Què hem de fer amb els d’esports?

Entre periodistes circula una gracieta que diu que “el que val, val, i el que no, a Esports” (se sobreentén la secció d’esports d’una redacció). L’esclat del periodisme esportiu dels últims vint anys l’ha deixada més que desfasada, i segur que, per poc que hi pensem, a tothom ens vindrà al cap més d’un nom que admirem (jo, si m’ho permeteu, sóc devot d’en Ramon Besa, però no quan escriu sinó quan parla: la V.O. és molt millor que la V.S.E.). Però hi ha vegades que sembla que estigui ben en vigor.

Com que l’Andreu González ja ho ha explicat perfectament (http://www.nuvol.com/opinio/paco-alcacer-no-es-de-segovia/), no ho repetiré. El que m’amoïna és aquesta sensació de clam en el desert, aquesta mena d’impunitat que fa pensar que els redactors i locutors d’Esports no estan subjectes als criteris lingüístics de les empreses que els paguen. Em consta que els responsables dels serveis de correcció de Catalunya Ràdio, TV3, BTV i algun altre que conec són professionals eficaços i no ignoren que el cognom valencià Alcàcer es pronuncia Alcàsser (amb E neutra per als parlants orientals, tancada per als occidentals). Fins i tot gosaria aventurar que ho han fet saber als membres de les respectives seccions d’Esports, tal com els és preceptiu. Llavors, com és que la canalla continuen sentint, en moltes emissores, la pronúncia castellana? Que tenen butlla, els d’aquesta secció? Que consideren que en saben més que els lingüistes?

Fa un parell d’anys, Joaquim M. Puyal em va convidar a una sessió de treball amb el seu equip per millorar aspectes lingüístics. La qualitat lingüística dels productes made in Puyal és profecia, i la prova és que ho ha sabut transmetre a uns col·laboradors que, per edat, s’han format en un període en què es valora molt més la norma que no la genuïnitat. N’ha fet professionals conscients, i en puc donar fe perquè aquell dia, en aquelles dues hores privilegiades en què vaig poder conèixer els budells de La TdP, segurament qui va aprendre més coses vaig ser jo. D’entrada, que hi havia ben poc a millorar. Però sí que vam discrepar en un punt: el dels cognoms, precisament. La Marta Carreras, preparadíssima, venia amb els deures fets, i va ser encoratjador descobrir que al darrere de cada decisió estilística hi havia criteris rumiats i debatuts. L’efecte Puyal, n’estic segur. La pega en aquest cas concret, el dels noms de persona, és que el criteri de partida (i aquí ja no parlo d’ells sinó d’una actitud molt generalitzada al país) arranca d’un pecat original que també ha estat esgrimit en el cas de Paco Alcàcer: donar prioritat a la preferència personal (de l’interessat) per damunt de la intuïció idiomàtica. Es va brandar el cas (per mi, que italianejo, esgarrifós) d’en Mascherano: es veu que ell diu que tant li fa, o que a l’Argentina ho pronuncien així, amb aquesta seqüència impossible: stx. Ara, t’imagines que l’Espanyol va i fitxa un jugador de cognom idèntic però ciutadà italià? Què tindríem, un derbi de ‘Mastxerano’ contra ‘Masquerano’? El debat té encara més valor quan La TdP és justament l’únic programa, almenys que jo hagi sentit, que pronuncia el nom del nou fitxatge del Barça com cal.

Arran de la batussa dels diacrítics, han sortit filòlegs de sota les pedres blasmant la Filològica i acusant-la de mil pecats. Entre els quals, com ja és tradició, de viure en una torre d’ivori. Els presentadors esportius viuen al món real, això no es pot negar, però llavors, com és que les queixes dels entesos no els arriben? El mateix Màrius Serra (70.000 seguidors) ho va demanar per Twitter. Però res. N’hi va haver prou que el jugador declarés que ell ho pronunciava així perquè trobessin la coartada ideal per a l’autoodi. Perquè si el criteri és la pronúncia de l’afectat (recordeu el cas còmic del mallorquí Samper), com és que ‘gjunaldinyu’, que és aproximadament com ho diu el brasiler, ho pronuncien ‘Ronaldinyo’? O ‘Petí’ (amb neutra) es va transformar en ‘Petit’ (amb E tancada, com si el defensa francès fos de Pozuelo de Alarcón?) De tan respectuosos i comprensius com volen ser ho acabem essent amb tothom menys amb nosaltres. La pràctica totalitat de les redaccions d’esports del món adapten topònims i patronímics foranis a la pronúncia autòctona: a Londres pronuncien ‘Fàbregas’ com poden (però segur que no a la catalana) i a París diuen Platini amb un accent a la I com una catedral. I a ningú se li acut titllar els periodistes anglesos i francesos d’irrespectuosos. Perquè fan senzillament el que és lògic i natural: adaptar (a Reservoir Dogs hi surt un tal Mr. Ferragut que en l’original sona, com no podia ser d’altra manera, Fèuagut). Només nosaltres ens vantem de comportar-nos il·lògicament: no solament pronunciem a la castellana els llinatges estrangers sinó que estrafem els propis, fins i tot incorporant, com és el cas, un so foraster. Amb dos cuyong.