“15-M, volies canviar una cosa i hi acabes integrat”

En política, les formes compten. I això es va demostrar com mai dimarts passat al Teatre Lliure de Barcelona en el debat, gairebé cara a cara, entre David Fernàndez i Jaume Asens sobre els deu anys del 15-M titulat “No ens representen” (pdf). Deu anys de l’acampada de milers de persones a places i carrers que va durar dies i que reclamava una democràcia més real i la fi de la dominació dels bancs sobre la política durant la crisi econòmica començada el 2008. Una ocupació que seguia el camí també de les primaveres àrabs, que volien democràcia al món àrab i que van impactar a tot el món.

Els dos companys, l’un, ex-diputat de la CUP, l’altre, actual diputat de Podem, van ser a l’acampada de Barcelona, i deu anys després van ser capaços d’estar en desacord sense perdre les formes ni l’educació, però d’una manera tan profunda que David Fernàndez va haver de tranquil·litzar l’audiència (“cada vegada que ens trobem en Jaume i jo ens escalfem”); la moderadora, Marina Garcés, va haver de resumir-ho (“fins i tot si ens incomodem entre companys hem fet de la paraula una trobada veritable”); i gent del públic va haver de posicionar-se (“m’he posat bastant nerviosa escoltant-te, Jaume Asens, bastant”). Un detall pot posar-ho en context: Jaume Asens és l’advocat de David Fernàndez, també en el desallotjament de la plaça de Catalunya del 15-M (“l’únic cas que hem guanyat”), quan els Mossos van pegar violentament Fernàndez i altres activistes.

El debat al Lliure es va fer poques hores abans dels resultats electorals de Madrid, amb la victòria d’Ayuso i la dimissió de Pablo Iglesias, una dimissió que en certa manera tanca un cicle que va començar el 15-M del 2011. Podem es va fundar poc després del 15-M, i al cap d’uns mesos, la CUP entrava per primera vegada al Parlament de Catalunya.

L’hora i mitja del debat es pot seguir sencera en aquest vídeo:

“El pitjor de la partitocràcia”

Durant el debat, va ser inevitable que es parlés de Podem i de la CUP, els dos partits que més han defensat el 15-M. I aquí és on les diferències entre tots dos van ser més evidents, i les frases, més contundents.

David Fernàndez: “El dispositiu Podemos és un dispositiu que agafa el pitjor de la partitocràcia i no n’agafa res de bo. I seriosament, que en aquest dispositiu la primera vegada que s’utilitza la democràcia directa sigui per votar sobre el xalet del secretaria general… No t’ho dic com un cop baix…

Jaume Asens: No faré el mateix amb la CUP.

David Fernàndez: No t’he vingut a dir si la CUP és més lletja o més guapa que Podemos. Els dos estan en les seves impotències. Però per què les ciutats del canvi eren vint-i-cinc de cop i una esperança per a molts sectors socials i ara en són tres? I quines tres. I per què se l’han fotuda a Galícia? És també, Jaume, perquè hi ha lògiques de partit polític pur de secretari general de “ordeno y mando”. I no vull entrar en les misèries de la política o la política de la misèria. A la CUP, també, per descomptat, no som àngels que n’estiguem al marge. Però dic que molta gent se n’ha anat farta. Alba Rico mateix, ja que l’has citat. És que m’ho poses en safata.”

Però si les crítiques a Podem de David Fernàndez podien ser les més cridaneres, les més profundes van ser les dirigides al govern més progressista de la història, aquest actual format per PSOE i Podem, resumides en una frase (“deu anys després del 15-M els pressupostos generals de l’estat són els més militaristes de la història de la democràcia, felicitats i gràcies”) i una anècdota (“l’Audiència Nacional va absoldre els joves del 15-M d’Envoltem el Parlament amb un sol vot particular que demanava una sentència exemplar firmada per un jutge que es diu Grande-Marlaska, que avui és el ministre del govern més progressista de la història”).

Asens va acceptar les crítiques sense entrar a defensar la posició de Podem. No ho va fer en cap moment. I va fer el complicat paper de criticar els límits i les actituds del 15-M, l’activisme de carrer en general i l’esquerra en particular. I si David Fernàndez deixava anar una broma (“perdona, eh, havia de fer d’activista”), el seu advocat Asens la hi tornava (“doncs jo faré de polític”). I això va fer:

“El 15-M va obrir una oportunitat política. Va canviar el camp de joc. I preguntes que abans eren absurdes, ridícules (què cal fer per guanyar?) per alguns de nosaltres van passar a ser legítimes. Quan alguns de nosaltres vam crear una candidatura a Barcelona, era amb la idea de guanyar. Si no, no hauríem fet el pas […]. Els moviments socials, les revolucions, tenen un moment calent i un de fred. El moment calent és àlgid, efervescència, eclosió, llampec, ocupar la plaça, el pa sencer. Però arriba el moment fred, el de l’endemà, que també és molt important. En aquest segon moment molta gent comença a pensar: tenim una finestra d’oportunitat. I el risc és com el dels llops, que van a les gasolineres a menjar les molles de pa que els deixen els humans i s’acaben domesticant. Aquest punt d’engabiament. De mitificar la via institucional, fer un fetitxe. Banalitzar el carrer. Idealitzar la institució. Però tampoc volem caure en l’altre risc d’activistes d’extrema esquerra: banalitzar la importància de l’estat. L’estat és el principal instrument de redistribució de la riquesa. I el que dóna drets, que són límits al poder. Perquè el poder no vol lleis que el limitin.”

Ara, potser la crítica més demolidora al paper que ha tingut el 15-M la va fer David Fernàndez, autodefinit com a militant trist que el mou la injustícia, enfront d’un Asens que reclamava més positivisme a les esquerres i moure’s en positiu, quan es va preguntar en veu alta què en quedava, del 15-M. “Què en queda?” es preguntava Fernàndez. “En queda que estiguem en un bipartidisme imperfecte i que la reacció dels altres demostra que el sistema es va rearticular (recordem el ‘cal un Podem de dretes’ de Josep Oliu, del Banc de Sabadell). Al final, allò que havia de ser un canvi acaba essent el seu flotador. És l’ABC de la història. Ha passat mil vegades. Volies canviar una cosa i hi acabes integrat. El més bèstia és el Pacheco quan diu: “Ja som tot allò contra què lluitàvem”. Podia ser un epítet. Jo crec que no, i que han canviat moltes coses… Molta gent es reubica a la PAH. El 2015 passa Can Vies. No som tants com voldríem, però bastants més dels que voldrien ells. Però la tàctica del poder per a afeblir els moviments va ser integrar-los i al final reduir-los.”

“Sense el 15-M, el Primer d’Octubre difícilment s’hauria fet”
Asens va lligar 15-M i independència, en el sentit que, segons ell, la idea de desobediència civil que va permetre el Primer d’Octubre va agafar legitimació amb el 15-M: “Crec que sense el 15-M, el Primer d’Octubre difícilment s’hauria fet com es va fer. Perquè el 15-M va popularitzar la desobediència civil. Va deixar un substrat social i era un recurs que es va utilitzar el Primer d’Octubre. Quan hi va haver l’absolució a l’Audiència Nacional [als activistes del 15-M d’Envoltem el Parlament], tots els partits menys Iniciativa i la CUP estaven a favor que els condemnessin. I quan es va plantejar l’indult a l’Ajuntament de Barcelona, molts d’aquests partits també hi van votar en contra. Després del Primer d’Octubre, hi ha hagut un canvi. Ara no crec que fessin el mateix que en aquell moment. Ho sé perquè he parlat amb els protagonistes. Protagonistes que ara pateixen la repressió. I deixem-ho aquí.”

El debat entre David Fernàndez i Jaume Asens també va servir per a aprendre que “els dos únics votants de Podem a la ciutat de Zamora” són els avis de David Fernàndez, que Jaume Asens va viure amb il·lusió l’entrada de la CUP al Parlament poc després del 15-M, i perquè tots dos mig coincidissin en el fet que una de les idees clau del 15-M (els representants de la gent fallen) és un tema encara per resoldre, solucionar i millorar i que no s’hi ha pensat prou. Afegir, com a resum del 15-M, la cita de Marta Rojals que va deixar anar David Fernàndez i que explica per què tants milers de persones van ocupar les places aquells dies, unint-se amb desconeguts: “Es va crear un nou nosaltres. Nosaltres vam anar a la plaça de Catalunya amb la Directa a donar suport i muntar la paradeta. I ningú no sabia què era la Directa. Marta Rojals deia: de tant que ens heu enganyat, tan gran ha estat l’estafa. De tant que us hem cregut, tan gran ha estat el descrèdit. Era una gent que abans de la crisi creia en la hipoteca, en la segona residència. És un model del totxo que salta per l’aire. Són moltes coses, les que es condensen aquells dies.”