La dignitat del Primer d’Octubre

Aquest article que ara llegiu vaig escriure’l –l’escric– divendres, en el quart aniversari del Primer d’Octubre. La premsa catalana, com és lògic, va plena de l’efemèride. I el govern, tot i estar dividit sobre la significació de la data –si el referèndum fou vinculant o sols l’assaig d’un altre que es farà algun dia per gràcia de l’estat espanyol–, bé s’hi havia de pronunciar. Enfrontats d’ofici, els partits tanmateix han tret la taula de diàleg al carrer, que diu que volen mobilitzat. Sense aclarir, però, si tancaran la Brigada Mòbil a la caserna i s’abstindran de personar-se al jutjat quan la policia porti els manifestants davant els jutges.

Per l’independentisme els darrers quatre anys han estat una dissipació de forces enorme. Durant tot aquest temps, el debat –si la matusseria i l’insult groller poden caracteritzar-se de debat– ha girat entorn dels efectes més superficials del Primer d’Octubre: la repressió, la claudicació d’uns oportunistes disfressats de polítics, l’intent d’institucionalitzar la derrota del 27 d’octubre en lloc de la victòria del dia 1, el desànim encomanadís i la impaciència destructiva, la brega per gestionar els parracs autonòmics, etc. Tot això s’ha comentat fins a la nàusea; d’allò què no s’ha parlat gaire és de l’essència del Primer d’Octubre. El prejudici que s’ha ensenyorit de l’opinió pública per por d’esgarrinxar-se amb determinats conceptes filosòfics impedeix d’anar a l’arrel dels fenòmens, amb la conseqüència que, en lloc d’arrelats, semblen penjar del fil d’alguna circumstància, trivials i fugaços.

El Primer d’Octubre s’ha volgut explicar per una causa concomitant, com ara la crisi econòmica del 2008 o la retallada de l’estatut el 2010, o per un estat d’ànim: “el català emprenyat”. Aquests epifenòmens formen part del moment viscut, en són indestriables. Però, mirat amb perspectiva històrica, el Primer d’Octubre apareix com un moment essencial de la història del país. Essencial, perquè el poble hi manifestà la seva essència, la declarà. I no sols pel resultat del referèndum, sinó sobretot pel fet de votar pesés a qui pesés. Bandejant tot altre interès, tota preocupació merament personal, i obrint un espai a l’epifania de la llibertat, a l’epifania d’un poble resoludament i completament lliure per un instant. Perquè allò que veié tot el món i féu tremolar l’estat espanyol era un poble exercint plenament la llibertat. Exercint-la no pas malgrat la violència que li oposava un opressor arraulit en les pròpies tenebres, sinó en virtut d’aquesta violència.

El Primer d’Octubre no fou ni podia ser una data resolutiva, en el sentit de fer aparèixer amb un conjur el règim que uns polítics poc escrupolosos havien promès d’instaurar en quaranta-vuit hores. Però tampoc no fou una acció simbòlica, en el sentit d’al·ludir a una realitat absent. I si fos cert, com s’ha dit, que el govern l’instrumentalitzà en una partida de pòquer, això sols acreditaria una deficiència alhora ètica i intel·lectual dels polítics. Protegint les urnes de la fúria cega de l’estat, el poble català no sols defensà el dret democràtic per excel·lència; féu una cosa més profunda: revelà la veritat íntima del país. I ho féu no pas amb una buida declaració de valors sinó transfigurat en pura voluntat d’ésser, en un “som i serem” més fort que cap voluntat subjectiva.

Del llenguatge, Heidegger deia que no era l’expressió d’un organisme ni es podia considerar pròpiament en termes del seu caràcter simbòlic. Més aviat l’entenia com l’adveniment, alhora esclaridor i ocultador, de l’Ésser. Si em permeteu la gosadia, traduiré aquesta idea del llenguatge a la significació del Primer d’Octubre, encara que la paraula “significació” sigui inapropiada per a un gest que alhora esclareix i amaga una força que ningú, ni els protagonistes mateixos, no sospitaven fins a quin punt els esperonaria. Amb termes manllevats al filòsof alemany, diria que en aquella jornada es manifestà l’essència de la llibertat, que la llibertat ex-istí, sortí del seu confinament i es declarà a la llum del dia. Val a dir que es declarà als qui volien declarar-la.

El Primer d’Octubre, per continuar amb una altra metàfora de Heidegger, és una clariana on de sobte es revela l’essència de la catalanitat. Aquesta essència, objecte de disputes estèrils sobre què és ser català i qui ho és, no es pot pas reduir al caprici de la subjectivitat ni determinar-se’n la font científicament. Si fos un accident històricament determinable, el doll ja fa temps que s’hauria estroncat. Puix que no pot determinar-se amb lògica positivista, li cal el mite per a poder-se dir o narrar. Mythos, en grec, volia dir ‘pensament, discurs, conversa, conte’, bàsicament, qualsevol forma d’oralitat. Diguem-ne “expressió” i entendrem que el mite, sota qualsevulla de les seves formes, sosté la paraula i li permet d’esdevenir reflexa i ser pensament. Pel fet de ser una fita de l’expressió del poble català, el Primer d’Octubre el posà en clar sobre ell mateix.

Deia Francesc Pujols que l’esperit català reneix sempre, malgrat els seus pretesos enterradors. Si hi ha res que ens ensenyi aquest etern renéixer és que l’ésser de Catalunya és sempre proper, sempre a l’abast, encara que ens defugi perquè nosaltres el defugim per encalçar objectius de molt menys trellat. Un recorregut superficial dels darrers segles palesa que el país existeix amb més intensitat com més s’emmiralla en la seva essència, que participa més de l’ésser com més s’afirma en la dignitat. En aquesta, i no pas en un progrés més que discutible, rau el seu vertader tret distintiu. Anterior a la llengua i al dret, en què Prat de la Riba veia la prova del fet diferencial, aquest tret els garanteix tots dos. I ho és, d’anterior, perquè si la llengua és l’adveniment de l’ésser català, que recula i reneix quan semblava a punt d’extingir-se, sols hi ha llengua en tant que el poble se’n fa digne; en la mesura que pressent la dignitat i s’hi acosta tant com pot.

La llengua és el vehicle primordial per a exterioritzar la dignitat, però el fet radicalment diferencial és la facultat d’emprar-la per a dir “no”. D’aquesta capacitat, exercida una vegada i una altra respecte d’una Espanya prostrada davant l’absolutisme, una Espanya que fa segles que reprodueix les hordes fanatitzades en l’aporellos, ells en diuen “el problema catalán”. I efectivament, els n’és un, de problema, aquest fet diferencial que es nega a resoldre’s i a dissoldre’s. I aquest “no” no aboca pas al nihilisme, perquè en la negació hi ha l’afirmació d’un reconeixement. D’aquells que es reconegueren en el “no” sorgí la dignitat del Primer d’Octubre. Aquell dia la gent albirà la llibertat enllà de les porres i dels cops i la llibertat la il·luminà amb la llum de la seva essència. No pas encara amb l’essència, sinó amb la seva llum, que és el reflex no sols de l’origen de què ens parla el mite, sinó també del destí, entès com allò que cal fer i sobretot deixar que ens faci, de tal manera que algun dia l’aspiració coincideixi amb l’ésser.