29.06.2018 - 22:00
Una de les definicions clàssiques del cine documental diu que és la narració d’imatges de la realitat segons ‘un punt de vista documentat’ (Jean Vigo). Això és el que fa 20-S, que aquesta setmana hem pogut veure i està disponible a la web de TV3. La qüestió bàsica que motiva el relat dirigit i produït per Jaume Roures, de Mediapro, és que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez van ser els mediadors amb la Guàrdia Civil en la concentració multitudinària i que, si van pujar dalt d’aquell cotxe, va ser per desconvocar-la. Aquest punt de vista, prolixament documentat a 20-S, permet comprendre una mica més què va passar aquell dia. Hauria de servir a la defensa dels dos presos.
Van ser hores de revolta al carrer i, també, hores de batalla als jutjats. Aquest és el segon aspecte del ‘punt de vista documentat’ del relat: com és que la policia es presenta a la seu de la CUP sense cap ordre judicial i pretén entrar-hi. Només que s’hagués produït alguna tensió entre els militants, simpatitzants i veïns del carrer de Casp amb la policia, s’hauria pogut muntar un desgavell considerable. Més catastròfic hauria pogut ser que a la Rambla de Catalunya, on es van arribar a concentrar potser trenta mil persones o més, en algun moment hi hagués hagut violència. Però no n’hi va haver. Tot i que en els cotxes de la guàrdia civil hi havia ¡armes!, allà deixades, no se sap per qui ni per a què. El jurista sevillà Joaquín Urías es pregunta allò que l’espectador tem que tal vegada va passar: és que s’intentava provocar la rebel·lió, la violència en definitiva que exigeix el codi penal perquè aquesta acusació sigui sostenible?
A Lluís Llach, el jutge Llarena no l’ha admès com a testimoni del cas. Que hi era, ho sabíem. En el documental es veu bé i ell parla ben clar, com té per costum. S’hi palpa el desconcert i el temor quan els Jordis saben que en els cotxes de la Guàrdia Civil hi havia armes, Llach ho rememora. Com va anar? Ho sabrem mai? Un mosso d’esquadra d’incògnit i la veu alterada hi diu coses substancioses, que els tribunals haurien d’atendre. Totes les altres veus hi diuen coses importants, però sobretot les diuen els mossos, ja sigui aquest d’incògnit o el major Trapero a través dels enregistraments de les seves declaracions.
Moments particulars: una dona llegeix al mòbil que al port de Barcelona està arribant un vaixell amb 1000 policies. Veure els Jordis, Junqueras, Marta Rovira, la Gabriel que riu. Música al carrer perquè no surti de mare la concentració al carrer de Casp, gent amb clavells a la Rambla de Catalunya.
Aquell dia va quallar el que vivim des de llavors. Quan vam saber per les notícies de primera hora que la Guàrdia Civil escorcollava el Departament d’Economia, va començar també el flux de ciutadans cap allà a protestar al carrer. La presència més i més continuada de gent al llarg de tot el dia, fins ben entrada la nit, fins a la mitjanit, va desbordar tots els partits, no crec que ni els cupaires esperessin que fossin tantes les persones que s’hi sumaven. Faltava ben poc per a l’1 d’octubre. En el referèndum va passar el que va passar, també els partits es van veure desbordats per la gran participació a les urnes. El relat político-judicial posterior, igual, també surt del mateix, de veure tantíssima gent al carrer.
I a quarts de dotze de la nit, els Jordis van pujar sobre un cotxe de la Guàrdia Civil per desconvocar-la. ‘I com desconvoquem?’, es diuen entre ells i amb Llach, ‘com ho fem?’. Cuixart i Sànchez van tenir el coratge de fer-ho, de dir a la gent que se n’anés cap a casa, la gent ho va fer, i ells al cap de poc van passar de ser mediadors a ser presos. Per enfilar-se en aquell cotxe, en el qual ja s’havien enfilat gairebé tots els periodistes que van seguir aquella llarga jornada. Una ‘imatge cinematogràfica, simbòlica’, diu Jaume Asens en el documental, que l’endemà encapçalaria les portades dels mitjans i teles que es dedicarien a partir de llavors a construir el relat de la sedició i la rebel·lió.
Criminalitzar la protesta al carrer, emmudir les denúncies d’una policia que vol enregistrar la seu d’un partit polític sense ordre judicial, convertir dos mediadors –l’un, Cuixart, amb grip (‘trancassu’, en diu), l’altre amb un clavell vermell a les mans— en dos violents. Esperem que 20-S ajudi a la defensa dels presos, és el punt de vista documentat que falta en el relat de la judicatura.
Com desconvoquem? És la pregunta clau, des del 20-S.
