Subvencionar la llengua dominant: a què juguem?

Acompanyeu-me en aquesta trista història: l’altre dia parlàvem d’una coneguda plataforma de productes de segona mà i apuntàvem la seua intenció perseverant de traduir la interfície al català; perseverant perquè l’han manifestada el 2016, el 2022 i l’any en curs com a resposta als usuaris amoïnats a les xarxes, però de moment sense cap materialització. També han estat usuaris de les xarxes els qui s’han molestat a esbrinar que l’empresa havia tingut concedida una subvenció de dues desenes de milers d’euros per a la gesta traductòria i que, pel motiu que fos, hi havien renunciat: “Suposo que amb els 2.000.000 d’euros de préstec de l’@icfcat ja no els calia”, observà un dels perspicaços investigadors, adjuntant una captura documental a la publicació.

I aquí dic jo, des de la ignorància que em caracteritza: aquest seguiment que pot fer un qualsevol ciutadà de peu durant la pausa del cafè, no el fa ningú, a les institucions que administren els nostres diners? Un ens privat pot decidir a quin client s’adreça i a quin ofèn, és el poder que té. Però, l’administració pública, quin és el seu poder? Em refereixo a la de Catalunya, evidentment, perquè, en termes lingüístics i de calés, la valenciana i la balear tenen molt clar qui mana sense complexos ni arronsaments. En canvi, al Principat sembla més poderós un monitor de spinning, un president d’escala o un expat a l’AFA quan es tracta d’afavorir una llengua o altra en la comunicació d’un grup humà.

Jo no sé com funciona el repartiment del pastís públic, però com a contribuent i consumidora de serveis subvencionats, tinc moltes preguntes. Em demano, per exemple, si la concessió de préstecs empresarials, ajuts a iniciatives culturals, llicències comercials i fins anuncis institucionals van lligats al compliment del codi de consum i de la llei de política lingüística, i que, si és així, per què tantes vegades no ho sembla, i si no és així, per quins set sous no ho és.

Heus aquí alguns exemples inquietants en l’ordre amb què em vénen al cap: la joiosa notícia sobre un negoci fruit d’un ajut a l’emprenedoria jove en què tots els rètols eren en castellà. O el cartell del festival més subvencionat del país en què la presència de música en català amb prou feines arribava al 15%. O l’aventura de buscar en línia la versió catalana d’un article d’El Periódico o La Vanguardia, mastodonts beneficiaris de subvencions per a mitjans de comunicació escrits “en català o en aranès”. En el pitjor dels casos, el suport públic no hauria d’anar condicionat a un servei en la llengua pròpia tan curós com amb la cooficial? No sé si em faig preguntes massa estranyes.

Un apartat especialment flagrant és el de l’audiovisual. Projectes escènics i cinematogràfics en castellà precedits d’etiquetes com “Una producció de TV3” o “Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat”. Però què és aquesta broma? I encara un altre apartat dins l’apartat: la nova fornada de fitxatges per a la programació juvenil del 3Cat, influenciadors que han cultivat la fama a còpia de renunciar a la seua llengua i que, com a premi, reben contractacions públiques… per a presentar o promocionar productes audiovisuals en català. Tot això en detriment dels creadors en la llengua d’aquí, que no poden acreditar les mateixes xifres de seguidors que si s’haguessin venut al mercat hispanoparlant.

Davant d’aquests casos, hi ha molt d’almogàver de cop al pit que de seguida t’etziba: doncs no els consumeixis, no els miris, no els compris, no els llegeixis, no els escoltis, jo m’he passat a Catalunya Música i visc més tranquil. Malauradament, posar el cap sota l’ala no farà esfumar el problema, ans al contrari: esborrar-nos del camp visual dels discriminadors –i més essent el nostre un mercat tan reduït– no fa sinó facilitar-los més la vida, també en el cas d’una administració poruga que intenta esquivar els conflictes fent la viu-viu.

L’emergència lingüística és com l’emergència per sequera, que ara ens vénen els neguits quan hem estat ignorant dècades de fuites a les canonades municipals. Si estirem l’analogia, continuar subvencionant el castellà en ple procés de substitució lingüística és tan obscè com ho seria destinar els culs dels nostres pantans –i amb cap perspectiva de ploure– a regar la gespa de les noranta delegacions que l’Instituto Cervantes té repartides pel món. En aquesta situació, cada euro que deixa de percebre la llengua minoritzada per redundar en la privilegiada només pot ser considerat un acte de malversació.

En fi, després de sentir-nos a dir tant que som una llengua subvencionada –ja firmaria jo que ho fóssim una desena part que la castellana–, és urgent una administració que perdi la por i ens faci els més voraços mereixedors d’aquesta fama.