10.09.2017 - 22:00
Recordo com el 10 de juliol de 2010 vam descobrir tots plegats que una part substancial de la població catalana havia arribat a la conclusió que protestar contra la castració de l’Estatut equivalia necessàriament a voler la independència de Catalunya. Recordo que, aquell dia, vaig enviar un missatge a un amic de Perpinyà que no havia pogut venir a la manifestació en què li deia, si fa no fa: «Hi ha tanta gent que tinc ganes de plorar, aquest poble és magnífic» i que em va respondre acusant-me de ser massa sentimental però confessant més tard que, mirant la manifestació a la televisió, havia plorat descaradament.
Recordo com l’11 de setembre de 2012 va ser evident, palpable, que aquella manifestació era la més transcendent que hi havia hagut mai a Catalunya, ja que si en general les manifestacions serveixen per a intentar influir un govern aquella servia per a canviar la història d’un país. El vaixell Catalunya va canviar de rumb aquell dia i nosaltresen vam ser els timoners. Recordo que va ser l’última manifestació en la qual es va intentar caminar i que només els més pacients ho van aconseguir. Recordo que a l’horabaixa tenia mal al coll d’haver cantat i cridat massa.
Recordo com l’11 de setembre de 2013 vam consolidar el missatge de la independència cap a l’exterior amb aquella meravellosa cadena humana. Recordo com els responsables de l’ANC afirmaven que si la cadena era un èxit logístic seria un èxit polític. Recordo com cada dia seguia amb ansietat el procés d’organització dels trams, des del Pertús fins a Alcanar, i la lentitud, però també la regularitat, amb la qual aquests passaven de verd tendre a roig pugnaç. Recordo que em va tocar situar-me entre la Jonquera i Figueres, a l’ombra d’un antic hotel convertit en bordell.
Recordo com l’11 de setembre de 2014 vam anar acceptant que el procés seria una mica més llarg del que la majoria de nosaltres hauria desitjat. Recordo com la V dibuixada era un senyal visual destinat a ser captat no només pels helicòpters que rondaven sinó també pels satèl·lits, de manera que els governs del món ho veiessin, se n’admiressin i n’extraguessin les conclusions necessàries. Recordo com vaig topar amb Carles Puigdemont i com, quan li vaig preguntar si ja ho teníem, em va respondre, més o menys: «Ho tenim, només ens falten cent metres i els hem de fer sense córrer ni dubtar». Recordo com vaig acompanyar una estona una delegació de quebequesos bocabadats i com, amb ells, parlar francès era suau.
Recordo com l’11 de setembre de 2015 estàvem preparant la majoria absoluta que tindria el Parlament de Catalunya pocs dies més tard. Recordo la mena de coreografia topogràfica que fèiem uns i altres per Barcelona anant en direccions aparentment oposades per a acudir al nostre tram. Recordo que, després, baixant del tren, una senyora gran va aturar-nos per a agrair-nos d’haver anat a manifestar-nos en lloc seu, ja que ella patia de les cames, i que només per això hi hauria tornat immediatament.
Recordo com l’11 setembre de 2016 vam pensar que era impossible que el govern no superés la moció de confiança per a poder dur a terme la legislatura més decisiva. Recordo el sol de Salt. Recordo com en l’autobús urbà que ens portava des del centre de Girona les noies de De Calaix feien cantar garrotins als passatgers. Recordo les samarretes amb noms, o versos, d’esperança.
Recordo com l’11 de setembre de 2017 vam persistir a demostrar que una diada multitudinària no era una condició suficient per a aconseguir la independència però sí una condició necessària. Recordo que vam espolsar-nos la mandra per la certesa que a partir del 12 l’ofensiva d’Espanya seria molt més cruent i sistemàtica i que, doncs, anar a omplir els carrers de Barcelona aquell dia era una forma de defensa dels drets col·lectius i individuals negats per Espanya als catalans. Una forma d’autoimmunització contra la por que l’estat espanyol volia injectar-nos.
