17.08.2021 - 21:50
A mesura que passa el temps, podem analitzar amb més precisió els esdeveniments del 2017. La distància ajuda a veure matisos que en el seu moment van passar desapercebuts o no vam saber posar al calaix que tocava. I com més va més valor prenen els fets arran dels atemptats de Cambrils i Barcelona per a entendre la reacció violenta de l’estat espanyol al referèndum d’autodeterminació.
Deixe de banda els atemptats mateixos. Entenc que l’obscurantisme de l’estat espanyol i el rebuig sistemàtic a constituir comissions d’investigació oficials originen tota mena de teories, però no és el tema que m’interessa avui. M’interessa de remarcar que, durant uns dies, Catalunya va exercir de facto d’estat independent i de quina manera això, més que probablement, va ser el detonant de la reacció violenta, a la desesperada, de l’estat espanyol.
Tothom recorda la coordinació i capacitat extremes del mecanisme de reacció a l’atemptat. Tots els serveis públics van funcionar d’una manera sincronitzada, malgrat que eren en plenes vacances. Els Mossos van desplegar per primera volta –i això no és cap anècdota– el pla Cronos, destinat a prendre el control complet del territori. I el van prendre. Els hospitals i tots els serveis sanitaris es van coordinar amb una gran eficàcia. Es va coordinar el transport públic a tot el país, i sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona. A tots els mitjans públics es va establir un sistema d’informació, i de combat contra la desinformació, que més endavant va ser destacat internacionalment com a exemplar. El govern de Catalunya va donar la cara des del primer minut i va crear un clima de confiança amb les intervencions del president Puigdemont, del vice-president Junqueras, dels consellers Forn, Comín i Romeva i del major Trapero. I, evidentment, es va investigar ràpidament qui eren els autors, que van ser perseguits amb una gran velocitat –les famoses cinquanta hores– per a erradicar l’amenaça de més atacs, de manera que, si bé l’actuació és polèmica i discutible –encara és lícit de demanar-nos si era necessari matar-los a tots–, ningú no la pot qualificar ni de lenta ni d’ineficaç.
I, en contrast, l’absència del govern espanyol va ser clamorosa. Simplement no hi pintava res. Fins i tot Rajoy va acceptar de comparèixer al Departament d’Interior i no a la delegació del seu govern, en un acte organitzat per la Generalitat, i va parlar rere un faristol amb el logotip de les quatre barres, cosa que trencava tot el protocol oficial de l’estat espanyol.
Però hi va haver dos moments concrets que sé que van desencadenar totes les alarmes a la Moncloa. El primer va ser quan, el dia 18 a la vesprada, el conseller Raül Romeva va rebre de manera oficial a l’aeroport de Barcelona els ministres d’Afers Estrangers francès i alemany, Jean-Yves Le Drian i Sigmar Gabriel. La Generalitat va organitzar l’estada de tots dos ministres a Barcelona –en el cas de Sigmar Gabriel, amb alguna complicació que es va saber resoldre brillantment– i va coordinar tota l’assistència als turistes estrangers afectats per l’atemptat. Romeva fins i tot els va acompanyar a una reunió de cortesia amb la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, que es va limitar a fer un paper secundari.
El segon gran moment d’alarma, i crec que va ser el definitiu, va arribar pocs dies més tard, concretament el 26 d’agost, a conseqüència de la manifestació al passeig de Gràcia de condemna dels atemptats. Totes les maniobres de la Moncloa i la Zarzuela per a provar de reconvertir aquella manifestació van fracassar i l’acte va ser una mostra del rebuig del país i de les institucions catalanes al rei d’Espanya i al cinisme de l’estat espanyol, al mateix temps que va esdevenir un homenatge popular als Mossos d’Esquadra, que van veure els seus vehicles inundats de flors, en un ambient que recordava alguns episodis històrics, molt únics, de complicitat entre forces armades i població.
Cada dia estic més convençut, per allò que m’expliquen, que aquell ambient i aquella realitat van desencadenar la violència posterior contra el referèndum del Primer d’Octubre. Perquè a Madrid feien molta befa de la preparació i la capacitat de Catalunya per a encarar el futur tota sola, però aquells tres dies es van adonar de sobte que, efectivament, tot allò que calia per a funcionar com a estat independent era preparat. Catalunya va funcionar com a estat completament independent, amb tots els atributs d’un estat independent i, a més, amb una eficàcia, una coordinació i una capacitat que van impressionar el món. I això tan sols unes setmanes abans del referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la independència.
Cap estat del planeta no assumeix mai, si no és com a últim recurs i a la desesperada, perquè no hi té cap més remei, el paper brutalment repressor, violent i antidemocràtic que Espanya va assumir el Primer d’Octubre. Pels costs interns i externs que té. I és veritat que no ho sabrem mai del cert, però jo tendisc a pensar que segurament la història de l’octubre republicà hauria estat diferent si no hagués passat tot allò que va passar durant aquells dies d’agost.
PS. Aquest és l’editorial que vaig escriure immediatament després dels atemptats: I ara és quan ens hem d’alçar.
