04.11.2016 - 22:00
Les últimes dades de la Comissió Europea han situat Espanya com un estat on la percepció de la independència judicial és una de les més baixes de la Unió, ocupant el lloc 23 sobre 28. Mentrestant a nivell mundial, segons el Fòrum Econòmic Mundial, l’estat espanyol ocupa la posició 84 en els 140 estats analitzats, immediatament per darrere de països com el Marroc, Pakistan i Iran, uns estats, que no són considerats democràcies avançades i que es perceben com estats on la justícia és fortament manipulable.
Com és possible, per això, que en un estat membre de la Unió Europea mostri aquesta alarmant manca d’independència judicial?
Una independència judicial posada en dubte
Segons les mateixes dades, el 56% dels ciutadans de l’estat espanyol valoren la independència judicial del seu sistema com a dolenta o molt dolenta, la sisena més baixa de la Unió Europea. Cal remarcar que això no és un fet puntual, sinó que en l’informe anterior Espanya era situada en la quarta posició per la cua, només per sobre de Bulgària, Eslovàquia i Croàcia. El mateix a nivell mundial, on es situava en la posició 97 de 144.
La principal causa d’aquesta manca d’independència resideix segons els enquestats en la ingerència del govern i els polítics en la justícia (41%). La segona causa apuntada són les pressions econòmiques i els interessos específics dels jutges (38%) i figura en tercer lloc un 28% dels enquestats que considera que l’estatus i posició dels jutges no pot garantir aquesta independència. Per les empreses, la independència judicial espanyola també es mal vista, sent encara pitjor valorada i tot. Un 64% la valoren com a dolenta o molt dolenta, només per sobre d’Eslovàquia, Bulgària, Croàcia i Itàlia, i com a motius també consideren principalment les pressions polítiques (54%) i les econòmiques (50%).
Fins i tot, en una enquesta de Transparència Internacional, contestada per 1.285 dels 5390 jutges en actiu aquests consideraven en tres quartes parts dels casos que l’òrgan de govern del Poder Judicial d’Espanya, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) no protegeix prou el principi d’independència judicial.
Per entendre aquestes dades cal remarcar que Espanya té un dels estats amb menor nombre de jutges per habitant, 11 per cada 100.000 (quan la mitjana europea és de 21) i que prop d’un setanta per cent dels jutges es considera desbordat de treball.
Sent en total 5390 jutges i magistrats, el 2014 es van dictar 1.558.703 sentencies, per tant, gairebé una per dia. Les perspectives no tendeixen a millorar, sinó que l’estat ha estat juntament amb Irlanda i Portugal els que més retallades han patit en el sistema judicial, a la vegada que la llei del poder judicial de 2012 van provocar a la practica l’eliminació de substituts, que n’eren al voltant de mil.
Un Poder Judicial polititzat
Des d’un punt de vista d’organització i funcionament del poder judicial el Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO), depenent del Consell d’Europa, ha fet públic aquest octubre un informe on critica durament l’estat espanyol per no haver donat resposta a les recomanacions fetes per enfortir la independència judicial a l’estat. Una de les recomanacions era que els polítics no haurien d’intervenir en cap moment en la designació dels magistrats del CGPJ. Fet que evidentment Espanya no compleix.
Per mantenir la independència del poder judicial és necessària la separació de poders. La Constitució va crear per aquest motiu un òrgan del poder judicial, el CGPJ. Aquest òrgan està format pel President del Tribunal Suprem i vint vocals, dotze dels quals són jutges i vuit que són juristes o advocats de prestigi. Tots ells elegits per un període de cinc anys. Dels vuit juristes o advocats, la Constitució explicita que quatre són elegits pel Senat i quatre pel Congrés, per majories de 3/5. En canvi, per la majoria de membres, els jutges, no s’explicita el mètode de selecció, a l’espera d’una futura Llei Orgànica.
Teòricament, aquests haurien de ser triats pels propis jutges, garantint així la independència del Poder Judicial respecte la política. Així es va plasmar l’any 1980 en la primera Llei Orgànica del Poder Judicial on s’establia que els vocals eren elegits pels jutges i magistrats en vot directe i secret, mantenint apartada la política d’aquesta selecció.
Aquestes eleccions permetien mantenir la independència en els altres òrgans judicials, ja que el CGPJ impregna la resta d’institucions judicials. Proposa els membres del Tribunal Suprem, els membres dels Tribunals Superior de Justícia de les comunitats autònomes, jutjats d’instrucció, etc. En aquest esquema totes elles mantenien la independència gràcies a que en el nomenament de la majoria de membres del CGPJ no intervenien els polítics.
Però si el CGPJ trontolla, trontolla tot el sistema i això és el que va passar quan es va canviar el mètode de selecció dels seus membres. Una nova llei del Poder Judicial, de 1985, feta amb majoria parlamentària del PSOE, va donar al Congrés i al Senat la competència d’elegir cadascun d’ells sis d’aquests jutges. Amb la qual cosa els vint membres del CGPJ eren triats tots per les cambres legislatives. Posant, com a mínim, en dubte la independència i la separació de poders en el sistema espanyol.
Després de moltes critiques, el mètode va tornar a ser modificat el 2001, ara en etapa de majoria absoluta del PP, sent escollits igualment pel Congrés i Senat, però a partir d’una llista de 36 candidats proposats per les associacions de jutges. La intervenció seguia sent simbòlica i la politització del procés alta. El Congrés i el Senat seguien elegint els vocals i a grans trets el PP pactava els noms a proposar amb l’Associació Professional de la Magistratura, de tarannà conservador mentre que els socialistes pactaven amb Jutges per la Democràcia, més progressistes.
Amb això de manera directa o indirecta, qualsevol jutge que pujava d’escalafó ho devia, ho deu de fet, als partits polítics.
El malestar professional va arribar a ser tant alt que al desembre de 2015 totes les associacions de jutges van demanar un pacte d’estat per la Justícia que tornés a l’elecció directa per part dels jutges dels membres del CGPJ, com el 1980. El fet va ser molt remarcable perquè rarament s’han posat mai d’acord en res.
Uns jutges i magistrats polititzats
En l’enquesta feta als jutges per Transparència Internacional, es destaca de manera clara que el 67% dels jutges consideren que en els nomenaments del CGPJ no predominen criteris de capacitat i mèrit. Cosa extremadament greu tenient en compte que és el CGPJ l’òrgan que ha de velar per la independència en la justícia.
La pròpia ex diputada per Podem i magistrada, Victoria Rosell reconeix que ‘quan més es puja en l’escalafó de tribunals, menys independents són els jutges’. Sense els contactes polítics pertinents i els intercanvis de favors difícilment un jutge arribarà a magistrat del Tribunal Suprem o president d’un tribunal superior de justícia.
En paral·lel una altra enquesta, de la Xarxa Europea de Consells de la Justícia (ENCJ) mostrava que un 47% dels jutges consideraven que la seva independència no s’havia vist respectada pel govern. Mentre un 36% considerava que no havia estat respectada pel propi GCPJ, la xifra més alta de tots els estats enquestats.
Un 84% dels enquestats considerava a més que s’han promocionat jutges per motius que van més enllà de l’experiència i les habilitats. També la xifra més alta entre els estats estudiats. Fins i tot, un deu per cent considerava que la seva independència no s’havia vist respecte per les Associacions de Jutges, xifra només superat per Itàlia.
En la justícia espanyola és habitual parlar amb normalitat de jutges ‘progressistes’ o ‘conservadors’, equiparant-los amb les grans ideologies. La majoria estan dins d’associacions, les dues més grans de les quals són clarament conservadores, l’Associació Professional de la Magistratura, amb uns 1.300 membres i l’Associació Francisco de Vitoria, amb uns 520 membres. Al seu costat la progressista, Jutges per la Democràcia, té uns 500 membres. El jutge Santiago Vidal assegurava el 2012 que només un deu per cent dels magistrats formava part de Jutges per la Democràcia i la Unió Progressista de Fiscals, sent la resta molt conservadors, un terç d’ells identificats amb l’Opus Dei.
En la resta d’estats europeus, les associacions acostumen a tenir un caràcter professional en defensa dels interessos del col·lectiu dels jutges i no representen corrents ideològics. Alguns consideren que la situació espanyola pot ser entesa com una mostra de la pluralitat però la lògica de polarització partidista que representa significa un problema important.
La fiscalia i Tribunal Constitucional també polaritzats
Com ja s’ha comentat anteriorment, si el CGPJ està polititzat, aquesta situació impregna la resta del sistema judicial. La Fiscalia, per exemple, és una institució jeràrquica, amb el Fiscal General de l’Estat al capdavant, teòricament imparcial i independent, que és proposada pel govern encara que teòricament no pot rebre instruccions ni ordres d’aquest.
Tanmateix tothom recorda el ‘esto la Fiscalía te lo afina’ o l’anunci d’Alicia Sánchez-Camacho de que la Fiscalia presentaria una querella contra Artur Mas després del 9-N, anunci fet abans de que succeís. La pròpia Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’oposava per unanimitat en un primer moment a procesos Mas i el fiscal Torres-Dulce dimitiria després de les pressions rebudes. L’actuació de la fiscalia defensant la Infanta Cristina, quan aquesta no hauria de ser la seva funció és una altra mostra clamorosa de la politització del càrrec.
El mateix succeeix amb el Tribunal Constitucional, màxim intèrpret de la Constitució, on es present constantment la ingerència dels partits polítics. Per començar, dels dotze membres, vuit són elegits per les cambres, dos pel govern espanyol i dos pel CGPJ.
Entre els membres teòricament independents trobem el president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, que va seguir sent militant del PP fins i tot quan ja ocupava seient en aquest òrgan o l’actual membre del TC, Andrés Ollero, diputat del Partit Popular durant 17 anys.
El Constitucional com a instrument polític
El gran problema del Tribunal Constitucional, més enllà del mètode de selecció, és que l’òrgan ha estat utilitzat com un últim recurs en la política i cada cop més els magistrats han estat polititzats, portant al límit la interpretació partidista de la Constitució.
El cas que va desprestigiar més la institució va ser la sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, una sentencia que va trigar quatre anys, amb lleis ja desenvolupades i referendada pels ciutadans de Catalunya. El Tribunal Constitucional va fer una sentencia amb conservadors i progressistes dividits, acceptant el vot de membres que ja havien caducat el mandat i comptabilitzant als efectes de quòrum magistrats que s’havien mort i no s’havien renovat.
A partir d’aquell moment, amb la institució convertida ja de fet en una tercera cambra política, s’hi han portat lleis on sobre temes on la constitució és extremadament ambigua, com l’avortament, la llei del matrimoni homosexual, els desnonaments, la llei d’educació, tauromàquia, etc. Aquest fet ha portat als partits a reforçar cada vegada més el sentit partidista del Tribunal Constitucionals nomenant membres cada cop més obedients i dependents de la doctrina del partit.
L’últim moviment del PP ha estat la de dotar al TC la capacitat de sancionar i inhabilitar els càrrecs que no compleixin les sentencies. Atorgant així capacitat penal un òrgan que teòricament només havia d’interpretar la Constitució. Espanya és ara un dels rars països del món on un polític pot rebre una pena sense judici previ ni dret a apel·lació. Un autèntic esperpent.
La politització de la justícia ha tingut com a efecte pitjor l’elaboració de sentències contradictòries, en funció de quin partit manava. Així trobem la sentencia del Tribunal Suprem, de majoria conservadora, considerant Bildu una eina d’ETA i declarant la seva il·legalització mentre que el Tribunal Constitucional, aleshores de majoria progressista, modificava fets ‘provats’ pel Tribunal Suprem, un fet totalment prohibit per l’ordenament jurídic i tornava a legalitzar el partit. La paradoxa era que un mateix partit en un mateix moment era il·legalitzat i legalitzat alhora fent servir les mateixes lleis.
També és un fet demostrat que la justícia ha estat una de les poques institucions que no va ser depurada després del franquisme. De manera, per exemple, que en el cas dels 140.000 cossos sense identificar, encara a les fosses comunes, ha estat necessària l’actuació d’una jutgessa argentina perquè els jutges espanyols simplement no volen tocar el tema.
Cal destacar també en aquesta línia que s’inhabiliten jutges per causes clarament polítiques com ha passat amb Elpidio Silva, Santiago Vidal i Baltasar Garzón.
El primer va ser inhabilitat, per un tribunal dividit, acusat de prevaricació en el cas Blesa, entre altres coses per haver portat al president del consell d’administració de Caja Madrid, Miguel Blesa, a la presó. Vidal va ser inhabilitat per redactar una constitució catalana sense caràcter oficial durant el seu temps lliure. I el polèmic jutge Garzón va ser inhabilitat onze anys per autoritzar que es punxessin les comunicacions dels caps de la trama Gürtel amb els seus advocats, que després els va portar a la presó.
En aquesta línia es poden esmentar casos que han generat una gran polèmica com la persecució dels titellaires granadins que van fer sàtira política en una actuació amb un cartell que deia “Gora Alka-ETA” i que els va valdre anar a presó sota l’ordre del jutge de l’Audiència Nacional i ex policia franquista Ismael Moreno Chamarro.
La percepció de la ciutadania en el sentit que el poder judicial està completament polititzat no sembla, doncs, gens infundada.
