16 hores i 50 minuts

Abans de començar a escriure, vull veure exactament on cau Ivars d’Urgell. Si escrivís aquest article al segle vint ara vindria aixecar-se de la cadira, anar a buscar l’atles i començar a passar pàgines enormes i llegir lletres lil·liputenques. Però al segle vint-i-u aquesta recerca és molt més senzilla i de seguida tinc el poble ubicat a la pantalla. Llavors em dic que tampoc tinc tan clar on cau Chicago, que el meu fort no han sigut mai els mapes, i de seguida em tempta l’opció de mirar quants quilòmetres hi ha de ca la Marçal a ca la Cisneros. Però hi ha l’Atlàntic i s’imposa volar i una mesura en hores i minuts. La línia blava que traça l’avionet podria ser recta, sembla que estiguin a la mateixa alçada, gairebé. Em quedo penjada d’aquesta imatge i sé que començaré per aquí. Començaré per aquí i pels dos anys de diferència entre Maria-Mercè Marçal, nascuda el 1952, i Sandra Cisneros, nascuda dos anys després, el 1954. Dos anys i gairebé disset hores d’avió entre dues dones que he llegit com aquell qui diu simultàniament aquesta setmana en dos llibres d’un to verd molt semblant: Sota el signe del drac i La casa de Mango Street, dos llibres que han passat per les mans de dues autores que sento properes també, sumem-hi més casualitats: Mercè Ibarz ha editat i prologat el recull de proses crítiques de Marçal i Míriam Cano ha traduït el recull de relats de Cisneros. Marçal i Ibarz, Cisneros i Cano, i jo badant boca davant d’aquest quartet de dones.

Sumo totes aquestes coincidències, doncs, més la de llegir-les alhora, que ha sigut mig fruit de l’atzar mig caprici cromàtic, i començo a rumiar cap on em porta aquesta confluència de dues autores que no sé si es van llegir. No sé si se sap ni si es pot saber si Marçal va llegir mai res de Cisneros, si estava al corrent (jo vull pensar que sí) del moviment de la literatura xicana. El 1984, quan es publica La casa de Mango Street, Marçal acaba de publicar el recull poètic La germana, l’estrangera i comença a escriure la seva ambiciosa novel·la La passió segons Renée Vivien, que li demanarà deu anys de feina i arribarà als lectors el 1994. Tampoc sé si Cisneros ha sentit a parlar mai de Marçal. Però m’atreveixo a pensar que s’haurien agradat, que s’haurien interessat mútuament. M’ho fan dir els dos textos que encapçalen els dos llibres: “Una casa pròpia” (2008), de Cisneros, i “Qui sóc i per què escric” (1995), de Marçal —Sota el signe del drac arrenca amb un pròleg d’Ibarz, faig una mica de trampa. Dos textos, el segon molt més breu, que dialoguen, em penso, o que si més no han dialogat dins del meu cap per un atzar tenyit de verd.

La Marçal la conec i l’he llegida des que va venir a la Facultat de Filologia quan jo hi estudiava, a finals dels noranta, ja malalta, ella, a fer un recital. La vaig veure, la vaig escoltar, la vaig sentir i em va interessar fins al punt d’encabir poemes seus als treballs de literatura romànica que havia de fer en aquells moments –recordo la cara de sorpresa de la professora de lírica romànica davant la meva tossuderia de vint anys acabats de fer, recordo que la vaig convèncer i allò va ser l’inici d’una relació cordial que em va acabar portant a la meva primera feina com a traductora, però això és una altra història.

La Cisneros, en canvi, no l’havia sentida anomenar mai fins que ha aparegut La casa de Mango Street en català. Dues molt bones amigues em van estar insistint, empaitant i gairebé assetjant (amb afecte, amb l’afecte de les bones amigues) perquè la llegís, repetint-me que m’agradaria, que a mi m’agradaria. I hi vaig anar amb peus de plom, perquè quan t’inflen tant les expectatives sobre un llibre corres sovint el risc de veure com et peten davant dels morros a mitja lectura –aviso: això no ha passat amb la Cisneros. Però ara no vull parlar dels relats de Mango Street ni de l’Esperanza que ens els explica, em quedo a l’entrada del llibre, de la casa, al portal, a la introducció “Una casa pròpia”, on he trobat que ressonava el “Qui sóc i per què escric” de la Marçal.

“Un personatge de Karen Blixen davant la pregunta per la seva identitat –’i vostè qui és?’– diu: ‘Permeti’m que li respongui en la forma clàssica i que li expliqui una història. Hi havia una vegada…'” A partir d’aquí Marçal escriu d’on ve i qui l’ha fet ser qui és, i ho fa a partir d’una petita suma de records lligats a fotografies de quan era petita. Cisneros ens planta una imatge d’ella mateixa el 1980 i el text arrenca dient: “La noia de la fotografia soc jo quan estava escrivint La casa de Mango Street“, i a partir d’aquí va cap enrere i ens explica què i qui l’ha fet ser com és i què i qui l’ha portada a escriure, i hi ha efectivament aquest desig de contar una història de Blixen i de Marçal ben latent, de contar la seva història per poder explicar per què escriu històries.

“Encara no hi pensava com una novel·la, era tot just un pot de botons”, diu Cisneros de La casa, de quan va començar a treballar-hi i tan sols era “una sèrie de vinyetes”. I imagino Marçal, el mateix any, el 1980, escrivint poesia: “La poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena…” Cisneros és poeta, assagista i narradora, com Marçal, i “no vol escriure un llibre que un lector no entengui i que li faci vergonya no haver entès”, vol “que les frases esdevinguin dòcils com branques i puguin ser llegides de més d’una manera”. I entre l’esquelet i les branques una altra línia blava aquest cop sense avionet ni marca de temps, un diàleg entre dues autores que escriuen per explicar-se, per explicar que són dones, que són xicanes o de nació oprimida i que escriuen en una llengua abolida o amb una veu de frontera, dual, de pont entre dues cultures.

Ibarz explica al pròleg que “Marçal estava centrada en dues o tres coses que considerava substancials de dir un cop i un altre […]: l’escriptura i el sentit de les paraules, l’autodeterminació de les dones, el futur de l’idioma i la cultura catalana”. Cisneros reivindica la intel·lectualitat xicana, la seva doble identitat (mexicana i nord-americana), una doble identitat que té dues llengües, dues realitats lingüístiques, però que va més enllà d’això, també viu en una dualitat social, la de l’origen familiar i la que té com a objectiu aquesta casa pròpia que tant ella com Esperanza busquen per viure, l’una, i per escriure, l’altra, una casa que és sinònim de llibertat per a la dona. Cisneros també es mou i se centra en uns mateixos temes en tot el que escriu, i són els mateixos que els de Marçal, la llengua, l’escriptura, la cultura i l’autonomia de les dones, de les xicanes que encara creuen en l’amor romàntic, que deixen els estudis de jovenetes i el matrimoni acaba sent la seva única escapatòria, i que sovint desemboquen en un carreró sense sortida de violència masclista.

I ara la línia blava entre els dos llibres verds va de la triple discriminació que pateixen les dones xicanes de Cisneros, per gènere, per classe i per origen, al ser tres voltes rebel de la Marçal, sent dona, de classe baixa i de nació oprimida. Les 16 hores i 50 minuts s’escurcen, i m’aturo aquí i deso els dos llibres verds junts perquè continuïn dialogant:

—Potser sempre escriure té alguna cosa a veure amb la revolta —diu la Maria-Mercè.

—Fins que no ens van aplegar com a escriptores latinas dels Estats Units, no teníem ni idea que el que estàvem fent era extraordinari —li contesta la Sandra.

Les deixo xerrant en l’idioma dels llibres, tot és allà dins, no hi ha distàncies insalvables, no hi ha cap oceà ni cap temps que les separi.