La plaça buida de Vic com a metàfora

Han passat quatre dies llargs i molts ja no us en deveu recordar. Divendres vam tornar a assistir a un nou intent mediàtic d’imprimir en l’independentisme apàtic un estat d’ànim artificial i induït. Èxit, triomf, victòria, repetia el carrusel informatiu que seguia minut a minut el retorn de l’exili suís. “Aquestes imatges són l’escenificació d’una victòria”, s’inflamava la quota reformista; “És un èxit de la convivència, un dia per felicitar-nos”, valorava el director de La Vanguardia; “Un retorn que és l’èxit del diàleg i de la negociació”, revelava la líder dels Comuns en una piulada, rematant-ho amb un deliri: “L’èxit d’una amnistia que ha servit per corregir i reparar la injustícia que suposava aquest exili”.

Sobre això últim, podíem suposar que al partit crossa del PSC se’ls havia escapat una publicació preparada per a l’escenari estipulat, coses de la impaciència investidora. Perquè, si el llum de gas no ens encegava del tot, l’èpic retorn no l’havia precipitat sinó l’error d’un jutge confiat, un defecte de forma en una causa que a l’estat ja li feia mandra, una raó de les defenses que aquesta vegada els l’havien donada. Perquè ningú no dubta que si al jutge li hagués agafat el caprici, hauria trobat la manera de continuar tenint les vides dels encausats a disposició, com tampoc no dubta ningú que, si encara fos convenient, el braç togat de l’estat no hauria tingut cap problema a ficcionar un altre delicte inamnistiable.

Que el país ja no és el del 2017 és una obvietat per a totes les parts, però és clar, no és igual si t’hi has anat bullint a foc lent que si t’ho trobes tot de cop. Penso en la imatge vermell-estrident de la Marta Rovira amb el puny aixecat a la plaça de Vic, buida, més que buida: deserta. Dues hores abans, entrevistada a l’emissora més escoltada del país, la secretària general d’ERC havia expressat que el primer que faria en arribar al seu poble seria trepitjar la plaça Major. No passa res, és dia feiner, hom podria dir. Però es dóna el cas que el 2017, en dues hores i en dia de cada dia, petàvem els voltants de la Conselleria d’Economia, i el 2019 érem un riu de ràbia que desembocava a l’aeroport, la mateixa ràbia que també omplia la plaça vigatana a la imatge que encapçala aquesta peça. Tota aquella energia, érem, tot allò podíem ser, tant hi feia el dia com l’hora si vèiem que l’ocasió s’ho valia.

Aquell sol terrible de juliol sobre la presència solitària de Rovira em va fer mal, ho he de dir, perquè sóc radicalment resistent a la deshumanització dels líders represaliats en què ha fermentat part de la frustració indepe. En el seu moment, m’havia sortit el cor del pit d’imaginar-me la seua alegria i la dels seus estimats, i alhora no podia parar de pensar si ja se n’havia adonat, si se n’adonava, o, si fos el cas, quan se n’adonaria. Potser a l’arribada a la seu del partit, quan, a banda dels clics de les càmeres i els autoaplaudiments d’una petita comitiva, el carrer retornava el silenci d’un enterrament. Gat vell, el presidenciable Illa feia l’anunci el mateix dia que no volia apressar “ningú” per a la seua investidura, que demanava més temps.

No sé si el president Puigdemont en va prendre cap apunt, dels fets de divendres. Tampoc no sé si va treure cap conclusió de dissabte, quan el nou pacte del “reencuentro” que es gesta va reunir al carrer l’oposició d’unes 1.500 persones cridades per l’ANC. Servidora dec ser de les poques que sempre li van entendre la promesa que tornaria si era investit, in-ves-tit, cosa que no va passar mai. Ho trobo un bescanvi raonable, i sempre em sorprenia que algú li hagués entès cap altre compromís de caire més imprudent. Per això, que aquesta vegada optés per jugar-se l’última carta tan a la lleugera, just quan les condicions són les més desfavorables des del 2017, em va semblar i encara em sembla d’una dissonància suïcida.

Potser des de Brussel·les es percebia com un revulsiu inapel·lable, però lliurar el cap simbòlic de l’independentisme en safata pot ser un cop igualment simbòlic i definitiu, encara més si ha de ser en canvi d’investir un espanyolista entusiasta del 155. No m’hi vull estendre, l’Andreu Barnils ho explicava més bé aquí. Si el president s’espera cap més aeroport, cap més Urquinaona pel gest heroic de posar-se a tret de l’estat, que pensi un moment en la plaça buida de Vic. I si l’han de tornar a acusar de mentider, trobo que ja no ve d’aquí.

Elie Wiesel va deixar dit que el contrari de l’amor no és l’odi, que és la indiferència. Déu me’n guard d’objectar res al mestre, però si algú es pensava que la indiferència era el pitjor que podria resultar del postprocés, que equivocat que estava. Només cal passejar pel país i constatar l’efecte rebot d’haver jugat amb l’esperança de futur de tanta gent, el preu d’haver-se cregut, alguns dirigents, que vendre’s la nació per un grapat de vots no ens acabaria explotant a la cara. La descatalanització en massa dels fills del 2017, la seua adhesió a la nació opressora, guanyadora, en totes les seues manifestacions; l’espanyolització natural de les noves generacions, privades d’una memòria nacional pròpia que no els hem sabut donar… Tu allarga-li el ditet a Espanya, que a la mínima t’arrencarà el braç.

Dit això, tampoc no es tracta ara que ens quedem amb els braços plegats, així que per acabar llanço una idea no gaire agosarada. Goiteu: tots aquests Évoles, Collbonis i Julianes que per l’Eurocopa encara vibren de nacionalisme espanyol són la prova vivent que l’orgull nacional –a diferència del que ens proclamaven– no depenia de cap excel·lència democràtica ni de cap estat exemplar. Així mateix, l’independentisme que es va creure que la cosa anava a la inversa, el que es va bolcar a publicitar la més perfecta de les independències, ens hi hauríem de fixar més, en aquests detalls. Perquè tot això de carregar-nos de raó i de ser els més bons de la classe ja hem vist que dóna fins on dóna. Avui que tot és màrqueting i tot és imatge, potser és un màster en aquestes matèries, el que hauríem d’explorar.