Potser han mort el cos, però no l’esperit de l’independentisme

El dia 20 de setembre es va celebrar el Dia de la Llibertat d’Expressió de Pensament. Durant la jornada, els quinze equipaments culturals de Catalunya que impulsaren el “Decàleg per a la garantia de la llibertat d’expressió” van coordinar-se per promoure accions en defensa d’aquest dret que encara és martellejat massa sovint.

L’Arxiu Nacional em va demanar d’afegir-me als actes d’aquella jornada llegint uns textos de l’historiador, editor i activista Josep Benet, amb motiu de l’exposició “Josep Benet, en la desfeta i el redreç”, produïda per Òmnium Cultural Segarra-Urgell i el Museu de Cervera. Endinsar-me en el llegat de Benet va ser un aprenentatge estimulant que em va servir per a constatar el seu compromís amb la catalanitat, amb la seva idea total de país i la tasca incansable com a advocat que va posar la professió al servei de la lluita per la democràcia, les llibertats nacionals i la justícia social.

Però llegir-lo em va sacsejar, sobretot, perquè la gran majoria de les seves lluites de resistència político-socials pretenien plantar cara a la dictadura, però allò que descriuen els seus texts té massa semblances amb certes realitats polítiques i socials d’avui. Em demano quin encaix tenen els seus texts en el marc del “govern més progressista de la història” i tot el clavegueram d’obscuritats que l’acompanyen. Aquells qui defensen les glòries d’aquest govern espanyol tan progressista, segurament són els mateixos que asseguren que el procés ha mort definitivament, que està enterrat i que, ara que creuen haver silenciat la veu incòmoda dels independentistes, poden tornar a sentir seva aquella Catalunya que deien que els havíem robat i poden, per fi!, viure tranquils. Mal que ens dolgui, podríem estar d’acord amb ells en l’afirmació de la mort del procés perquè és ben certa i vergonyosa la desfeta política que viu la nostra nació sense estat; el panorama és ben bé el d’un camp de batalla en anunciar-se el final d’una guerra on tot polític corre per assegurar-se un nou sou al millor postor; si cal, arrencant-se les insígnies de la militància; si cal, venent-se l’ànima.

Ara, malgrat que socialistes i Comuns celebrin el final definitiu d’un cicle, s’equivoquen de totes passades si creuen que el desig popular d’independència, ànima del procés, ha estat enterrat dins la caixa. L’error que cometen ve d’haver-se entossudit a creure i a predicar que foren els polítics els qui arrossegaren al poble cap als seus objectius de ruptura i no al revés. I per això ara confonen la mort de les estructures polítiques amb la fi del batec de la ciutadania independentista, que tal vegada s’ha tornat més sigil·lós, però que continua incansablement viu i, amb el nou govern socialista, més amatent que mai. Així com no van preveure el Houdini de Puigdemont el dia de la investidura, no entenen que han mort el cos, però no l’esperit que campa per les bases i els moviments civils. Temps enrere als independentistes ens digueren que havíem estat enganyats pels nostres governants, i en part tenien raó. Ara que copsen la gran sensació d’orfandat política que sentim molts independentistes, probablement dormen millor, però em demano com s’ho fan ells per empassar-se l’engany de progrés i de democràcia dels governs, tant català com espanyol.

Nosaltres, als seus ulls, vam ser necis que per un somni ens ho creguérem tot, però i ells, de què s’alimenten? De vantar-se dels dubtosos valors de progrés i democràcia dels seus governants? Com encaixa en el seu progressisme demòcrata la vigència d’una llei mordassa que fa més de sis anys que el PSOE va prometre de derogar però que continua viva i que els fa un gran servei a l’hora de tenallar qualsevol lluita social o protesta democràtica que els resulti políticament incòmoda? Es conformen amb la fràgil i pàl·lida promesa d’un pla de regeneració democràtica que ja es presenta tou i que encara s’estovarà més amb la lentitud amb què preveu aplicar-se, si és que s’aprova?

De tots els textos que vaig llegir de Josep Benet, n’hi va haver un, titulat “Problemes del pres polític a la presó Model de Barcelona”, que em va cridar especialment l’atenció. Només l’encapçalament ja atia la reflexió si tenim en compte quan fou escrit i com descriu la nostra realitat d’ara. Al començament, Benet diu: “Els presos polítics –i entenem com a polítics tots els detinguts per motius d’expressió pacífica o no d’idees polítiques– considerem que cal afirmar que l’única manera de solucionar els nostres problemes, i també els de la majoria dels presos comuns, és la fi del règim feixista espanyol. La història ens demostra que la repressió i el feixisme van sempre units, i la fi de l’explotació de l’home per l’home, i d’una nació per l’altra, només arribarà amb la destrucció d’aquest estat.”

Ja no tenim una dictadura, tenim l’eslògan d’un govern progressista, tenim una democràcia suposadament plena, però tenim també la certesa de no poder sentir, de no poder parlar o de no poder ser plenament perquè hi ha una mordassa que ens tapa la boca i ens penalitza si el que sentim, el que diem, el que pensem o el que volem ser fa perillar els fonaments de l’estat.