Quinze llibres imprescindibles del 2020 que no surten a cap llista

Per Nadal i Cap d’Any els humans tenim tirada a fer llistes. De fet, ens encanten les llistes de qualsevol cosa, inclosa la de bons propòsits per a l’any vinent que comencem a incomplir ràpidament l’endemà d’haver-la feta. Als periodistes culturals també ens fascina fer classificacions i cercar la manera de ponderar les millors creacions de l’any. Enguany hi ha hagut unes quantes llistes literàries que han servit per a mantenir el caliu de Twitter, Facebook i més xarxes socials a l’hora d’interrogar-se sobre si els llibres que incloïen eren els millors d’aquest 2020 pandèmic o no. Ha estat una de les poques polèmiques d’un any sense gaires alegries, perquè Sant Jordi es va convertir en aquella cosa descafeïnada del 23 de juliol i ni tan sols hi va haver la morbositat de les clàssiques llistes de més venuts que cada any tenen l’afegitó de la disputa entre mediàtics i no mediàtics. Enguany, com que les vendes han estat minses, les llistes i les polèmiques també. Hi ha hagut una mica més de suc amb les del premi Òmnium a millor novel·la de l’any i amb les del Llibreter i fins i tot amb les que proposen alguns mitjans de comunicació a final d’any.

Per això us fem també una llista diferent, amb quinze llibres que gairebé no surten a les llistes dels millors llibres de l’any dels mitjans, del premi Llibreter ni d’Òmnium (potser alguna de les nostres recomanacions s’hi ha escolat mig d’amagat), però que són llibres fonamentals publicats el 2020. Ens hem deixat guiar per la qualitat dins cada especificitat. Convé que ens hi aturem un moment, en això. No hem renunciat a incloure literatura comercial si pensem que paga la pena, perquè actualment aquest és un debat absurd. Només hem deixat fora de la llista els llibres de literatura infantil i juvenil perquè pensem que se’n fan molts i de molt bons que mereixen una llista a banda només per a aquest gènere.

Hi hem mesclat ficció i no-ficció, llibres comercials amb obres per a públics més reduïts, novel·la de gènere i poesia; i no ens hem deixat dur per quotes de sexe ni cap limitació. Simplement, hem volgut donar l’oportunitat d’ocupar un aparador a quinze llibres que pensem que tothom hauria de llegir i mirarem d’explicar per què. L’única condició que hi hem posat és que tots siguin escrits originàriament en català: si defensem els tomàquets o el vi de quilòmetre zero, podem fer exactament amb els nostres llibres, perquè en tenim de molt bons. També defensem que –en la immensa majoria de casos– els autors siguin vius, perquè si de casualitat algú de vosaltres decideix de comprar algun d’aquests llibres, que els drets d’autor puguin repercutir en la seva economia i no en la dels hereus, que tot sovint no han escrit ni una línia. Que l’àpat vagi de gust, i sapigueu que, és clar, hi havia molts més plats possibles, però hem hagut de triar.

1. No-ficció

Enaigats. Xavier Cortadellas. Sidillà.

Una de les tendències que s’han pogut veure aquest 2020 és que de cada vegada més els texts arrelats en un territori obtenen un bon gruix de lectors. Ha passat en novel·la i també en llibres de no-ficció com aquest, en què hom recorre un territori de l’Empordà que és enaiguat quan els rius i les lleres surten de mare. Històries d’aigua, de gent i d’una geografia molt concreta que a principi d’any va tornar a ser notícia pels estralls del temporal Glòria. Cortadellas fa parlar la gent i amara la terra amb tota aquesta aigua del periodisme de cocció lenta. Un producte que difícilment hauria pogut publicar cap més editorial.

Feixisme persistent. Alba Sidera. Saldonar.

Publicat a la col·lecció “Periodistes”, aquest text oscil·la entre el periodisme, la crònica i l’assaig per oferir un retrat molt dur de la Itàlia contemporània i molt especialment de l’ascens al poder de Matteo Salvini i l’extrema dreta. Alba Sidera, corresponsal a Itàlia de fa molts anys, ens planta davant un dels principals problemes contemporanis en les societats occidentals i ho fa amb el màxim rigor i a la vegada amb molta amenitat, una combinació que no sempre és fàcil d’aconseguir i que és una de les característiques d’aquesta col·lecció.

Mar d’estiu. Rafael Nadal. Univers.

Un dels autors més llegits de Catalunya aquests darrers temps ens ofereix un text preciós també a mig camí entre les memòries, el llibre de viatge i la crònica personal. La Mediterrània en tota l’extensió es converteix en l’espai geogràfic on discorren les aventures en primera persona. Nadal és capaç d’explicar les virtuts d’una figuera, d’enlairar-se al capdamunt de qualsevol petita illa grega per copsar-la amb tota la intensitat, d’explicar sopars empordanesos que haurien fet xalar Josep Pla o de revelar-nos secrets gastronòmics a l’hora de cuinar arròs o llagosta d’alguns dels prohoms del país (gironins, és clar). Un llibre lluminós.

Memòries. Maria Aurèlia Capmany. Comanegra.

Maria Aurèlia Capmany va escriure dos volums amb les seves memòries literàries i polítiques: Mala memòria i Això era i no era, que ara ens arriben en un sol volum editat per Comanegra com una extensió més de l’any Capmany. És un text imprescindible per a acabar de comprendre la figura polièdrica d’aquesta dona de lletres, la lluita per la supervivència econòmica, els amors amb Jaume Vidal Alcover, les coneixences fonamentals de tota mena. Crònica d’una persona, d’un temps i d’un país d’una de les autores més interessants de la segona meitat del segle XX.

El menjar i les illes. Andreu Manresa. El Gall Editor.

De llibres sobre cuina se’n publiquen molts cada any, però de llibres que transcendeixin la cuina i vulguin comprendre tota l’ànima d’un poble se’n publiquen molt pocs. Andreu Manresa, conegut per molts pels seus textos al diari El País, del qual va ser delegat a les Illes Balears abans de ser nomenat director d’IB3 Televisió, és una de les plomes més sàvies a l’hora de retratar la fesomia de tot un poble i una gent partint de la gastronomia. La coberta, obra de Miquel Barceló, ja demostra l’exquisit gust pel llibre, amb un tractament gràfic de primer ordre de les receptes i menjars. Manresa explica a la contraportada del llibre que “és un manifest i no és un manual ni una guia per la militància nostàlgica encara que crec que som, també, allò que hem menjat i esperam tornar a tastar, lluny de les passions historicistes i de canònics receptaris antics”.

2. Ficció

Somnis de Valparaíso. Jaume Benavente. Bromera.

Jaume Benavente fa molts anys que és un dels escriptors més singulars de la nostra literatura. En els seus escenaris, defuig tot sovint el nostre paisatge, amb una literatura que combina la novel·la, el relat breu, la nouvelle i els dietaris de viatges i espais, com ara Cap Verd, Lisboa, Amsterdam i l’Europa central, però també Catalunya. Aquesta darrera novel·la passa a Valparaíso, la vertadera protagonista d’una història en què es mesclen una munió de personatges i trames i en què la creació d’atmosferes que són marca de la casa tornarà a seduir els fans de Benavente. I els nous lectors esdevindran membres iniciats en la secta de seguidors d’aquest autor mig secret de les nostres lletres. Va guanyar el premi València Alfons el Magnànim de Narrativa.

Teoria del gall. Margarida Aritzeta. Llibres del Delicte.

Margarida Aritzeta és un clàssic de les nostres lletres. Membre del col·lectiu Ofèlia Dracs és, al costat d’Andreu Martín, una de les poques persones que ha viscut el boom de la novel·la negra de final dels anys vuitanta i principi dels noranta i el d’aquests darrers deu anys. Amb Teoria del gall tanca la sèrie dedicada a Mina Fuster, mossa d’esquadra creada com a homenatge a Jaume Fuster i que s’ha convertit en un dels personatges seriats més interessants de la nova novel·la negra catalana.

La noia de la resistència. Xulio Ricardo Trigo. Columna.

Va ser un dels primers llibres de l’any. I quan arrencava la trajectòria amb una embranzida extraordinària, que l’hauria convertit sens dubte en un dels llibres del Sant Jordi del 2020, va arribar el confinament. La segona edició va restar molt aturada i després va costar de reprendre. Així i tot, aquesta nova novel·la de Xulio Ricardo Trigo, un incombustible de la literatura catalana, es mereix un lloc en la llista de llibres que no podem deixar escapar d’aquest 2020. Pel ritme àgil, per l’ambientació i reconstrucció de la història general i els fils amb la particular, pels homenatges metaliteraris i perquè hi apareix París, és una de les propostes més ben trenades, honestes i intel·ligents de llibres per al gran públic de l’any passat.

La dona efervescent. Mar Bosch. Univers.

Si amb Les generacions espontànies Mar Bosch va fer una entrada de cavall sicilià en el nostre panorama literari, amb aquesta novel·la, que recupera protagonista, n’arriba la consolidació i la consagració. O havia d’haver arribat si la pandèmia no hagués fet estralls en tota la campanya de llançament del llibre, un intent de captar noves veus emergents del segell Univers. Bosch ens enfronta a una maternitat que no és de cap manera tan idíl·lica com la pinten els anuncis de cotxets o de bolquers i a les crisis que se’n poden derivar per continuar fent un retrat àcid de la societat del precariat. Efervescent com una bona aspirina, però no pas contra el mal de cap, sinó contra la mediocritat.

L’any que va caure la roca. Pep Coll. Proa.

Torna amb la força de sempre un dels escriptors veterans més en forma del país. El Pallars torna a ser el seu escenari predilecte. En aquest cas, entre la transició democràtica i el present coneixerem la lenta agonia del paisatge, el despoblament i les noves oportunitats que s’obren en un dels territoris més significatius de l’anomenada Catalunya buida. Abans de la pandèmia del coronavirus, un dels debats més vius girava entorn del futur de la pagesia i del despoblament, temes que Coll ha tractat molt sovint en els seus llibres. Una obra de llarg recorregut, amb molts personatges interessants i situacions al límit per acabar retratant tota una comarca i un país.

Vi i benzina. Quatre històries apòcrifes de Joan Perucho. Julià Guillamon. Vibop.

Els jocs entre tradició i modernitat han estat constants en les arts, i ara Julià Guillamon, comissari de l’any Perucho, ha acceptat el desafiament de posar-se en la ment d’un dels escriptors que coneix millor, justament Perucho. Fruit d’aquest envit són els texts que ha aplegat en una mena de pastitx en aquest llibret deliciós publicat per Vibop i que cal recuperar com un dels grans descobriments del 2020 per l’agosarament temàtic i formal. Una petita joia que s’ha de recuperar.

L’origen del pecat. Marta Alòs. Pagès Editors.

Marta Alòs torna a la novel·la negra, ara per oferir-nos una trama molt sòlida en què l’església no surt gaire ben parada. Alòs continua la trajectòria en què reflecteix alguns dels mons més tancats de la societat lleidatana. Si va començar per la universitat, ara l’església i l’urbanisme municipal centren la trama on torna a haver-hi periodistes, bons personatges secundaris, i el rigor i el vigor habituals en l’escriptura. Novel·la negra glocal que no té res a envejar als nòrdics amb cognoms que duen dièresi damunt les as.

3. Poesia

Els ponts de l’autopista. Miquel Cardell. Adia Edicions.

Torna Miquel Cardell, un dels poetes sèniors imprescindibles de Mallorca. I aquesta vegada és a Adia Edicions, a la col·lecció “Ossos de Sol”, que imita en alguns formats la mítica Guaret, de Damià Huguet, a Campos, en què Cardell va ser un dels darrers autors a publicar-hi. Retorna als espais de la seva geografia física, però també a la humana, per bastir una obra de maduresa d’un poeta cabdal que fuig de modes momentànies. Poesia de pedra picada.

Pare què fem amb la mare morta. Antònia Vicens. Labreu.

Antònia Vicens va ser una narradora precoç i revolucionària capaç de guanyar el premi Sant Jordi quan només tenia vint-i-set anys, amb la imprescindible novel·la 39 graus a l’ombra. Reconvertida en poetessa des del 2009, en aquests onze anys ha anat bastint una obra poètica de primer ordre que li ha comportat un gran reconeixement pels col·legues d’ofici de diverses generacions. La mort de la mare es converteix en l’experiència a partir de la qual neix aquest nou poemari.

Nosaltres, qui. Mireia Calafell. Labreu.

Calafell, que tot just ha fet quaranta anys i que és una de les veus més sòlides de la nova fornada de poetes sorgida aquests darrers quinze anys, va guanyar el premi Mallorca de poesia amb aquest poemari. Hi fa un salt en l’exploració de nous camins i recursos que fins ara havia experimentat poc i que obre una nova trajectòria.

En definitiva, quinze llibres que heu de llegir i que demostren que aquest 2020 no tot ha estat dolent. Al contrari, la producció de llibres ha continuat oferint tantes joies com sempre: les que apareixen a les llistes més o menys oficials i les que us hem volgut recomanar.