Fidel Castro, sense passió

He esperat a parlar de la mort de Fidel Castro. Per dues raons. Una és el fet que en aquest país nostre cada vegada és més evident que quan algú parla de política internacional en realitat ho fa servir d’excusa per a continuar combatent en la política nacional. I amb això els fets perden importància. La segona és que en aquesta era de periodisme desbocat i cridaner em semblava inútil de provar de fer-me sentir en les hores immediatament posteriors a la mort. Em semblava inútil provar de fer això que vull fer avui, que és simplement acostar-me sense passió al que ha estat i ha significat la vida del dirigent cubà.

Sense passió, sobretot, perquè crec que la vida dels personatges públics, especialment si es mantenen actius en primera fila durant dècades, pot tenir clarobscurs, i és normal que en tinga. I tant fa trampa qui amaga els bons com qui només explica els bons.

Per això avui m’agradaria només posar en relleu uns fets que em semblen indiscutibles.

El primer és que Fidel Castro ha canviat la història de Cuba. Res no seria igual a l’illa sense la revolució. Ni per a bé ni per a mal. El resultat és una barreja agredolça on cadascú és normal que remarque allò que li semblarà més significatiu: la qualitat indiscutible de la seua sanitat i educació o la pobresa real en què viu la societat; les polítiques d’igualtat racial o la persecució dels homosexuals. Però especular sobre com hauria estat Cuba sense Fidel no té trellat, precisament perquè els canvis que ell va propiciar ho fan impossible.

El segon fet indiscutible és que Fidel Castro és el revolucionari amb més impacte que va crear l’Amèrica Llatina al segle XX. I probablement el més important des de l’època de les independències. La importància de la revolució cubana sobre l’Amèrica Llatina i sobre tot el planeta no té comparació possible amb cap altra de les moltes que ha viscut el continent –potser només s’hi acosta la revolució mexicana del 1910, i encara.

El tercer fet clar és que, amb la revolució i amb Fidel, Cuba ha tingut un paper en la història del món infinitament superior al que es podia esperar d’una illa caribenca d’onze milions d’habitants. I no ho dic solament per la crisi dels míssils, que, sens dubte, és un dels deu –a tot estirar– episodis clau del segle XX. L’exuberància de reaccions a la seua mort no deixa de ser sinó una prova d’això que dic.

Hi ha un quart fet fonamental a destacar, a parer meu: l’enfrontament entre la Cuba de Fidel i els Estats Units, més que cap altra cosa, ha estat el factor clau que ha determinat el curs de la revolució i la vida del seu comandant. Molt més que no les doctrines ideològiques.

I el cinquè i darrer fet és que Fidel ha acabat els dies contemplant una Cuba que és molt allunyada encara d’allò que va ser el seu somni de combatent a Sierra Maestra.