07.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 07.09.2022 - 21:41
Crec que puc explicar-ho amb noms i cognoms, amb la confiança que cap de les persones involucrades no ho trobarà improcedent. Això era la vesprada de l’11 de setembre de 2012 i jo era al punt on hi havia la capçalera de la manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa”, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, acabada de nàixer. Desconcertat per tot allò que es vivia. Tot i haver vist, dos anys abans, la manifestació contra la retallada de l’estatut, allò, allò que passava en aquell moment precís d’aquella vesprada concreta a Barcelona, superava de bon tros el que mai havia pogut arribar a imaginar.
Perquè pertot arreu hi havia riuades de gent amb estelades reclamant la independència. Tant, que feia impossible d’avançar la capçalera de la manifestació. Mirasses on mirasses, tot era gent. I les notícies que arribaven de totes bandes ens parlaven d’un col·lapse total al centre de Barcelona. La ciutat no havia viscut mai una manifestació que es pogués comparar amb aquella. I no érem pocs els qui ens ho miràvem, tot plegat, amb una emoció i una sorpresa especial i difícil de contenir.
De sobte, vaig veure arribar caminant cap amunt Francesc Ribera, “Titot”, i ens vam abraçar. A pocs metres hi havia Gemma Calvet i quan vaig obrir els ulls, encara embolcallat pel cos del cantant de Brams, vaig copsar com ella ens mirava amb un somriure inacabable, d’orella a orella. N’hem parlat a vegades, tots tres, d’aquell instant. Titot i jo feia dècades que militàvem per la independència, en condicions de vegades duríssimes, i trobar-nos amb aquella mar de gent ens superava emocionalment. I el somriure de la Gemma certificava una confiança immensa en allò que a partir d’aleshores protagonitzaríem com a poble, en allò que encara avui protagonitzem. No s’equivocava, perquè aquests deu anys ja són un privilegi que, simplement, tenim la sort de viure.
I, si m’ho permeteu, explicaré això del privilegi amb una altra anècdota personal. El 1989, com a periodista, vaig ser testimoni de tantes revolucions –la caiguda del Mur de Berlín, la més punyent– que semblava impossible. Amb molts companys i col·legues, teníem la sensació que no podien passar més coses. I estàvem esgotats perquè havíem fet més quilòmetres que mai orbitant la Terra. Però un dia alguns vam ser tan impertinents que vam dir a un d’aquells grans corresponsals exteriors que tenia La Vanguardia que aquella vida no es podia resistir. I ell ens va respondre amb una frase que no oblidaré mai: “Cansats vosaltres, que viviu tots els canvis que es poden somniar? Jo sí que em vaig cansar d’escriure durant dècades un dia i l’endemà, sempre, sobre la guerra freda.”
Tot això ho trasllade, en fi, a la política. Durant dècades, atrapats tots nosaltres en la boira del postfranquisme, com a país i com a societat no vam poder fer gaires més coses que ensopir-nos amb la petitesa quotidiana de l’autonomia constitucionalment espanyola. Un dia i l’endemà. Sempre. En canvi, tot va esclatar aquell dia del 2012 que vaig compartir amb Titot i Gemma Calvet, amb centenars de milers de compatriotes. Va esclatar gràcies a l’Assemblea Nacional Catalana. I –si puc manllevar el concepte de Gaziel– aquest “impuls volcànic” que diumenge repetirem milers i milers de persones és exactament allò que fa impracticable el retorn a l’ensopiment autonòmic. Ep!, per més que alguns polítics ho somnien i ho vulguen. I per més nerviosos que es posen en veient la nostra tossuderia persistent.
