Bob Dylan: collita del 1966

Dylan és gran. I extens. La seva trajectòria, començada el gener de 1961 quan es va instal·lar al Village de Nova York, ja ultrapassa el mig segle, temps en què aquest home nascut a Duluth, Minnesota, el 1941 ha transformat la història de la música popular amb una llarguíssima llista de cançons inoblidables, complementada amb un caràcter irreductiblement lliure que l’ha portat sempre a fer allò que creia que havia de fer, deixant de banda opinions, modes, consells, avantatges o tendències.

És evident, doncs, que una obra tan oceànica com la de Dylan ha posat música de fons a unes quantes generacions i les ha marcades de manera molt especial, amb independència del lloc del mapa on posem la mirada. Bob Dylan és gran, extens… i universal.

1962-1966: l’edat d’or
Tanmateix, el que podríem denominar l’edat d’or de Dylan (o, si més no, la ‘primera’ edat d’or, perquè no se m’enfadi ningú) es concentra en els anys inicials de la seva activitat. Els que van del 1962 –quan publica el primer disc, amb majoria de temes extrets de la tradició popular– fins al 1966. Un any cabdal per tres motius: va publicar el doble LP Blonde on Blonde, va culminar una llarga gira per Europa i va tenir, el 29 de juliol, un accident de moto que li va permetre de desaparèixer durant una llarga temporada i fer allò que ara és moda: reinventar-se.

Aquesta edat d’or dylaniana la vàrem viure molt intensament (tot i la sideral distància entre els Estats Units i l’Espanya de Franco) els qui ara tenim entre 65 i 70 anys. Aquells qui, per entendre’ns, un dia d’estiu de 1965 vàrem sentir per la ràdio una cançó que ens va deixar paralitzats. Durava més de 6 minuts, llargada insòlita en aquell temps, presidia la melodia un orgue excels i repetia sovint unes paraules que, tot i no saber ni un borrall d’anglès, ens eren familiars: ‘rolling stone’. Quan després vàrem anar a aquella entrada d’escala estreta i fosca del carrer de Tallers vàrem saber que teníem entre les mans el primer disc de Bob Dylan que arribava a casa nostra: un disc de dues cançons (a preu de quatre!) amb ‘Like a Rolling Stone’ a l’anvers i ‘Gates of Eden’ al revers.

Aquells quatre anys entre el març del 1962 i el maig del 1966 varen ser crucials per a tot el que va venir després. Dylan va enregistrar set discos, va erigir-se en la gran esperança blanca del ‘folk’ que defensaven Pete Seeger, Peter, Paul & Mary, Tom Paxton i altres i en només dos anys –entre el Festival de Newport del 1963 i el del 1965– va tenir temps per a desinflar les il·lusions dels continuistes i passar-se a la música electrificada.

(Ara que hi penso: pocs anys després, a Catalunya, una altra ‘esperança blanca’ –Terenci Moix– faria una cosa similar en el camp de les lletres catalanes.)

Dos documents imprescindibles
Ve a tomb tot això que he explicat fins aquí perquè ara mateix tenim a les botigues un parell de documents molt importants relacionats amb el Dylan d’aquells anys decisius: un doble disc compacte i un DVD també doble.

El disc es titula The Real Royal Albert Hall 1966 Concert i reprodueix íntegrament el concert que Bob Dylan va fer el dia 26 de maig al famós teatre londinenc. Un detall: a la coberta del CD les paraules ‘The Real’ i ‘Concert’ apareixen subratllades no pas de manera capriciosa (ho explicaré de seguida).

Aquest disc té una estreta relació amb un altre que va aparèixer fa uns quants anys: The ‘Royal Albert Hall’ Concert (The Bootleg Series. Vol. 4). Un títol en el qual les cometes del nom del local no hi són posades tampoc de manera casual.

‘Judes!’ ‘No et crec, ets un mentider’
De fet, aquella gira del 1966 va començar el setembre de l’any anterior per diversos indrets dels EUA. Poc abans, al juliol, havia esclatat definitivament l’escàndol al Festival de Newport: aquell noiet tímid i desnerit de les dues edicions anteriors es presentava amb una guitarra elèctrica a les mans i un grup d’acompanyament en la línia habitual de les bandes de rock. Conta la llegenda que, mentre Dylan actuava, darrere de l’escenari Pete Seeger buscava com un boig una destral per tallar els cables que alimentaven els instruments. D’altra banda, acabava de publicar-se, a tall d’avançament, ‘Like a Rolling Stone’ i a final d’agost sortia Highway 61 Revisited, el segon LP clarament elèctric de Bob Dylan després de Bringing it all back home, editat el març del mateix any.

El novembre del 1965, amb la gira USA ja començada, Bob Dylan es va casar en secret amb Sara Lownds –la ‘dama dels ulls tristos de les terres baixes’ a qui va consagrar una cara sencera del següent vinil: el doble Blonde on Blonde, que va aparèixer el maig de 1966 i que tancava el que podríem definir com a ‘trilogia electrificada’. L’edat d’or, vaja.

Els concerts d’aquesta gira, almenys els que va fer per Europa, tenien un format comú: es feien en teatres i sales de concert amb el públic assegut, al fons de l’escenari s’exhibia una enorme bandera americana com a únic element decoratiu i el repertori constava de dues parts ben diferenciades. La primera, amb Dylan tot sol tocant harmònica i guitarra acústica, i la segona amb la Fender a les mans i els cinc membres de The Band darrere seu aguantant estoics les protestes dels espectadors que, sí, exhaurien totes les localitats, però es feien un fart d’insultar Dylan per traïdor i venut.

Ha passat a la història el concert del 17 de maig de 1966 a Manchester en el qual un espectador li va etzibar en una pausa entre cançó i cançó un claríssim ‘Judes’ que va acabar fent la volta al món. L’improperi va motivar tres reaccions del cantant. Un primer ‘No et crec’, seguit segons després d’un ‘Ets un mentider’ i, girant-se cap a la banda, l’ordre que toquessin fortíssim (val a dir que ell va posar-hi un ‘fuck’ entremig) ‘Like a Rolling Stone’, el tema que sempre tancava el concert.

Londres per Manchester
Una confusió periodística, però, va fer que durant molts anys el concert de l’improperi fos atribuït erròniament al que es va fer al Royal Albert Hall de Londres on, efectivament, Dylan va cantar uns dies després, el 26 de maig –el 24 ho havia fet a l’Olympia de París; dues setmanes abans que hi debutés el nostre Raimon–, amb les mateixes divisions a la platea que es repetien a cada concert.

Per això, quan el 1998 es va publicar el volum 4 de les Bootleg Series, que reproduïa el concert de Manchester, es va editar amb la picada d’ullet que el nom de la sala londinenca aparegués a la coberta escrit entre cometes. I ara, el disc que acaba de sortir fa uns dies restableix definitivament l’ordre de les coses perquè conté, ara sí, l’’autèntic concert’ que es va fer al Royal Albert Hall.

De tota manera, no us esforceu a provar de sentir el famós ‘Judes!’ en el concert de Manchester perquè l’enregistrament l’ha omès. Per sentir-lo amb tota la plenitud heu d’anar a la segona novetat d’aquests dies: la reedició en DVD –augmentada en uns vuitanta minuts de material nou per commemorar el desè aniversari– de No direction home, la pel·lícula que Martin Scorsese va dirigir el 2005.

Scorsese filma, Dylan comenta
No direction home aplega quasi quatre hores de material, enregistraments, concerts i entrevistes amb músics, tècnics, mànagers i col·laboradors diversos gràcies als quals ens podem apropar no només als orígens musicals –anys quaranta i cinquanta– de Dylan, sinó a la seva posterior evolució des de 1961 fins a l’explosió elèctrica de cinc anys després.

La gràcia addicional de la pel·lícula és que Scorsese va aconseguir el miracle que Dylan s’avingués a sotmetre’s a una extensa entrevista sobre aquella època que el muntatge de la pel·lícula fragmenta i situa en cada moment que li pertoca. D’aquesta manera l’espectador coneix de primera mà, quaranta anys després, les impressions del músic sobre aquells anys tan decisius.

Per als amants de la morbositat val a dir que en aquest format sí que es veu l’escena completa del ‘Judes!’. Més concretament al final del segon DVD.

Tot el que Scorsese i companyia ens descobreixen d’aquells anys és gairebé inèdit per als qui aleshores ja hi érem. Recordo perfectament la notícia de l’accident de moto del músic –que, pel que sembla, va ser més aparatós que no pas greu– que li va permetre de desaparèixer durant una temporada llarga.

Recordo que s’especulava que s’havia trencat el coll i que, per tant, estava en un hospital desnonat. També em ve a la memòria, sobretot arran de la publicació de John Wesley Harding el desembre del 1967, haver llegit que de resultes de les lesions la veu li havia canviat. Una mostra de periodisme creatiu (que no és, com veieu, un invent d’ara) similar a un ampli reportatge publicat en una revista musical espanyola dels anys seixanta en què s’assegurava que el so especial dels discos dels Beatles es devia al fet que usaven unes cordes de guitarra fabricades especialment per a ells amb una fórmula supersecreta.

Andorra, el gran magatzem
Ell primers fans que el mestre Dylan va aplegar aquí teníem cita periòdica a Andorra per comprar els seus discos. Als Prisunic, Ford, Pyrenées i Transbord ens els venien (a 125 pessetes) amb les carpetes traduïdes al francès. Per això jo no tinc The Freewheelin’ Bob Dylan sinó Bod Dylan en roue libre, a la portada de The times they are a-changin’ hi diu només ‘Mister Bob Dylan’ i a l’interior de la carpeta del doble Blonde on Blonde tenim un extens comentari d’autor desconegut que ens presenta les cançons una per una.

A tall de colofó reproduiré una frase deliciosa, carregada de doble sentit, que clou l’esmentat comentari anònim i que em sembla també adient per a tancar aquest passeig per la memòria de la mà de dues novetats de la collita del 1966 de Bob Dylan que acaben de sortir: ‘Un mot abans d’acabar: si no enteneu el que explica Bob Dylan, no reclameu al vostre professor d’anglès: la major part dels americans no entenen tampoc ni la meitat del que diu.’