16.08.2019 - 21:50
|
Actualització: 16.08.2019 - 22:50
Una qüestió prèvia sobre la polèmica creada per alguns mitjans pròxims al govern espanyol sobre un presumpte enfocament conspirador dels fets del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils. Aclarim-nos: aquesta mena de coses no les resolen els diaris, sinó les investigacions oficials irrefutables i l’obertura sense reserves de la informació confidencial en poder de totes les autoritats. Després d’haver reconegut que l’imam de Ripoll tenia relacions amb el CNI, l’estat espanyol hauria hagut de permetre l’accés dels parlaments a tota la documentació possible i necessària i, en canvi, va reaccionar-hi denegant, mitjançant els partits del règim, les comissions d’investigacions que són pertinents en un cas com aquest i que a tot el món són habituals quan hi ha atemptats d’aquesta magnitud. A partir d’aquesta gravíssima actuació, que tan sols pot explicar una voluntat encobridora, cap acusació que es puga fer precisament contra els qui reclamem l’esclariment dels fets no té gens de credibilitat. I no mereix ni una ratlla més de discussió.
Ara, al gra.
Hi ha una cosa dels fets del 17-A que no és substancial però que va tenir una gran influència posterior i que, tanmateix, no ha estat prou remarcada. Per això m’agradaria centrar-hi el meu comentari, avui que fa dos anys dels atemptats.
Parle del control absolut del territori i de les institucions que la Generalitat de Catalunya va tenir entre el 17 i el 19 d’agost de 2017, un control de caràcter estatal que va fer que aquells dos dies el Principat actuàs com un estat completament independent. Estic convençut que aquest fet va disparar totes les alarmes a Madrid i que va precipitar la repressió a partir del 20 de setembre i l’actuació del primer d’octubre. Rajoy hauria pogut optar per desentendre-se’n, com va fer amb el 9-N, però aquesta vegada es decantà cap a l’enfrontament violent. Crec que una de les raons fou allò que observà immediatament després dels atemptats.
Pense que tothom té en el record l’extrema coordinació i capacitat del mecanisme de reacció a l’atemptat. Tots els serveis públics van funcionar d’una manera sincronitzada, malgrat estar en plenes vacances. Els Mossos varen desplegar per primera volta –i això no és cap anècdota– el pla Cronos, destinat a prendre el control complet del territori. Els hospitals i tots els serveis sanitaris es van coordinar amb una gran eficàcia. Es va coordinar el transport públic a tot el país, i sobretot a l’àrea metropolitana. A tots els mitjans públics, s’hi va establir un sistema d’informació, i de combat contra la desinformació, que més endavant fou destacat internacionalment com a exemplar. El govern de Catalunya va donar la cara des del primer minut i generà un clima de confiança amb les intervencions del president Puigdemont, dels consellers Forn, Comín i Romeva i del major Trapero. I, evidentment, es va investigar ràpidament qui eren els autors, que foren perseguits amb una gran velocitat –les famoses cinquanta hores– per eradicar l’amenaça de nous atacs, d’una manera que, si bé és polèmica i discutible (era necessari matar-los tots?), ningú no pot qualificar ni de lenta ni d’ineficaç.
L’absència, en tot això, del govern espanyol va ser clamorosa. No hi pintava res. Els mitjans internacionals tan sols tenien de referència el govern català i els ‘catalan ministers’ que apareixien ara i adés per a donar explicacions. Rajoy va trigar set hores a venir a Barcelona i no sabia què fer. Va acceptar de comparèixer al Departament d’Interior i no a la delegació del seu govern en un acte organitzat per la Generalitat, rere un faristol amb el logotip de les quatre barres, cosa que trencava tot el protocol. I dos moments concrets, que tots deveu recordar, em sembla que van desencadenar totes les alarmes a la Moncloa.
El primer va ser quan, el dia 18 a la vesprada, el conseller Raül Romeva va rebre de manera oficial a l’aeroport de Barcelona els ministres d’Afers Estrangers francès i alemany, Jean-Yves Le Drian i Sigmar Gabriel, respectivament. La Generalitat va organitzar tota l’estada dels dos ministres a Barcelona –en el cas de Sigmar Gabriel amb alguna complicació que es va saber resoldre brillantment– i va coordinar tota l’assistència als turistes afectats per l’atemptat. Romeva fins i tot els va acompanyar a una reunió amb la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz, que es va limitar a fer un paper secundari. Recordeu que en aquell moment l’estat espanyol, un mes i mig escàs abans del referèndum d’autodeterminació, maldava per evitar qualsevol contacte del govern català amb els de la Unió Europea. L’eficàcia i el tracte del conseller Romeva van ser reconeguts pels seus col·legues.
El segon gran moment d’alarma, i jo crec que definitiu, arribà pocs dies més tard, concretament el 26 d’agost, a conseqüència de la manifestació al passeig de Gràcia de condemna dels atemptats. Totes les maniobres de la Moncloa i la Zarzuela per a reconvertir aquella manifestació van fracassar i l’acte fou una mostra del rebuig del país i de les institucions catalanes al rei d’Espanya i al cinisme de l’estat, alhora que esdevingué un homenatge popular als Mossos d’Esquadra, que varen veure els seus vehicles inundats de flors. En un ambient que recordava episodis històrics, molt únics, de complicitat entre forces armades i població.
Van ser aquell ambient i aquella realitat que desencadenaren la violència posterior contra el referèndum. Perquè si ningú dubtava de la preparació i la capacitat de Catalunya per a encarar el futur tota sola, en aquell moment va obtenir una bona resposta. Durant unes quantes hores i uns quants dies Catalunya funcionà com un estat completament independent, amb tots els atributs d’un estat, amb una eficàcia, una coordinació i una capacitat que impressionaven.
I un comentari final. Hi ha la famosa discussió sobre si tot era a punt o no. Per a la independència. La resposta està en el 17-A. Ningú no funciona, sota aquella tensió, com un estat independent si abans no ha fet els deures per a ser-ho. Entenc que tot allò que va passar a partir del primer d’octubre haja suscitat crítiques i dubtes. Però si mireu què va passar després dels atemptats, algunes de les discussions que segons qui continua volent sostenir no semblen gaire sensates. El 17-A i els dies següents, Espanya va veure les orelles al llop de l’estat independent català perquè el llop era ben real. I és per això, i no els fets del primer d’octubre, que el cos de Mossos d’Esquadra fou trinxat pel 155. I per això, i no pels fets del primer d’octubre, el Departament d’Afers Exteriors va ser derruït. Per això el conseller Forn i el major Trapero són al punt de mira del règim, i no pels fets del primer d’octubre. Per això volen afeblir la Generalitat per totes les vies possibles, i no pel primer d’octubre. I per això el president Puigdemont és l’enemic a abatre. Perquè fou el president que dirigí un govern de la Generalitat que durant uns quants dies va funcionar com un estat de fet.
Però, per damunt de tot, d’ací ve la urgència absoluta que ha obligat l’estat espanyol a despullar-se a la desesperada davant la societat i davant el món, assumint un paper brutalment repressor, violent i antidemocràtic que ningú, cap estat del planeta, no assumeix mai si no és com un últim recurs, quan no té cap més remei que fer-ho. Penseu-hi…
PS. Tres enllaços que crec que avui tenen molt de trellat. L’entrevista que hem publicat aquests dies amb Robert Manrique i, la d’avui, amb Javier Martínez, el pare del xiquet mort en l’atemptat.
I, si m’ho permeteu, ací teniu el meu editorial immediatament posterior als atemptats. Perquè crec que continua essent vàlid i dedicat a aquells manipuladors que avui diran que sempre mirem les coses des del mateix angle.
