‘Després de divuit anys, ja no sóc de CCOO’

Pilar Ramos és una cambrera d’hotel, de cinquanta-nou anys, que viu al barri del Raval de Barcelona, en un pis de protecció oficial. Mare de dos fills, fa vint-i-tres anys que treballa en hotels. I el 2017 va abandonar el sindicat CCOO després de divuit anys de militància, tipa de la posició del sindicat en qüestions socials i nacionals. Pilar Garcia és un exemple que el procés polític i les desigualtats socials han causat contradiccions en els grans sindicats, que veuen que hi ha afiliats que els abandonen. En el cas de Garcia, ha acabat anant a la Intersindical-CSC, el sindicat que ha convocat la vaga general de demà passat.

En cap cas no es pot dir que la fugida d’afiliats sigui una fugida en massa. De fet, segons les dades d’afiliació oficials publicades per CCOO, de l’any 2015 al 2018 el nombre d’afiliats es manté entorn dels 140.000. No han baixat. A UGT tenen les dades només fins a l’any 2015. I són 150.000. Però el dubte és si ara, en ple judici dels presoners polítics (entre els quals Dolors Bassa, d’UGT) i dos dies abans d’una vaga general, la posició de la senyora Garcia serà més freqüent, o, en canvi, es mantindrà l’estancament d’afiliats que diuen les xifres oficials.

‘A les assemblees de CCOO jo deia: Què fem per la gent que cobra sis-cents euros? I per les dones que els foten una càrrega de feina que no les deixen viure? Què fem per la gent desocupada de llarga durada? Silenci. No em responien. Ah, i allà d’independència ni en parlis, perquè no en volen saber res. Jo notava menyspreu, de vegades. Cada vegada que sortia la qüestió del català, o de la independència: Bah! Al final és molt pesat. I vaig pensar: Què hi faig jo, aquí? Per això una companya i jo hem passat a la Intersindical.’

La Pilar Garcia va néixer al carrer de Sepúlveda de Barcelona. ‘El meu avi jugava al Barça. Àngel Ramos. La besàvia era de Sants. La meva mare, nascuda a Madrid.’ De gran, primer casada, després divorciada, va anar saltant de pis en pis, per culpa d’uns lloguers massa alts. ‘I ara, per primera vegada a la vida, estreno una cosa meva, un pis de protecció oficial a la plaça de la Gardunya. Me’l van donar l’any passat. Ma mare era modista i mon pare, dependent. Al final va començar un negoci que va anar fatal. Es va morir i em va deixar un munt de deutes. Que els he tornats jo. Els meus germans, no’, afirma en una visita a la redacció de VilaWeb. ‘Tinc un sou molt justet, però sóc subscriptora de VilaWeb i, si el mes em va bé, també dono diners a Òmnium. Si no puc, no, que vaig molt justa.’

‘Vaig tenir un problema amb el sindicat. No ens vam entendre, i vaig decidir de presentar-me de delegada a les eleccions sindicals, com a independent. Doncs les noies em van votar. I a CCOO em van fer fora. Vaig estar un temps d’independent, fins que he entrat al nou sindicat. Jo necessito un sindicat que em doni suport. El necessito. I una cosa: si els de CCOO fan una cosa ben feta, els dono suport. Que l’una cosa no té res a veure amb l’altra. I tant que sí. A la meva feina han fet coses molt bones. Per exemple, el porter aparca els cotxes dels clients. I si perd els punts mentre treballa? Doncs, gràcies al conveni, si perd els punts treballant una assegurança li paga el curset per a recuperar-los. I les cambreres d’hotel som prou ben tractades, gràcies al conveni. Ens van cronometrar: la més lenta i la més ràpida. I es va fer una mitjana. I aquesta mitjana et diu quantes cambres has de fer cada dia. Tenim quaranta-cinc minuts per habitació. I això és millor que en segons quins llocs. Tinc una feina molt feixuga, ara ho noto. El meu mes és així: set dies seguits, dos dies de festa, vuit dies seguits, quatre dies de festa.’

I continua: ‘Jo a l’hotel al començament hi treballava de manera esporàdica. Després si volies treballar havies d’apuntar-te en una empresa de treball temporal. L’hotel era d’en Gaspart. L’ETT, del cunyat d’en Gaspart. Anava així, això. Molta gent se’n va anar. I jo no vaig tenir més remei que quedar-me. Fills per alimentar. Finalment ens van fer fixos discontinus. I allà em vaig fer de CCOO. Però després de divuit anys ja no sóc de CCOO. Ara ja no. La qüestió de la independència, per mi, és important. I aniré a les mobilitzacions pels presos. I tant que sí!’