El 2023 serà l’any del tercer Botànic?

El final de la primavera arribarà amb una segona revàlida per als partits que formen el Pacte del Botànic. Les eleccions encara no han estat convocades, però tot fa pensar que seran el 28 de maig, quan també hi haurà les municipals. Això farà que aquesta legislatura siga més llarga que no és habitual, perquè les urnes del 2019 es van obrir el 28 d’abril. Aleshores, Ximo Puig va voler agafar desprevinguts els seus socis de Compromís, que el van criticar molt, i va fer ús de la capacitat d’avançar els comicis que atorga l’estatut. Puig va dir fa quatre anys que volia singularitzar les eleccions valencianes, aïllar-les del soroll i que aquell diumenge no es parlàs de res més que de l’escrutini valencià. Ara per ara, tot sembla indicar que els comicis tornaran a coincidir amb els dels territoris anomenats comunitats no històriques, amb els municipals a tot l’estat espanyol i, potser, amb les eleccions espanyoles. Quatre urnes per al darrer diumenge de maig.

La dreta mossega els talons al Botànic

El Botànic arriba cansat a la convocatòria electoral. Aquesta segona legislatura ha estat complicada, marcada per dues crisis externes consecutives, la covid i la guerra d’Ucraïna, amb unes conseqüències econòmiques nefastes per als ciutadans. Per la paràlisi mundial, la primera, i per l’encariment dels preus de l’energia, l’IPC desbocat, els tipus d’interès sense fre, etcètera, la segona. Malgrat els plans, les propostes, els contraplans i les mesures d’ajut de tota mena, la sensació entre els ciutadans és de desànim. I en aquest pou és on la dreta i l’extrema dreta es mouen amb molta facilitat. És en les aigües remenades que els agrada de pescar. És on la demagògia argumental flueix sense entrebancs i facilita la projecció de discursos simples que apunten directament a les vísceres. I és per això que les eleccions del 2023 seran una mena de torcebraç entre dos blocs. Aquells que volen continuar al govern una tercera legislatura i aquells que veuen en la crisi una oportunitat d’assaltar el poder després de vuit anys de seure als bancs de l’oposició.

Però també hi ha hagut les crisis internes que han desgastat la confiança entre els socis: la taxa turística, el requisit lingüístic, la implantació de les renovables, la dimissió induïda de Mónica Oltra…

I encara, una altra mena de crisi, que ha afectat internament cadascun dels partits que formen el trio. L’eixida de Manolo Mata de les Corts per a anar a defensar l’empresari considerat el màxim responsable del cas Assut. Els moviments de Pilar Lima per a laminar de les Corts qualsevol membre que no fos de la seua estricta confiança, i les relacions de Podem amb la matriu a Madrid. Les ànimes que conviuen dins la coalició Compromís, que no sempre sonen afinades i que van acabar amb la destitució de Mireia Mollà executada per Aitana Mas… La dimissió inesperada i abrupta de Vicent Marzà…

Si fem cas de les enquestes, vindrà d’un fil que el Botànic puga reeditar el pacte que li permetria de continuar governant. Segons el darrer sondatge del CIS, que sovint s’ha demostrat poc fiable, sembla que el PP ja s’ha deixondit de la famosa “hòstia” que Rita Barberà va proclamar sense pal·liatius el mes de maig del 2015, i és en disposició d’inquietar el pacte entre el PSPV, Compromís i Unides Podem. El PP podria recollir un bon grapat de vots que fugen d’un Ciutadans decrèpit, encara que el PSOE ha pres unes quantes decisions de manera unilateral i contra el parer dels socis que també semblen destinades a arreplegar unes quantes molles.

La salut dels integrants del pacte

És freqüent que l’accionista majoritari de les societats mire d’ocupar com més va més espai i anar menjant-se els més petits. En política es parla de l’abraçada de l’ós. En el cas del Botànic, tots tres socis saben que es necessiten. Que per més incòmoda que siga la convivència, si un dels tres no aconsegueix de superar la barrera electoral del 5% dels vots i no entra a les Corts, la suma no eixirà. Per això l’ós ha de mesurar les forces abans d’abraçar els socis per no castigar-los amb una asfíxia que resulte letal per a tots. I, tornant als sondatges publicats fins ara, la situació d’Unides Podem es presenta delicada.

Una legislatura presidencialista

Dels tres dirigents que van signar el segon pacte del Botànic al Castell de Santa Bàrbara d’Alacant, solament Ximo Puig repetirà com a cartell electoral. Mónica Oltra va plegar al juny i Rubén Martínez Dalmau, que encapçalava Unides Podem, va ser defenestrat per Pilar Lima a final d’agost del 2021. El seu substitut en la vice-presidència segona, Hèctor Illueca, serà el candidat.

La legislatura que ara fineix ha estat molt marcada pel presidencialisme i la hiperactivitat de Ximo Puig. El cap del Consell va voler demostrar que agafava les regnes durant la pandèmia. Ell era qui feia els grans o xicotets anuncis sobre restriccions, vaccinacions, reobertures… el que fos, i d’aleshores ençà li dura la inèrcia. S’ha apuntat els èxits de la implantació de la fàbrica de bateries de Volkswagen a Sagunt, o que Ford Europa triàs la planta d’Almussafes per fer els motors elèctrics de la marca. Ho diu en cada intervenció pública que fa. La més recent, el discurs de Cap d’Any. També ha programat visites i cimeres amb homòlegs del país i d’Espanya.

La creació d’un equip de comunicació molt potent a la Presidència i d’un cinturó mediàtic afí regat amb desenes de milers d’euros de publicitat institucional han contribuït a projectar la seua figura com l’home d’estat que vol ser. L’home que es mira Madrid i li diu que cal fer un reset i tornar a començar. Puig és l’home que tant és capaç de negociar amb els alemanys, com de suavitzar el seu perfil quan visita una residència de gent gran al seu poble o rep un grup de refugiats d’Ucraïna malmenats per la guerra.

Quant a la composició del Consell, a Ximo Puig li hauria agradat que aquesta legislatura hagués estat tan estable com la primera, quan amb prou feines va haver-hi canvis en les conselleries. Entre les cares del 2019 i les d’ara, únicament hi ha cinc coincidències: la seua; la consellera de Justícia, Gabriela Bravo; la consellera de Transparència, Rosa Pérez Garijo i el conseller d’Economia i Sectors Productius, Rafael Climent. També hi ha Arcadi España, que ha guanyat galons i ha canviat de departament. La resta ha anat entrant i eixint d’una manera més o menys traumàtica.

L’adeu de Mónica Oltra

L’eixida més sorollosa i que més dificultats de convivència ha causat entre el PSPV i Compromís és la de l’ex-vice-presidenta Mónica Oltra el mes de juny. Oltra està encausada en un cas en què l’acusen d’haver tapat els abusos sexuals que el seu ex-marit va cometre sobre una menor d’edat que vivia en un centre tutelat depenent de la conselleria que dirigia Oltra. Ella sempre ha negat que fes res mal fet i rebutjava de plegar fins al darrer moment per evitar que guanyassen els “roïns”. Oltra atribuïa la denúncia a maniobres de Vox i d’España 2000 que, d’una altra banda, van vendre aquesta dimissió com una victòria. L’oposició a les Corts sucava pa en la crisi i la Presidència i el PSPV no estaven disposats ni a defensar Oltra dels atacs ni a assumir el desgast que representava que s’assegués cada setmana a la dreta del president.

Joan Baldoví

L’eixida d’Oltra del govern ha obert les portes a Joan Baldoví, que vol aprofitar la popularitat que li ha donat ser diputat al congrés espanyol per frenar la sagnia de vots que els sondatges publicats fins ara vaticinen per a Compromís. L’encara diputat va anunciar a final de setembre que es presentava a les primàries per a ser el candidat. Això va agradar tan al sector del Bloc com va desagradar el sector d’Iniciativa del Poble Valencià, el partit d’Oltra. Aitana Mas, la substituta d’Oltra a la vice-presidència i a la conselleria, ha endarrerit tant com ha pogut anunciar que deixava el pas lliure a Baldoví i que no s’hi enfrontaria en unes primàries.

Joan Baldoví manté l’escó a Madrid per garantir-se la visibilitat d’ací a la convocatòria de les eleccions. La seua tasca al congrés espanyol, aquests darrers anys, ha estat la de fer veure alguns dels problemes més greus per als valencians, com ara l’infrafinançament, la precarietat de les infrastructures ferroviàries, etc. Amb tot, a pesar de no aconseguir més que xicotetes millores en els pressupostos, sempre ha oferit el seu vot al govern que encapçala Pedro Sánchez. La darrera volta ha estat la de la votació del pressupost per al 2023.

Assut, o la transversalitat de la corrupció

Ximo Puig ha esmerçat molts esforços a proclamar que d’ençà que el Botànic governa s’ha remuntat la “hipoteca reputacional” –és una expressió seua– que van deixar els anys de gestió i lladronici acreditat per moltes sentències del Partit Popular. Tant els socialistes com Compromís i Unides Podem han llançat aquest espantall contra l’oposició a les Corts. Ara, pocs mesos abans de les eleccions, hi ha un cas que demostra que, en alguns casos, la corrupció és transversal. És el cas Assut, que té en el centre l’empresari Jaime Febrer i a l’ex-secretari de Finances, i un dels homes forts del PSPV durant dècades, José Maria Cataluña.

El cas Assut té molts braços. En els primers que es van destapar, els detinguts i investigats eren del PP, de l’entorn de Rita Barberà. En aquests darrers, és el PSPV qui hi posa els noms propis. A banda de Cataluña, Rafael Rubio, que va ser regidor i que era delegat del govern espanyol al País Valencià quan va ser detingut. Manolo Mata va deixar de ser síndic socialista a les Corts per dur la defensa de Jaime Febrer. I encara, de manera circumstancial, apareix el nom de l’antic dirigent del Bloc, i ara propietari d’una consultoria, Pere Mayor.

Encara que el PSPV està convençut que judicialment això tindrà poc recorregut, sí que tem que d’ací a les eleccions es filtren noves informacions amb la intenció d’erosionar la imatge d’integritat del president de la Generalitat.

Els acords, amb el fre de mà posat

En aquesta segona legislatura botànica, els esdeveniments sobrevinguts com els ja citats de la pandèmia o de la guerra han obligat a tombar la mirada i les accions de govern cap a allò que ja és una fórmula, una frase feta: “Rescatar les persones.” Les altres grans qüestions, les que tenen a veure amb la construcció nacional, amb el foment de l’ús social de la llengua, amb l’enfortiment de l’ensenyament del català a les escoles, han restat en un segon pla. S’han fet poques coses, i les que s’han fet sempre han dut la marca que deixa l’accionament del fre de mà que fa el PSPV, majoritari a la taula del Consell. El cas més recent és el de la rebaixa absoluta de l’exigència lingüística del funcionariat. Els criteris s’han aprovat els darrers mesos de la segona legislatura, i han deixat molta gent insatisfeta. A més, hi ha el forat negre del personal sanitari a qui, de moment, no els exigeixen de saber la llengua dels valencians que és oficial.

Igualment, es nota la intervenció dels socialistes en la manera com s’ha aprovat la taxa turística, que serà voluntària, que l’aplicaran els ajuntaments i que fins al 2024 no serà efectiva. La tramitació també ha durat pràcticament dues legislatures i ha tingut l’oposició frontal del president de la Generalitat i de Francesc Colomer, el secretari autonòmic de Turisme, que va mig insinuar que deixaria el càrrec si la norma s’aprovava. Finalment, no ha dimitit. Podrà acabar la legislatura amb la tranquil·litat que d’ací al 2024 encara ha de ploure molt.

Hi ha també la petjada del PSPV en el règim de pràctica inanició a què el Consell sotmet la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. D’ençà que es va engegar, no ha complert cap any la norma que preveu la llei de creació segons la qual el pressupost dels mitjans públics han de correspondre a una forqueta que va entre el 0,3% i el 0,6% pressupost total de la Generalitat. Això no ha passat mai, a pesar dels intents d’Unides Podem i de Compromís per a augmentar-ne la partida.

Amb tot, el gran desacord ha arribat durant la tramitació del pressupost del 2023, el que diuen que serà el primer del tercer Botànic. La rebaixa dels imposts a les empreses i unes altres concessions a l’empresariat que el PSPV ha tirat endavant amb els vots de l’oposició han enervat Compromís i Podem. Totes dues formacions han hagut de fer molts esforços i retòrcer el llenguatge per continuar dient que això són les polítiques botàniques que defensen. La frase que més han repetit és que, quan s’arriba a un acord durant una negociació, ningú no queda del tot satisfet.

El finançament just no arriba

A la cartera de deures pendents dels grups del Botànic hi ha un tema que s’arrossega d’ençà del 2014 i que sembla que ningú no vol resoldre: el de l’infrafinançament crònic del País Valencià. Quan el president del govern espanyol era del PP, Ximo Puig s’esgargamellava reclamant un repartiment més just dels recursos recaptats per l’estat espanyol. Els primers mesos amb Pedro Sánchez a la Moncloa, la inèrcia va continuar, però, a poc a poc, la protesta s’ha esllanguit i Puig es tornarà a presentar davant els electors sense haver complert una de les seues fites programàtiques.

Joan Baldoví, que ha estat molt reivindicatiu davant la ministra espanyola Maria Jesús Montero, no ha complert mai l’amenaça de no votar el pressupost si no incloïa una proposta de reforma. Davant els electors, ha presentat una llista de millores aconseguides a canvi de negociar el vot. Un peix al cove esquifit, en temps de descompte.

Com que Unides Podem forma part del mateix executiu que Pedro Sánchez, les demandes d’aquest partit quant a finançament sempre s’han fet amb la sordina posada.

L’oposició

En aquesta legislatura s’ha produït el desmembrament i la pràctica dissolució de Ciutadans. Els sondatges deixen el partit fora del parlament. Els vots que va obtenir el 2019 se’ls disputen ara el PP i el PSPV. El candidat a la presidència de la Generalitat és el zaplanista Carlos Mazón, actual president de la Diputació d’Alacant, que ha manifestat manta vegada la seua animadversió a l’ensenyament en català a les escoles, al requisit lingüístic i a qualsevol de les propostes per a enfortir la llengua i la cultura del país.

Vox, per la seua banda, manté la duresa del seu discurs antisistema. La formació d’extrema dreta també ha canviat el candidat i presentarà el falangista i catedràtic de dret constitucional de la Universitat de València Carlos Flores Juberías. Flores Juberías va ser candidat de Fuerza Nueva a les eleccions i és molt actiu a les xarxes socials, on qualifica d’anticonstitucionals lleis com la de l’avortament, la de la mort digna, i fins i tot va qualificar de greuge contra la família l’exhumació de les restes de Franco. Ara fa poc, ha transcendit que el 2002 va ser condemnat a un any de presó per violència masclista exercida contra la seua ex-dona, els tres fills i l’ex-sogre