Fa gairebé quatre anys que vivim al barri de les Corts de Barcelona. Fins que no hi vam anar a viure, la meva relació amb l’antic poble era més aviat escassa. La meva cultura panarra –el malnom amb què són coneguts els veïns de les Corts– era més aviat limitada. Els mateixos límits del districte se’m feien difusos, i no havia descobert la importància de la plaça del Centre com punt de control a per passar a l’antic municipi de les Corts, enmig d’aquesta rasa que és l’avinguda de Madrid. Tampoc no sabia que també té el seu upper i que, malgrat que els sàpiga greu als sarrianencs, oficialment Pedralbes forma part dels dominis cortsencs. De seguida vaig posar els peus a la meravellosa plaça de la Concòrdia, centre neuràlgic i espiritual del barri, record d’aquell poble agrícola que va ser, amb la seva església i les seves cases de cos, que només fan que reafirmar aquella observació planiana que diu, que “amb una mena de bondadós humorisme, cosa que no exclou una relativa exactitud, es pot dir que el Maresme és una comarca amb capital a Mataró i que en formen part poblacions d’una certa importància: Barcelona i Badalona són les més conegudes, entre altres”. Una plaça on un pot veure el joveníssim vicari del Remei, pre-conciliarment ensotanat, fent uns tocs de pilota en una estampa neorealista que podria haver captat el fotoperiodista Ramon Masats, i les parelles fan el vermut en les seves terrasses, sempre curulles i amb llista d’espera. Allà, entre el quiosc i els plataners, i mirant-s’ho tot plegat Can Déu, vaig tenir una revelació. Ja coneixia aquella plaça. O més ben dit, abans que es convertís en el fòrum cívic que és avui, quan arreu regnaven els cotxes, quantes vegades hi havíem aparcat per anar al Camp Nou! Va ser partir d’aquí, que se’m van anar desgranant tot un barcelonisme sentimental davant els ulls.

Perquè, de fet, parlar de les Corts és, d’alguna manera parlar del Futbol Club Barcelona, equip curiosament fundat a pocs metres d’on havíem viscut abans d’anar-nos-en a la perifèria. Va ser el 29 de novembre de 1899 a les nou, que es van trobar al Gimnàs Soler els homes cridats a fundar la societat esportiva que donaria nom a la ciutat –en hilarant confusió de qui en seria president, Josep Lluís Núñez. Havien estat convocats per un petit anunci publicat a Los Deportes, revista esportiva dirigida per Narcís Masferrer, i inserit per l’esportista d’origen suís Hans Gamper: “El nostre amic i company Mr. Kans Kamper, de la Secció de Foot-Vall de la Societat Los Deportes i antic campió suís, desitjós de poder organitzar alguns partits a Barcelona, prega als qui sentin afeccions per l’esport citat que es posin en contacte amb ell, i passin a tal efecte per aquesta redacció el dimarts i el divendres al vespre de nou a onze.” Amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del club, el periodista Daniel Carbó, Correcuita, els batejaria com “els dotze apòstols”. Els seus noms, Gamper, Walter Wild –primer president de l’entitat– i Otto Künzli, suïssos, els anglesos nascuts a Barcelona John i William Parsons Alexander, l’alemany Otto Maier, l’aragonès Enrique Ducay i els catalans Lluís d’Ossó, Bartomeu Terrades, Pere Cabot, Carles Pujol i Josep Llobet. Una barreja curiosa d’estrangers protestants, germanòfons i anglòfons, catalans catòlics –l’oncle d’Ossó arribaria a sant–, algun republicà i algun altre de catalanista –Terradas encarregaria la casa que porta el seu cognom a Puig i Cadafalch, on es llegeix encara “Sant Patró de Catalunya, tornau-nos la llibertat”–, no tots interessats en la pilota, sinó també en el rem o en el tir…

El club batega amb el país

Entre tots ells, Gamper en serà el més important. Amb el nom de pila catalanitzat, Gamper seria jugador, president i ànima del club, defensor de la convivència de catalans i forans, però alhora, l’home que faria bategar el club blau-grana amb el país. Vint-i-cinc anys després d’haver estat fundat a Can Soler, el Barça ja era un símbol de catalanisme, que viuria en primera persona la repressió de Primo de Rivera. Arran de la xiulada a l’himne espanyol durant el partit amistós disputat el 14 de juny de 1925 contra el Júpiter, en homenatge a l’Orfeó Català, la dictadura ordenaria la clausura d’un club que ja era un fenomen de masses. Amb ídols com el golejador Paulino Alcántara, el carismàtic Josep Samitier, Emili Sagi, d’una nissaga de talent, o el popular cortsenc Vicenç Piera, que freqüenten artistes i escriptors. Samitier mateix té amistat Carlos Gardel, Maurice Chevalier i Josep Maria de Sagarra. Són els primers anys daurats en què neix el fenomen Barça.

Plagui o no plagui als madridistes o pericos, després del trencament causat per la guerra del 1936-1939 –en seria víctima el president Josep Sunyol– el Barça rep amb el franquisme, sigui en forma de golejada escandalosa, que fins i tot avergonyeix un president franquista i militar, com el marquès de la Mesa de Asta, o en forma de tripijocs per impossibilitar l’arribada d’Alfredo Di Stéfano a un equip que, encapçalat per l’hongarès Ladislau Kubala, havia fet petit l’històric Camp de les Corts. És l’aliniació cantada per Serrat, i la que havia fet somiar els nostres avis. Una etapa il·lusionant que s’estavellà contra els pals quadrats de Wankdorfstadion, i començà una travessa del desert en què la urgència històrica –i histèrica–, l’addicció a la derrota i el negativisme de tribuna van marcar el caràcter d’un club que, fins i tot en això, era més que un club. L’exèrcit d’un país desarmat, tal com el batejaria Vázquez Montalbán, amb el qual tota una generació sublimaria la seva pulsió política, capaç d’integrar tothom en un club amb més llegenda –i drames– que títols.

I Cruyff ho capgira tot

L’arribada de Johan Cruyff ho capgiraria tot. Insufla alegria, mentalitat de victòria. Modernitat. Ho explica Ramon M. Piqué en un llibre deliciós que acaba de sortir, en què posa en relleu el fil roig que uneix el futbolista amb el país, a través dels Carabén, pare i fill, Armand i David. El primer, economista i gerent del FC Barcelona d’Agustí Montal, participa en la recatalanització del club al final del franquisme, i és l’home que fa possible el fitxatge del neerlandès. També té un paper decisiu en la celebració dels setanta-cinc anys del Barça, en què s’estrena el Cant del Barça, de Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, amb música de Manuel Valls. Amic de Josep Pla i Joan Fuster, Carabén pare connecta l’entitat amb el món cultural. El seu fill, cantant de la banda Mishima, continua la baula com a comissionat del cent vint-i-cinquè aniversari.

“Som un dels clubs esportius més grans i més reconeguts del món. Som catalans, fills d’aquesta manera tan peculiar d’entendre les coses que és la cultura catalana. Tenim un model de propietat cada vegada més excepcional, si ens comparem amb els nostres rivals, perquè som un club propietat dels socis i sòcies. Som un club multiesportiu. Hem creat una escola, la Masia, que és admirada a tot arreu, amb un planter que no para de donar fruit i de generar talent. Però sobretot, som un dels únics clubs del món realment compromès amb un estil de joc reconeixible, elaborat a consciència al llarg de molts anys i amb el qual tothom ens identifica. Pel cent vint-i-cinquè aniversari hem acabat destil·lant aquests senyals d’identitat irrenunciables en un sol compromís, tan ferm i tan evident, tot i que no sempre prou conscient, que fins i tot el lluïm al cor del nostre escut: volem la pilota”, es llegeix al manifest que, en forma de declaració d’intencions, ha escrit David Carabén per a aquests cent vint-i-cinc anys.

La generació dels pares va aprendre que es podia guanyar, i deixar enrere les malediccions. Jo mateix, criat futbolísticament pel Dream Team, vaig haver d’entendre que, malgrat tot, el Barça també podia perdre –en el meu cas, la tragèdia es diu Atenes– i que això formava part del joc. Amb els més grans i amb els més joves, hem compartit records que encara avui ens emocionen, i que potser tenen forma de gol de Leo Messi. Superada la necessitat imperiosa de sumar títols a les magres vitrines del club, el Barça ha brillat quan ha estat fidel més que un model tàctic, a un estat d’ànim, en què hi ha cabut tant el seny del calvinisme catalanesc de Pep Guardiola, com la rauxa del pit i collons de Joan Laporta. En això, el club també és el mirall deformat del país, com vaig comentar a Carabén mateix. Dividit i orgullós, ensopit i tràgic a voltes, exaltat i eufòric unes altres, sense cap agència de màrqueting al darrere ha sabut convertir els seus colors blau-granes en inspiració per a milions de nenes i joves, que gràcies a l’equip de futbol femení, encapçalat per unes Alèxia Putellas o Aitana Bonmatí que ja són llegenda, saben que es poden trencar tots els sostres de vidre. Alhora, en un món cada vegada més dominat per la perversió dels clubs-estat i les estrelles rutilants convertides en societats anònimes esportives, davant un futur fosc, en què triomfen els discursos carregats d’odi i prejudicis, un nano de disset anys, català de Rocafonda, format a la Masia i anomenat Lamine Yamal ens diu que aquesta història, que va començar tal dia com avui de fa cent vint-i-cinc anys, continua.