16.432

L’editorial Tigre de Paper publica el llibre ‘Podem abolir les presons?’, d’Angela Davis. La reconeguda activista afroamericana aborda en aquest llibre el complex debat sobre justícia i càstig i alerta que la presó s’ha convertit en l’espai on es dipositen els indesitjables. Us oferim íntegre l’epíleg que n’ha escrit David Fernàndez. El pròleg és de Jordi Cuixart.

‘La història de la presó s’inscriu, doncs, en la història més àmplia de la hipocresia; té alguna cosa a veure amb la censura sobre les paraules obscenes i sobre els espectacles’
Massimo Pavarini

Vuit mil quatre-cents trenta. És el nombre de persones preses a Catalunya el març del 2019. Setze mil quatre-centes trenta-dues als Països Catalans. Vora seixanta mil a l’estat espanyol. De les persones tancades a les presons de la Generalitat, el 58,97% ho són per delictes ‘contra l’ordre socioeconòmic’ i ‘la salut pública’. Exclusió social i drogodependències com a base. Sis de cada deu. Com a mirall que remet a l’auge de les desigualtats socials que esclata fora i que retrunyen endins, si volen saber d’un país, visitin les presons, comprovin el model penitenciari, les reixes que tanquen i les portes que no s’obren. Des del 2007 han mort a les presons catalanes sis-cents cinquanta presos i preses. Vuitanta-tres per sobredosi. Vuitanta-vuit per suïcidi. Només amb la darrera dada n’hi hauria prou per capgirar tot el model vigent urgentment.

‘Podem abolir les presons?’, es demana Angela Davis, referent i referència, fa dècades i fa massa. ‘Ja tocaria’ és l’única resposta a l’altura de la dignitat humana, però fem tard i en sentit contrari. O dit d’altra forma; sí, sí que es pot, com diria el lema indignat, però no volen pas. Perquè tot plegat remet a l’absència deliberada de voluntat política, a la inèrcia repressiva classista i a la instauració neoliberal d’un model que tragina, al segle XXI, entre el capitalisme de vigilància a fora i el capitalisme de reclusió a dins. Malgrat que la història del càstig i la venjança feta presó ha travessat tots els models polítics i econòmics.

Intramurs i extramurs, la presó passa desapercebuda fora de la crònica negra en prime time. Un dens tel la cobreix, una dissortada llei del silenci l’amaga. I ja no taral·legem la ‘Cançó de les balances’, que reclamava igualtat davant tots els castells de tots els poders fets grillons. Com si fos ahir, malgrat que és avui, fa gairebé deu anys editàvem des de la Coordinadora Catalana per a la Prevenció de la Tortura el full volant ‘Deu tristos tòpics’. Hi desmuntàvem mentides fetes veritats que encara romanen, molt abans de l’era de les fake news i que s’havien popularitzat com una corrua de tòpics típics: que si viuen en un hotel, que si surten per una porta i entren per una altra, que encara són penes baixes, que no hi ha cap cas de maltractament, que reincideixen sempre… Però el març del 2019, la mitjana de pena imposada a Catalunya s’apuja a 2.824 dies de privació de llibertat.

Presons, ni les mirem ni les volem mirar ni ens hi atrevim. Costa de creure que una institució total tan caduca i antiga, tan desfasada i cruel, tan decimonònica i fracassada, conservi un consens cultural, polític i social tan poc esquerdat. Al capdavall, ja ho sabem, i es veu a primera vista per a qui s’atreveixi a mirar: reclouen pobres i dissidents. La indústria roïna –i el negoci milionari de la seguretat– de la segregació social fa tota la resta. En un context de retrocés on del que es parla globalment no és d’anar tancant presons sinó d’obrir-ne encara més, mentre cotitzen a la borsa, i amb noves modalitats per a la migració pobra o per als menors més fràgils.

Fa un any i mig, el novembre del 2018, els companys de Salhaketa, un dels col·lectius més implicats en la demanda de l’abolició de la presó, ens van convidar a un imprescindible debat a Iruñea, amb l’eloqüent títol ‘On ha estat l’esquerra en el debat abolicionista des de 1978?’. Dilema, la resposta no podia ser ni fàcil ni tova, sinó necessàriament i severament autocrítica. Senzillament, no hi va ser i estava absent del tot o, diguem-ho clar, havia passat a l’altre bàndol: més penes, més presons, més repressió. Lluny queden les aspiracions i lluites de la COPEL en plena transició. Trenta anyets després, era Rubalcaba qui ens aclaria, el 2009, que teníem ‘el codi penal més dur d’Europa’. No era una crítica: se’n vantava obertament, després de trenta reformes del codi des del 1995, totes en el mateix sentit regressiu. Penes més altes, més dures i més llargues. Mentre la pretesa i esbombada funció resocialitzadora de la presó, que només cronifica l’exclusió i aguditza la marginació, enfilava cap a la paperera de la història.

Des del 1978, només el moviment llibertari, escrit com a agraïment i reconeixement, ha mantingut des de marges i tangents un debat que ens interpel·la cada dia sobre la presó i que parla tant d’ells com de nosaltres: dels qui la pateixen i dels qui la legitimen. Perquè a la presó hi som totes i tots. Paradoxes dràstiques, Iñaki Rivera –avui perseguit judicialment per denúncies interposades pel corporativisme carceller per alçar la veu contra els maltractaments– sempre recorda una metàfora particular: que la primera llei de la democràcia va ser la 1/79. La Llei orgànica general penitenciària. Ja aleshores, com si avencéssim retrocedint, Enrique de Castro escrivia el llibre ¿Hay que colgarlos?, en una demolidora crítica social sobre la indiferència i la intransigència davant els danys socials irreparables que produeix la pobresa i la presó.

Amagada sota la catifa cap a l’aïllament social, l’empresonament de la pobresa ja és una rutina de l’Estat Penal que ha substituït l’Estat Social: d’aquí vénen les externalitzacions fora de nuclis urbans, l’aposta per les macropresons, l’enduriment repressiu o el perillós avenç cap a un sistema penal dual –un de formalment garantista, l’altre discretament excepcional– en aquesta barra lliure repressiva que singularitza l’estat espanyol. Però del recurs sistemàtic al dret penal i del penya-segat del populisme punitiu que cotitza a l’alça no està exempt ningú i fins i tot les esquerres hi cauen, tan sovint, de quatre grapes, creient que reclusió, càstig i codi penal han solucionat alguna vegada alguna cosa, siguin conflictes socials, realitats colpidores o xacres arreladíssimes. Caiem en el que critiquem també des dels moviments emancipadors. I no, no n’aprenem. En aquest sentit, el debat sobre el futur de les presons opera com a prova del cotó.

En el cas català, sensiblement distint del model espanyol des del 1984, només tres flaixos inesborrables com a resum i com a termòmetre. Un: la repressió al motí de Quatre Camins, que va acabar en una condemna per maltractaments i una lacònica nota prèvia del Departament de Justícia del primer tripartit que deia que arxivava la investigació sobre les agressions a vint-i-sis presos per ‘impossibilitat’ d’identificar-ne els autors… en un recinte farcit de càmeres de videovigilància. Dos: la hipoteca penitenciària que paguem, atès que les noves presons catalanes construïdes pel tripartit ens costaran, només en dret de superfície, cinquanta milions d’euros anuals fins a l’any 2040. És a dir, mil cinc-cents milions transferits a bancs i constructores. I tres: de les visites a aquestes noves presons en queda un poema visual, perquè a la sala d’espera totes tenen reproduït a la paret en enormes lletres el constitucional article 25, que diu que ‘les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i la reinserció social’. La frase sempre acaba amb punts suspensius (com volent dir, és clar, que res de res i que les paraules se les emporta el vent). Hauríem de parlar avui, també, de migrants, menors i dones –invisibles en la invisibilitat–, de salut mental, de DERTS i FIES, de l’americanització de certs discursos sindicals i de classisme, racisme i sexisme. I de polítiques criminals de classe. I del cercle d’impunitat per als de sempre. N’haurem de continuar parlant. I molt. Si ens en volem sortir, presoners com estem en el món del mercat lliure.

Perquè el repte abolicionista –en l’acadèmia, en la política, en els moviments socials– és encara a les beceroles a casa nostra, amb honroses excepcions. D’alternatives, n’hi ha –Holanda ha tancat la meitat de les presons, per exemple–, però no són ni a l’agenda pública ni a les prioritats institucionals. Podríem començar amb polítiques públiques reformistes de descriminalització i despenalització, continuar reforçant la mediació penal, impulsar mesures alternatives a la privació de llibertat i reduir la reclusió forçada i forçosa a la mínima expressió. Tornar als principis rectors de l’humanisme penal ja seria molt si volem poder arrencar una imprescindible transició cap a una descarceració d’inspiració abolicionista, vocació social i projecte transformador.

‘Hay cosas encerradas dentro de los muros que si salieran de pronto y gritaran llenarían el mundo’, escrivia Federico García Lorca. I dues coses han succeït mentre s’enllestia la necessària traducció d’aquest llibre. Una d’oficial poc habitual i una altra d’alternativa clandestina. La primera és l’informe del CPT del Consell d’Europa documentant altre cop la cambra fosca de les presons. La segona, gairebé simultània, es produïa a finals de gener. Entràvem a Lledoners acompanyant el músic Feliu Ventura, que presentava a la sala d’actes el seu disc Convocatòria. En aquells compassos, una mà solidària –o unes quantes, perquè només juntes podem– feia escolar una carta de Joseba Sarrionandia als presos i preses catalans. Mots lliures que relliguen el que diu Angela Davis, el que diu Jordi Cuixart i el que encara ens queda per fer. I allà, en Sarri, hi deia això:

«ALS PRESOS I PRESES CATALANS

Si el mur de la presó té alguna escletxa, i aquest missatge aconsegueix entrar-hi, us vull donar les gràcies per la força que heu demostrat per distingir entre uniformització i igualtat.

Els poderosos acostumen a confondre que tots tinguem els mateixos drets amb el fet que tots siguem igualment súbdits. I confonen la llei vigent amb la justícia, tot oblidant que l’esclavitud va ser legal, o l’imperialisme, i que el franquisme també va ser perfectament legal.

Salvador Espriu va deixar escrit: ‘Diversos són els homes i diverses les parles, / i han convingut molts noms a un sol amor…’.

I aquesta és la qüestió: que som molts, diferents, i que tots necessitem, cadascú a la seva manera, la llibertat. Que hem de poder decidir les coses, tant a escala individual com social. L’amo mateix és més lliure sense esclaus. I no només els catalans, també els espanyols són més lliures sense haver d’espanyolitzar altres pobles.

La llei castiga severament, vulnerant la llei mateixa, els qui defensen la justícia. Teniu la llei totalment en contra, però la justícia està clarament del vostre costat. Sou a la presó, però esteu sembrant la llibertat.

Defensant la diversitat i les llibertats polítiques, a més, lluitant pel dret a decidir dels catalans, esteu lluitant per tothom. I per aquest motiu us vull enviar aquestes paraules d’agraïment, des de l’altra punta del món.

Moltes gràcies.»

Podem abolir les presons, doncs? Fonamentalment, hauríem de fer-ho. Que fer tard sempre es paga car. Cruïlles i retrobades, el darrer cop que vaig coincidir amb Angela Davis va ser als carrers de Barcelona. Era el volàtil 10 d’octubre de 2017, en dies intensos, contingents i impredictibles. Sis dies després arrencava una excepcionalitat penal, que en realitat va començar molt abans, que encara perdura i que va derivar en ordres inquisitorials de presó. Entre d’altres, la del prologuista d’aquest llibre, l’estimat Jordi Cuixart. Sempre serà hora d’omplir els carrers per buidar les presons. Contra la distopia penitenciària inacceptable d’un món fet reixa, mur i filat de pues, la vella consigna utòpica del fil –negre, roig, lila– d’Angela Davis: ‘He deixat d’acceptar les coses que no puc canviar. Estic canviant les coses que no puc acceptar’.

Gràcies, Angela.

David Fernàndez