19.09.2018 - 22:00
|
Actualització: 19.09.2018 - 23:37
Avui fa un any de la macrooperació de la Guàrdia Civil a diversos departaments de la Generalitat, una macrooperació sense precedents que ens va deixar en estat de xoc com a ciutadans i com a servidors i servidores públiques.
Anubis, es deia aquella operació. Ens preguntem per què? Potser perquè Anubis era l’encarregat d’embalsamar els faraons i guiar-los a la necròpoli? Potser perquè tenia la cara negra, com els piolins vestits d’antiavalots? Potser per l’associació amb el xacal, l’animal que desenterra morts per menjar-se’ls? Potser tot això tenia a veure amb les ganes d’enterrar el nostre desig d’independència per sempre més i portar-lo fins al judici final?
Aquella operació va tocar de ple la nostra conselleria, tot i que, en realitat, havia començat el mes de juliol, amb la citació de la cap de premsa del Departament. Tots els procediments de citació i detenció de les persones afectades es van fer de manera barroera i sense cap garantia legal, ni per la manera com van ser citades, ni per la manera com els van prendre declaració, ni per la humiliació constant que van patir en silenci , que tampoc no tenia precedents.
Per primera vegada en la llarga història de la Generalitat, tret, és clar, dels foscos períodes de decrets de nova planta i de les imposicions feixistes, era profanada per forces foranes amb els ulls inflamats d’odi. Malgrat la prepotència del desplegament dels efectius de la Guàrdia Civil que havia fet el govern espanyol, no podíem esperar una reacció tan agressiva per part d’aquests efectius, que semblava que gaudien mostrant la seva superioritat física davant la nostra impotència.
No ens podíem creure allò que passava, encara faltaven dies per al primer d’octubre, el dia en què realment van demostrar què eren capaços de fer, el dia en què vam perdre la por. De bon matí vam sentir a la ràdio que hi havia detencions de càrrecs de diversos departaments, tot en relació amb l’organització del referèndum. No ens van tremolar les cames per acudir als nostres llocs de feina i plantar cara a qui fos. I així ho vam fer. No tan sols les treballadores públiques, sinó la ciutadania en general.
Recordem amb pena i ràbia els escorcolls a despatxos de companys nostres absolutament innocents, gent que havia fet la feina que li pertocava. Recordem la impotència que vam sentir quan, amb llàgrimes als ulls, vam presenciar com se’ls enduien en cotxes foscos. D’aleshores ençà han passat moltes coses: de la profanació de la Generalitat fins al segrest del 155 i l’ocupació dels nostres despatxos per part dels homes de negre. Han estat temps difícils, però les servidores públiques ens hem mantingut fidels als nostres càrrecs elegits legítimament, ara a l’exili o a la presó. Mitjançant les assemblees de treballadores en defensa de les institucions catalanes (ADIC), les servidores públiques hem aportat el nostre granet de dignitat mantenint viu l’esperit del primer d’octubre i reclamant el retorn del nostre govern legítim.
Amb el 155 van ser destituïts tots els càrrecs de confiança automàticament, i també els delegats de la Generalitat a l’estranger, així, a cop de decret, a l’estil de l’estat espanyol. Però la majoria d’alts càrrecs, amb desconcert de tots, no van ser destituïts. Molts dels servidors públics no vam entendre res, el cor ens demanava de plantar-nos, paralitzar l’administració, però els càrrecs, també desconcertats, ens esperonaven a continuar treballant. Van ser mesos molt difícils i hem de confessar que no ens hauria agradat ser al lloc d’alguns càrrecs, que havien de despatxar diàriament amb gent tan ingrata com Montoro o Soraya Sáenz de Santamaria.
Un cas especial va ser el de la directora general d’Exteriors, destituïda el 23 d’abril de 2018 per instrucció directa del virrei Millo. I per què? Perquè en un acte a Brussel·les no va impedir que el conseller Puig adrecés unes paraules a l’auditori. Tal qual.
I també cal fer un esment especial a les 34 treballadores i treballadors públics acomiadats arran del tancament de les delegacions a l’estranger, persones que es van quedar sense feina, amb tot l’impacte personal que això implica.
Avui, amb govern legítim però amb l’amenaça novament de l’aplicació del 155, continuem ferms i en peu de pau, però decidits a lluitar pacíficament per les nostres institucions. Avís per a navegants, si s’aplica de nou el 155 les adics sabem molt bé què no hem de fer.
Les treballadores i treballadors del Departament d’Acció Exterior i Relacions Institucionals fem costat als nostres companys actualment citats, interrogats i investigats per la seva feina, per haver fet possible que el poble expressés la seva voluntat mitjançant les urnes, i volem reconèixer especialment el seu sacrifici i dedicació i agrair-los haver-se mantingut ferms malgrat les amenaces. Volem, doncs, avui que fa un any del fatídic dia en què les forces d’ocupació van entrar a casa nostra, que les persones que han estat perseguides, citades, interrogades espiades o encausades per aquestes forces de seguretat i tot l’aparell judicial de l’estat espanyol sàpiguen que no estan soles i que els donem les gràcies per haver seguit el mandat democràtic. El futur d’aquestes persones encara és incert, el nostre desig més fervent és que tot quedi en no res i se’ls retiri qualsevol càrrec. Moltes gràcies, Aleix Villatoro, Marta Garsaball, Marina Falcó, Amadeu Altafaj, Albert Royo, Anna Molas, Ivan Altisent i la resta de companyes i companys que han volgut mantenir l’anonimat però que es mereixen igualment tot el nostre reconeixement i respecte.
Donec perficiam!
ADIC EXI
