23-S: l’última ràtzia contra l’independentisme, viva un any després

‘Fins que gairebé no em van tirar la porta a sobre, no van dir que eren la Guàrdia Civil’; ‘Em va encanonar amb la pistola i em van cridar l’alto’; ‘Un agent em va donar un cop de puny a l’esquena’. Així recorden alguns detinguts de l’operació Judes les primeres hores d’aquell 23 de setembre. Ara fa un any que desenes d’agents armats van irrompre en les vides d’Eduard Garzón, Ferran Jolis, Jordi Ros, Germinal Tomàs, Xavier Duch, Txevi Buïgas, Alexis Codina, Clara Borrero i David Budria, amb un desplegament policíac i mediàtic propi dels pitjors criminals. De fet, la fiscalia els va acusar de pertànyer a una suposada organització terrorista dins els CDR que –deia– volia actuar arran de la sentència del judici contra el procés. Una suposada organització que no ha actuat mai ni era coneguda per ningú.

Segons que ells mateixos han explicat, van apuntar-los amb les armes, van intimidar els seus familiars, els van amenaçar, van requisar objectes personals que no han tornat a veure mai i van endur-se objectes i substàncies quotidianes que després consideraren ‘precursors d’explosius’ i que serviren per a justificar les acusacions de terrorisme. Però això no era sinó el començament d’un cas que ha marcat un abans i un després a les seves vides. Un cas que encara no ha acabat i en què es continuen incriminant independentistes. Al juny es va saber que s’havia ampliat la investigació a quatre persones més: Esther, Sònia, Rafael i Queralt Casoliva.

Una causa ‘completament absurda’

Les defenses han insistit en la inconsistència de la causa durant tot aquest any. ‘És una causa completament absurda en una jurisdicció acostumada a tenir causes absurdes amb resultats encara més absurds, com el cas dels nois d’Altsasu‘, diu Eva Pous, advocada de tres dels encausats. Un dels elements que més consistència havia de donar al relat de l’Audiència espanyola era la suposada existència d’explosius. El dia de la detenció la Guàrdia Civil va assegurar haver trobat substàncies susceptibles de ser utilitzades en la fabricació d’artefactes. Però al vídeo difós per la Guàrdia Civil només s’hi veien andròmines, com ara un sac amb serradures i una olla. Després, ni els especialistes TEDAX ni els gossos especialitzats no van trobar explosius en els escorcolls, tal com constava al sumari.

Tanmateix, això no va servir perquè set dels detinguts –empresonats a Soto del Real– fossin alliberats. Van haver de passar més de tres mesos de les detencions perquè el jutge instructor, Manuel García Castellón, en decretés la llibertat sota fiança. Un període en què alguns dels acusats van estar aïllats –podien sortir de la cel·la tan sols tres hores cada dia– i els van aplicar el règim FIES, que implica una intervenció total de les comunicacions.

Més enllà de la inconsistència de les acusacions, les defenses i els encausats també han denunciat nombroses vegades la vulneració dels seus drets durant les detencions, el trasllat i l’estada a la presó. Encausats com Jordi Ros han parlat d’amenaces cap a ell i cap als familiars, trasllats en cotxe amb un antifaç posat, la sospita que li administressin substàncies ‘empatitzants’ i també la imposició d’un advocat d’ofici i les traves per a accedir a un de confiança. Les defenses han denunciat tots els abusos d’aquesta mena que han hagut de suportar els detinguts, tot i que sospiten de la manca de voluntat per a investigar les irregularitats del cas. ‘L’estat espanyol recull moltes condemnes d’Estrasburg no per la falta de capacitat de prova de les parts, sinó per la falta d’interès d’investigació’, explica Pous.

No van pas ser els únics abusos i irregularitats que vulneraven el dret de defensa. ‘Podríem passar hores parlant de les irregularitats’, diu l’advocada. Per exemple, que a alguns no els permetessin la presència de l’advocat en l’escorcoll, que a Madrid s’assignessin advocats d’ofici sense que el Col·legi d’Advocats de Madrid en tingués constància, que no es permetés la comunicació entre els advocats d’Alerta Solidària i els d’ofici, que es trobessin entrebancs reiterats per a tenir accés a la causa… Una de les vulneracions més greus, però, van ser les filtracions a la premsa quan el secret de sumari era vigent. ‘Tot es filtrava de manera parcial i interessada, entenem que amb la intenció de crear un estat d’alarma per a atemorir la població a les portes de possibles mobilitzacions’, recorda. ‘Només podien venir d’organismes públics: o Ministeri d’Interior o de Justícia. Encara batallem perquè s’investigui. Ens hi trobem interès aparent, però no real.’

Criminalització de les mobilitzacions post-sentència

Al juny, quan es van fer públiques les noves imputacions, també es va saber que el jutge havia inclòs a la causa les mobilitzacions post-sentència organitzades per l’ANC, el Tsunami Democràtic i els CDR. Segons que explica l’advocada, jurídicament les imputacions es justifiquen amb una espècie de seguiment que els havien fet prèviament. S’ha intentat relacionar els nous encausats amb els primers acusats. De fet, alguns dels nous tenen relacions personals amb els primers. És el cas de l’Esther, parella de Germinal Tomàs. ‘Si ja no trobem sentit al nostre cas, encara menys al fet que hi afegissin quatre companys nous’, explica ell mateix, que suposa que només els han afegit a la causa pel fet d’haver trobat una relació amb ells per possibles seguiments.

Això ha estat un cop dur per als primers detinguts, que no s’esperaven aquest nou tomb de guió. ‘Va ser molt xocant. Ja esperàvem que s’acabés el procés d’instrucció i ens vam trobar això. Va ser angoixant perquè en un primer moment els havien de dur a declarar a l’Audiència o teníem por perquè sabíem com s’havien comportat amb nosaltres… Per sort, es va poder fer als jutjats de Mollet i Sabadell per videoconferència i l’actitud tant del jutge com de la fiscalia va ser molt diferent’, afegeix Tomàs.

Pous considera que els darrers esdeveniments certifiquen que el relat no coincideix amb la realitat: ‘Van omplir centenars de portades dient que eren persones molt perilloses. Tres mesos després van ordenar-ne l’alliberament perquè ens van donar la raó en el fet que l’empresonament i la posada a disposició judicial no s’havia fet amb totes les garanties. Les noves imputacions ni han trepitjat l’Audiència, malgrat ser una causa en què els qui havien estat objecte d’investigació eren tan perillosos…’ Un cas que suposadament incriminava gent molt perillosa, amb grans plans ben detallats que fins i tot els vinculaven amb la germana del president Carles Puigdemont i amb el president Quim Torra, s’ha anat desfent amb els pas dels mesos. Encara és en fase d’instrucció, en espera de saber la data del judici –que podria ser, tirant curt, a final d’any– i les acusacions. L’arxivament de la causa ara per ara sembla improbable.

Desprendre’s de l’estigma després del ressò mediàtic

Encausats i familiars dels detinguts coincideixen que el seu estat d’ànim ha estat ple d’alts i baixos aquests darrers mesos, amb la incertesa sobre com evolucionarà la causa. ‘Hi ha dies de tot. Al grup hem tingut força esglais’, diu Tomàs, que explica que alguns dels encausats no troben la manera de reintegrar-se a la rutina de la feina i alguns altres tenen la baixa per motius psicològics.

Els problemes laborals o per a trobar feina tenen a veure amb la causa i amb el fet que hagin passat a ser persones públiques arran del relat criminalitzador de molts mitjans: ‘Si qualsevol de nosaltres posa el seu nom a Google, apareix informació brutalment complicada. Fa molta por’, recorda Tomàs. ‘En aquest aspecte he tingut sort, però a l’empresa on acabo d’entrar, en l’última fase de les entrevistes em demanaven permís per a mirar-me els antecedents penals. Fins que no vaig tenir el resultat que deia que m’acceptaven va ser una setmana angoixant… Realment no n’hem de tenir, d’antecedents, però no ho tens clar…’

A la sensació d’estranyesa i descol·locació després d’haver passat tres mesos a la presó, cal afegir-hi els mesos de confinament, que han augmentat la sensació d’aïllament, i més conseqüències pròpies del cas, com el fet de tenir la sensació de ser seguits. Per exemple, Tamara Carrasco –membre dels CDR acusada de terrorisme el 2018–, Germinal Tomàs i Esther han explicat que van veure dues persones que els vigilaven a la taula del costat en un sopar que van fer a Viladecans. ‘Ara quan vas pel carrer vas amb por. Veus com et vigilen. En alguns casos hem vist com ens feien fotos directament. M’és igual, però quan vas amb nens petits hi ha coses que xoquen molt…’, afegeix Tomàs.

Tot i les dificultats per a refer-se que tenen tant ells com els familiars –que van viure també l’impacte de les detencions–, expliquen que els ajuda molt el fet de fer pinya entre els represaliats i també el suport de molta gent, que no ha deixat de donar mostres de suport durant aquest any, des de les cartes a la presó fins a les concentracions al carrer. També els dóna fortitud el fet d’entendre la naturalesa del cas: ‘Se saben innocents i són plenament conscients dels tics feixistes de l’estat espanyol i l’Audiència. Això ajuda a entendre què ha passat, a saber que han estat ells com hauria pogut ser qualsevol que es mobilitza per la independència’, afegeix l’advocada.

La banalització del delicte de terrorisme

Les defenses expliquen que, per a entendre bé el cas, a més de situar-lo en el context de la repressió contra l’independentisme, cal saber què va passar l’any 2015, quan el PP i el PSOE van impulsar una reforma del codi penal que, a parer d’alguns experts, banalitza el concepte de terrorisme i obre la porta a encausar per aquest delicte persones que no són terroristes, cosa que converteix el concepte en una cosa àmplia i abstracta que fins i tot es pot arribar a confondre amb els desordres públics. A tot això, cal afegir-hi la importància del biaix ideològic de la judicatura: ‘En els dos o tres últims anys s’han trobat explosius a persones que no han acabat trepitjant l’Audiència. La diferència és que eren persones d’extrema dreta…’, denuncia l’advocada Eva Pous.

En aquest context de flexibilització del delicte de terrorisme, l’operació Judes ha estat la segona gran causa contra els CDR, després de la macrooperació del 2018, en què la Guàrdia Civil va detenir Tamara Carrasco a Viladecans i va provar de detenir Adrià Carrasco a Esplugues de Llobregat. ‘Amb mi i amb l’Adri no s’hi van esforçar gens, i vam pensar que amb la segona onada inventarien més. I ha passat això’, diu Carrasco, que creu que falta més empatia amb els represaliats, tot i que va creixent. ‘Amb els nostres casos la gent comença a obrir els ulls. No pensen “Alguna cosa deuen haver fet”, perquè ens coneixen. Ara molta gent comença a dubtar de les causes del País Basc en què tot era ETA. Doncs potser no tot era ETA…’, afegeix. Tomàs també ho veu clar: ‘L’objectiu és fer por al moviment independentista.’