bru de Sala.

La mitja legislatura de Bru de Sala
En aquell moment –setembre del 1988– Xavier Bru de Sala vivia un punt culminant de feina i de popularitat. No feia gaire que Josep Maria Flotats havia estrenat la seva versió catalana (esplèndida) del Cyrano i la companyia Dagoll Dagom, després de l’estrena d’El Mikado, el 1986, triomfava amb Mar i cel, obres que Bru també havia traduït i adaptat al català.

Tot i això, Bru de Sala va acceptar l’encàrrec de menar aquella direcció general que tenia competències en matèries tan variades com el cinema, el teatre, la dansa, la música, el llibre, les arts plàstiques i la promoció de la premsa. Només va posar una condició al conseller Guitart: s’estaria en el càrrec dos anys, fins a mitja legislatura. Era el temps que considerava necessari per a deixar empremta en la gestió d’àmbits culturals tan complicats com els que se li encomanaven. I val a dir que va complir escrupolosament el seu compromís: el setembre de 1990 Xavier Bru de Sala va ser substituït pel periodista Jaume Serrats, que va continuar al capdavant de la direcció general de Promoció Cultural fins al 1996. La mitja legislatura que quedava i la següent.

Vist en la distància puc dir que la tria que va fer Joan Guitart va ser encertada. Bru de Sala era un home d’una personalitat molt forta que s’acreixia davant els reptes i que sabia governar les situacions més complexes i envitricollades (i a fe de Déu que no li’n varen faltar!) sense perdre la calma ni aquella finezza gairebé florentina que tant el caracteritza (una virtut que, ai las, no va heretar el seu successor).

Recordo que algun mitjà de premsa, disconforme amb la gestió de Bru, va voler treure el màxim suc possible del fet que s’havia fet comprar una paperera de disseny per al seu despatx. Una paperera que va donar joc a conyetes i paròdies durant uns quants mesos i que a mi em fa pensar en un conte del mestre Pere Calders: què en som, de quimèrics…

Pels mateixos dies del 1988 que Bru de Sala prenia possessió del càrrec es creava l’Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC) amb l’objectiu de potenciar la gent de l’ofici i de pressionar l’administració perquè apostés clarament a favor de la música feta aquí. No podem oblidar que ja feia cinc anys que TV3 i Catalunya Ràdio funcionaven i que, en vista de les respectives programacions, les esperances dels nostres músics i cantants de trobar-hi complicitats estaven sota zero.

Sota la presidència de Lluís Marrasé, l’ACIC va emprendre un seguit d’accions reivindicatives la més famosa de les quals va ser, sens dubte, la tancada d’uns quants cantants al Departament de Cultura pocs mesos després.

1989: els cantants es tanquen a Cultura
Els dies 29, 30 i 31 de maig de 1989 es va produir un fet insòlit: un grup de cantants catalans es va tancar a la primera planta del Palau Marc, seu de la conselleria de Cultura, com a senyal de protesta per la poca atenció que la televisió pública de Catalunya i les emissores de la Generalitat dedicaven als músics i als intèrprets d’aquí. En total s’hi varen passar dues nits i, si les meves notes d’aquell moment no m’enganyen, el grup el formaven Raimon, Lluís Llach, Jaume Escala, Josep Tero, Joan Amèric, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i Maria Cinta.

La premsa del moment va parlar força de l’esdeveniment i, per tant, remeto el lector a la memòria de les hemeroteques. S’esqueia, però, que el despatx on jo treballava era contigu a la sala on els tancats feien vida i nit i puc dir, per tant, que en la meva col·lecció personal d’imatges –aquella pel·lícula de la teva vida que diuen que se’t fa present uns segons abans de morir– n’han quedat unes quantes, d’aquells dies. Com, per exemple, la visió matinera d’un insigne cantautor abillat amb un inenarrable ski-jama de tons blavosos fent les seves ablucions en els serveis que usàvem el personal de la casa; o la processó de companys i parents dels tancats davant del mosso de l’entrada de l’edifici per lliurar-li carmanyoles i bosses del súper amb la intendència del dia; o el crit contundent de Joan Guitart –home de formes generalment mesurades– a un excitat grup de periodistes: ‘Mentre jo sigui conseller cap mosso no expulsarà Raimon ni cap dels altres cantants d’aquesta casa.’

El desenllaç de la tancada i les negociacions que se’n varen derivar són detalls que han quedat en el secret dels qui les varen protagonitzar. El fet, però, és que pocs mesos després unes gestions del director general Bru de Sala varen culminar amb la signatura d’un conveni entre el Departament de Cultura i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (així es deia aleshores l’ens) en el qual, en canvi d’una assignació econòmica anual, TV3 i Catalunya Ràdio oferien contraprestacions relacionades amb la promoció dels diversos sectors culturals del país. En l’àmbit concret de la música s’establia, per exemple, el compromís de programar espais específics per a la difusió dels músics i cantants d’aquí, es facilitava suport tècnic per a la producció de clips i més productes audiovisuals de difusió, es programava una agenda cultural diària en hores de màxima audiència i es creava un pla de descomptes especials per als anuncis de productes culturals amb un incentiu addicional quan aquests eren fets en llengua catalana. Aquest conveni va entrar en vigor el mateix any 1989 i, amb adaptacions i ajustaments d’un any a un altre, va estar en vigor fins el 2004, època del primer govern tripartit.

Situats en aquest context –i per bé que ignoro si hi ha cap relació de causa a efecte– cal recordar que el setembre del mateix any de la tancada hi va haver la primera edició del Mercat de Música Viva de Vic, tot seguint les traces que des del 1981 marcava, amb un èxit molt estimable, la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega.

L’oficina Ressons
El 1990, set o vuit mesos després de la tancada, el Departament de Cultura va crear Ressons, una oficina de promoció musical que depenia orgànicament de l’Entitat Autònoma d’Organització d’Espectacles i Festes. Al capdavant de Ressons Bru de Sala va posar-hi un cantant, Ramon Muntaner, i com a segon el periodista Josep Maria Dutrèn. Entre més feines de suport logístic i econòmic als músics i a les discogràfiques, aquell mateix any Ressons va fer un primer pas en el camí cap a un dels grans objectius: la creació d’un espai per a programacions estables de cançó.

Aquest primer pas va ser el cicle de concerts ‘Dijous al Regina’, al teatre que la resta de la setmana programava obres teatrals per a infants i joves. El cicle el va obrir Enric Hernàez el 8 de novembre de 1990 i després varen seguir Joan Amèric, Toti Soler, Rafael Subirachs i el grup Follim Follam. Era, ho torno a dir, un primer pas que un any i mig després –el juny de 1992– culminaria amb l’obertura de la sala L’Espai, a la Travessera de Gràcia, en la qual s’alternaven cada setmana, de dijous a diumenge una programació musical, gestionada per Ressons, i de dansa, gestionada per una oficina de nova creació que es va dir Endansa.

Entremig, però, Xavier Bru de Sala complia el seu compromís amb el conseller Guitart i el setembre de 1990 cedia el lloc a Jaume Serrats al capdavant de la Direcció General de Promoció Cultural. Poc després es va implicar en el projecte d’El Observador, aquell diari catalanista en castellà inspirat per Lluís Prenafeta, pensat per a fer la llesca a La Vanguardia i que va durar només tres anys: de 1990 a 1993. Una aventura sobre la qual seria molt interessant que un dia algú ens expliqués unes quantes interioritats. Però tornem al rock, no fos cas que prenguéssim mal…

L’esclat del Sant Jordi
A principi d’abril de 1991 Josep Maria Pasqual, director de Cultura, una revista mensual que editava el departament, em va encarregar una entrevista als líders de quatre grups de rock català com a preparació, em va dir, ‘d’un gran esdeveniment que molt aviat es farà públic’. Així doncs, el divendres 12 d’abril el primer pis de la sala Zeleste del carrer dels Almogàvers (no al restaurant 7 Portes com erròniament diu el monogràfic d’Enderrock) va ser el lloc on per primera vegada algú reunia al voltant d’una taula Carles Sabater, de Sau, Gerard Quintana, de Sopa de Cabra, Lluís Gavaldà, dels Pets i Quim Mandado, de Sangtraït. Els quatre grups del concert del Palau Sant Jordi.

La conversa es va publicar al Cultura del juny, un número del qual es va fer una tirada especial, perquè es va vendre en diverses parades al Palau Sant Jordi durant el concert. Es va exhaurir en menys de mitja hora i avui és una peça de col·leccionista.

Per preparar aquest article he tornat a llegir l’entrevista i, tot i el pas del temps, trobo que encara s’aguanta força bé. Vàrem parlar dels antecedents, del fet de provenir tots de comarques, del català com a llengua adient, o no, per a fer rock, de la crítica, dels sistemes de promoció, dels seus referents musicals i de més temes per l’estil. Sí que vaig poder comprovar, perquè amb l’entrevista ja enllestida els ho vaig preguntar, que aquell dia, dos mesos abans del concert, cap d’ells no tenia notícies concretes d’allò que en aquells moments els mànagers respectius planejaven amb l’equip de Ressons.

A partir d’aquest punt entrem en la història ja coneguda del concert i de les seves conseqüències. En parlaré en un altre article.