04.02.2017 - 22:00
Sempre m’han fascinat les estacions de tren i els aeroports. Espais de trànsit, on les persones caminen sobre cintes mecàniques arrossegant equipatges o es desplacen a través d’una diagonal elèctrica veient passar una seqüència infinita de rostres. Les estacions són aquells espais d’intercanvi que ens expliquen que la vida és moviment. Un moviment que ens diu qui som o què ens impulsa.
L’economista Santiago Niño Becerra sostenia que una de les principals evidències de la crisi econòmica seria l’explícit decreixement en els trànsits de tot tipus, tant de persones com de mercaderies. Veuríem a les carreteres menys camions cisterna, menys cotxes i menys esteles d’avions sobrevolant-nos. Em semblava una idea prou gràfica per comprendre la vida real, més enllà de les xifres.
La cosa certa és que aquesta mobilitat no només retrata el frenesí consumista del món capitalista, sinó també moltes altres circumstàncies que només troben una explicació a través del moviment. La força que impulsa un objecte a dibuixar una trajectòria des d’un punt inicial a un punt final. L’esforç d’aixecar-se i començar a caminar. Un esforç que queda compensat per la il·lusió d’una troballa. De la pulsió d’arribar a un lloc millor. Sigui qüestió de supervivència física o simplement de ‘deixar-se caure’, de quedar-se, com a mínim, durant un temps.
Hi ha trajectòries ben definides, que tenen un final de trajecte molt clar. La línia que es forma unint l’origen i el destí és recta, clara i visible. És el camí que recorren dos enamorats que viuen en ciutats separades. És el trajecte quotidià de metro cap a la feina o les vacances familiars elegides amb sis mesos d’anel·lació. És el cap de setmana amb la família o la visita al fill de la veïna que acaba de néixer. És el desplaçament d’uns fills per retrobar-se amb els seus pares que han emigrat a un altre país per buscar-se la vida.
Hi ha altres circulacions que no són tan clares, sinó més aviat erràtiques. Són èxodes, fugides, deambulacions. En aquest cas, la intermitència és la seva característica. No està clar quina és la posició final. L’única evidència és la urgència de sortir d’aquell punt inicial que amenaça la pròpia vida. La sendera a recórrer és del tot incerta. Només hi ha la constància d’un primer pas que et porta al següent, i així anar fent. És la desesperació d’aquells que fugen de la guerra cap a Occident, amb la coordenada de l’oest com a única guia i sense la tranquil·litat d’un destí registrat a la cartografia. Cap meta en forma d’abraçada, d’objecte de consum, de casa, de família, o de caliu. Aquest és el viatge sense destí, on cada punt que recorres pot convertir-se en una fonda on fer nit o en una amenaça d’on fer un bot i sortir corrents (endavant o endarrere).
En un món occidental excessiu, on l’acció sembla ser l’única manifestació de l’existència, els moviments també s’han multiplicat. Moure’t sembla sinònim de viure més. Sobre els mapes físics es dibuixen les línies que estan en constant moviment. Les migracions que canviaran per sempre les nostres vides. Aquells desplaçaments que quedaran marcats en el nostre ADN. Uns fluxos que no s’aturen. Cada hora i a cada minut. Que per un moment ens creen la il·lusió que quan arribem, haurem aconseguit el repòs. Només seran uns segons volàtils, abans que per ordre pròpia o aliena, hàgim d’emprendre un altre cop la marxa.
