Joan Vall Clara: “Ara posaré una denúncia més a la Generalitat”

Joan Vall Clara (1958) és l’home del Punt Avui, on fa d’articulista, director i amo. Poca broma. El 2020, Vall Clara, fill de Calonge (Baix Empordà), va adquirir el 77% de les accions del diari, i en aquesta entrevista biogràfica feta al local de Girona explica per què ha canviat el disseny del diari en paper, estrenat dimarts. També parla de la transició a diari digital que vol fer i de les denúncies que ha presentat –i que continuarà presentant– contra el govern de la Generalitat, i ara també contra l’Ajuntament de Barcelona. Vall Clara denuncia que la publicitat institucional del govern no segueix els criteris que estableix la llei, sinó criteris polítics. I que el seu diari és castigat. A la seva llegida columna del diari, “El voraviu”, ja fa temps que es mostra mordaç contra el govern Aragonès. Vall Clara rep VilaWeb amb tirants i ganes d’explicar-se.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare era modista. I el pare, paleta. Per part de la meva mare som 22 cognoms catalans i tots d’allà Calonge, Llagostera. Per part del meu pare, del Vallès i del Matarranya. Jo sóc el tercer de quatre. La meva germana gran és infermera. La segona, professora de matemàtiques. Jo sóc periodista, i el meu germà és professor de formació professional.

—Per què feu periodisme?
—Jo faig periodisme perquè no puc ser pagès. A mi m’hauria agradat fer de pagès; de fet, vaig fer de pagès fins als vint-i-un anys. Però fer de pagès a Catalunya, si no tenies terres, era molt complicat.

—I vau fer de pagès a Calonge?
—A Calonge, al mas Molla. Amb el Lluís, que tenia tretze anys més que jo. I ell sí que tenia terres. Em vaig instal·lar amb ell quan jo tenia quinze anys, i fent el que m’agradava: remenar tractors, la terra, remenar la vinya, i un procés nou, la Fundació Remença XXI. El pare de la Núria Cadenes, que té un mas a Vall – llobrega també era en aquesta fundació.

—I què defensa aquesta fundació?
—Defensen que el pagès, si sempre ha fet de pagès, té dret a la primera transformació. Estan en contra de la necessitat que el pagès passi per una sèrie de tràmits industrials. Ells es guanyen la vida fent vi, però de pagès. I que ningú els pot obligar a donar-se d’alta d’industrials, que ningú els pot obligar a posar-se en una denominació d’origen que obliga a fer el vi per uns procediments industrials (que, per cert, ara se n’està marxant). Per tant, és més una filosofia de vida, de tot plegat. Hi ha diverses famílies que realment no han deixat de fer-ho mai. Mai vol dir mai dels mais, des de la sentència de Guadalupe (1486).

—Diu que viviu al mig del bosc?
—Sí, fa anys 25 o 26 anys que em vaig comprar un…

—…mas?
—És molt pretensiós, dir-ne mas. Però bé, en podríem dir un mas. Hi havia una gent que l’havien mig restaurada, la casa, per anar-hi a fer xeflis. I jo me la vaig adequar per viure-hi sempre. Som a dos quilòmetres de la carretera, en una zona d’aquestes protegides. Sóc allà al bosc, i amb una mica de vinya, quatre arbres fruiters. I ho tinc tot junt: els tractors i l’ordinador.

—Teniu fills?
—Sí, jo tinc quatre fills. Dos són biològics i dos no: en Martí, que en té 24, l’Ibra, que en té 23, l’Aina i l’Aminata. Quan em vaig comprar el mas, vaig preferir anar-m’ho fent jo, però no hauria acabat mai de la vida, i llavors vaig llogar un noi de Gàmbia, parent d’un repartidor del diari. Aquell noi havia deixat tres fills a Gàmbia, molt petits. I aquí van tenir dos fills més. Però la mare va tenir una trombosi i va acabar morint. Si per a les cultures occidentals una situació així ja és complexa, per a un home gambià, musulmà, quedar-se aquelles dues criatures petites aquí, la pressió de les altres tres d’allà, l’avi, i no sé què… Al final, vam dir, que els nens vinguin a casa. Una advocadessa em va recomanar de fer un document legal com a tutor, i no d’adopció. Hem anat fent amb un document notarial en què diu que ell deixa que els nens vinguin a casa a conviure amb nosaltres. I la veritat és que al final ens hem comportat com una família. Van venir a viure a casa fa uns vuit anys o nou.

—Deveu haver viscut el racisme que han sofert els fills.
—Això ho conec bé, sí. És una situació complexa, per a ells, per a nosaltres, per a tothom. Hem viscut episodis amb la policia i tot.

—Com ara?
—Un dia aturen l’Ibra. Aquest cotxe de qui és? De la meva mare. Com que de la teva mare? Aquesta és la teva mare? Truquen a la Susanna, parla amb la policia, sí, sóc Susanna Oliveria, sa mare. Jo agafo el cotxe, que ja m’ho conec i quan hi arribo, són 12-13 minuts, ja em trobo el meu fill tot sol. El cotxe se l’havia endut la grua, i a ell se li havien endut el carnet. Anem als Mossos a buscar el carnet. I, de dins la comissaria, en surten vuit homes armats. I es pot saber per què sortiu vuit homes amb tots els patracols posats? Però on som? Oh, si arribo a saber que era el teu fill, em diu un. Però que vol dir això? No em toquis els collons, què més dóna? Oh, és que el vaig veure allà amb tres o quatre negres més. En fi. En fi.

—On vau estudiar periodisme?
—A Bellaterra. Però no la vaig acabar. Jo vaig entrar a la facultat el setembre del 76, quan va morir en Paco. Em vaig avorrir molt. Era un autèntic desastre. També provava d’entrar a l’Institut del Teatre, però no hi vaig entrar. I llavors també em vaig matricular de dret. I al final vaig anar a la mili, a Rota.

—Sou independentista des que vau néixer o us vau fer independentista després?
—Segons amb qui parlessis et diria que jo no, i ara, al contrari. En aquella època, per Sant Jordi i al setembre, l’MDT sempre anava a cremar contenidors. I això em treia de polleguera. Feia una columna diària, i els cardava unes hòsties! A ells, i al Quim Nadal. Doncs, un dia, en Miquel Casals, allà a la paret del cinema, va dibuixar un porquet d’aquells amb la cua ben reixinxolada i va escriure: “Vall Clara porc espanyol”.

—Ha!
—En tinc la foto. L’endemà, a la columna, vaig escriure que de porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

—Us situaven més al PSC, diria.
—Sí, en aquell moment ens hi situaven a tot el diari. L’única persona que teníem al diari que militava en algun lloc era en Puigdi [motiu de Puigdemont, periodista del diari], que militava precisament a la branca independentista. Perquè ell sí que és independentista des d’abans de néixer. Ell i en Xavi Planes eren els dos independentistes. I no sé en quin moment en Partal també devia ajudar-hi [en el seu pas a l’independentisme]. No sé en quin moment dic “hòstia”. Però, més que res, per cansament de tota la resta.

—De les relacions entre la premsa i el poder polític n’escriviu molt, darrerament. I heu arribat a portar el govern actual als tribunals. Denuncieu la mala gestió de la publicitat institucional.
—Els hi he portat i els hi continuaré portant. Fa molts anys que les administracions envien un munt de diners als mitjans de comunicació. Però un munt. I això no és Esquerra, també passa amb l’Ajuntament de Barcelona. És un dels grans problemes des del començament del canvi democràtic.

—Quin és el gran problema? La dependència econòmica dels mitjans respecte dels polítics?
—La dependència econòmica dels mitjans en aquest moment és total. Quan tu mires els mitjans, si treus els diners que vénen de decisions polítiques, no sé si tancarien tots. L’Avui, abans que nosaltres l’agaféssim, acabava de perdre 42 milions d’euros. En cinc anys, l’Ara n’ha perdut 20 i escaig. Des que ha sortit, l’Ara no ha guanyat diners mai a la vida. Tots sabem que al paper li queda el que li queda i tots sabem que el món digital no donarà per fer segons què. Però, tot i això, continua subsistint. Perd diners la ràdio, perd diners El Periódico, perd diners…

—... perd diners La Vanguardia.
—Tots vam sentir, en l’època de Terribas, que la Corpo s’havia de reduir. Eren 2.100 i ara són 2.300 i d’aquí a quatre dies seran 3.000! No sé quin mandat tenen per a muntar aquesta plataforma que han muntat ara. En tot cas, hi hauria moltes maneres d’utilitzar els diners públics per moure la comunicació del país. Però interessa moure-la d’una manera. Jo l’únic que faig ara és dir, foteu el que vulgueu, però jo us segueixo molt el detall cada dia. I us portaré al jutjat.

—I exactament per què els porteu al jutjat?
—Perquè jo entenc que la llei és molt clara: la publicitat institucional s’ha de repartir en criteris de difusió. I aquests criteris tots sabem quins són. Jo dic que hi vagin, aquests diners, al sector, perquè és un sector que ho necessita i és un sector estratègic. I és una estructura d’estat. Però digueu-nos com hi van, els diners, i com hi podem accedir. M’explico? I ells van en direcció contrària. Vaig posar una denúncia, i ara amb els resultats d’aquest any, posaré una denúncia més a la Generalitat i una denúncia també a l’Ajuntament de Barcelona. Fins que decideixin què fan. Hi ha un munt de sentències a Espanya de mitjans que diuen que no hi ha cap motiu perquè a aquest senyor li posin 32 insercions de publicat i a mi no me’n posin cap, que és el que passa.

—A vosaltres la Generalitat no us posa cap inserció publicitària al diari?
—Hi ha hagut mesos que sí.

—I perquè creieu que no us posen publicitat?
—No és un tema de creences. M’ho han dit perfectíssimament, per què em putegen.

—I per què ho fan?
—Perquè no faig la farina blana. La directora general, Eva Pomares, va treballar amb nosaltres fins fa quatre dies.

—Què voleu dir que no feu la farina blana? Que no seguiu la línia editorial del govern, i per això us quedeu sense diners?
—T’ho diré d’una altra manera: hi ha una acta de les reunions mensuals que fem amb el comitè d’empresa. Doncs, parlant dels diners de menys que ens vénen de la Generalitat, el comitè d’empresa suggereix que potser s’haurien d’atendre les veus que diuen que si en Vall no toqués el voraviu de la manera que el toca… Si algú del comitè d’empresa pot arribar a plantejar això, imagina’t. Jo tinc una comunicació amb un senyor d’aquests de la nomenclatura comunicacional. T’ho llegeixo: “Hola, Joan, sóc Tal, és deplorable que et dediquis a insultar literalment dia sí i dia també la nostra gent. Si us donem una entrevista amb la secretària general, tingues la mínima elegància de no insultar.” Jo, a “El voraviu”, deia a la Marta Vilalta pallussa i babaua. I ell em diu: ja em sembla directament demencial. Deus saber què fas.

—Algú us diria, doncs no depengueu dels diners del govern. I feu un model que no en depengui. Què li contestaríeu?
—Jo m’organitzo per viure sense això. I aquest viure sense això m’obliga a fer coses. I dir a la gent: escolteu, no sé si podré complir els acords de pagament que tinc per a l’octubre, el novembre i el desembre. I al final me n’he sortit i he acabat pagant. Per tant, m’ocasiona coses com aquestes, sí. Des que m’he quedat, el diari ha guanyat diners cada any. Molt pocs, però n’ha guanyat. Ha tornat al deute i s’ha anat jubilant la gent que s’havia de jubilar.

—El deute l’heu tornat tot? Els 13 milions?
—Enguany quedaven dos deutes. L’un era amb l’Institut Català de Finances, i aquest 2024 estarà liquidat. L’altra part del deute és amb l’anterior propietari. I vam renegociar els terminis. La meva primera font d’ingressos és la venda d’exemplars per subscripció; la segona, la publicitat de conjunt; i la tercera, la venda per quiosc.

—I de subscriptors, quants en teniu?
—Dotze mil i escaig. Són subscriptors molt diversos, perquè alguns paguen 500 euros l’any. Jo facturo 10 milions d’euros l’any.

—Per tant, no patiu per la viabilitat econòmica?
—No. Ara, si el cel cau, tots som a sota.

—El Punt Avui ha estrenat nou disseny en paper. Si ho he entès bé, busqueu més el tema propi. I les declaracions i contradeclaracions del polític de torn, no les voleu. Per què?
—Fa anys que diem que això és el que ha matat el paper, perquè quan sortim ja som antics, expliquem el que ja han dit les televisions i ràdios. El que van dir i fer ahir. Des de la convicció que el paper té els dies comptats, com el té la ràdio generalista, i com el té la televisió de seguiment, jo dic, si igualment estem condemnats a ser enterrats, divertim-nos d’aquí fins aquell dia. Jo ja sé que m’he de transformar en un producte digital. Ja ens hi transformarem, però en aquests moments les opcions de fer un bon producte digital ja s’ha vist que són limitades. Nosaltres som 150 persones treballant. VilaWeb, després de vint-i-cinc anys, té 20 treballadors i escaig. Al Nacional són 44. El model VilaWeb jo no el puc fer, perquè no sóc un Partal, ni tinc els coneixements, ni tinc el periodisme. De Partal, n’hi ha un i punt. L’Antich, del Nacional, té una facturació de 6 milions i mig d’euros. I en aquests 6 milions de facturació, hi guanya un milió i mig d’euros. Escolta’m, sigues feliç, Antich. Però, per mi, el model que fa és l’antiperiodisme: tots els títols d’esports són preguntes. I això del rei ja n’hi ha per matar-s’hi: que algú que ha dirigit La Vanguardia ara em vingui a explicar el rei… Però és veritat: s’ha trobat una manera en què el periodisme de clics acaba generant molta facturació. Però amb una cosa important: ell és en un  25% un mitjà català i en un 75% un mitjà espanyol. Només s’ha de mirar les dades: el 75% li ve pel castellà. Però jo crec que el món digital em donarà l’opció de fer el model que no he pogut fer en paper. I com que ara sóc propietari, puc denunciar. S’ha d’entendre, tal com funciona el sistema, que no hagi passat abans [amb anteriors propietaris]: ni en Joan Bosch, que tenia molts altres negocis, ni en Joaquim Vidal, que tenia molts altres negocis, es podien permetre el que jo em puc permetre. Jo només depenc de la meva jubilació, que no me la podran remenar. Però no pot ser que, a començament d’any, no sapiguem per quin sistema es pot tenir uns diners. Perquè les estratègies que han fet servir per a ofegar han sigut brutals. Hi ha hagut anys que han decidit de facturar molt i llavors no pagar-ho. Que és encara pitjor.

—Trobo saludable que el periodisme tingui un xoc amb el poder.
—No sé si serà saludable o no, però com a mínim a mi em diverteix. Després de seixanta-sis anys, ara tinc aquesta gosadia i em sembla que hi ha certes coses que no he d’aguantar-les pas. Jo no he d’aguantar trobar-me un senyor en un acte que em digui “t’hauria de fer vergonya com insultes el nostre president”. Un algú amb qui has tingut relació en un altre temps…

—Es nota que us ho passeu bé fent la columna de “El voraviu”.
—És que, si no, tot això no tindria cap sentit. Jo em vaig haver de mentalitzar que abans dels setanta i molts, si tinc salut, serà molt difícil plantejar quedar-me a casa amb tranquil·litat. Llavors he buscat una manera que això no em sigui un conflicte diari.

—Sou accionista majoritari. Els altres, qui són?
—Jo tinc el 77% i el 23% restant està repartit entre 610 accionistes, que vénen dels socis fundadors del Punt, els socis d’una ampliació de capital que vam fer el 2010. Hi ha molts ex-treballadors en aquests 610 socis. Ara hi ha 150 persones treballant, amb qui fa entre 25 anys i 40 que treballem junts, que aviat és dit.

—Vau arribar a ser 500.
—Vam arribar a ser 610.

—Heu tractat bé els treballadors, diuen.
—Ah, no ho sé, això. Però ho procuro. Va ser una de les raons per les quals vaig dir que sí a comprar. Em temia que, si jo deia que no, les oportunitats de venda eren molt clares, i totes eren dolentes per als treballadors del Punt. M’han criticat molt dient que he sigut molt bonista. Jo crec que he fet el que havia de fer, i que hi ha massa gent que no fa el que s’ha de fer, i que així els van les coses.

—Una cosa del model que no veig del tot clara és prescindir tant de la redacció com a espai de pensament col·lectiu. No us fa por, tant de teletreball? Es podria combinar.
—És que no he dit que aquest sigui el model final. Quan estiguem ben instal·lats en el digital, em permetrà fer tot el model que jo volia fer en paper. Jo sempre havia parlat del diari nacional per edicions i aquí acabarem. Entenem per nacional els Països Catalans. El nostre projecte digital ha de ser per força allò que sempre hem cregut: un diari d’informació doble: informació nacional, internacional, però també informació local.

—Vau arribar a tenir 21 locals.
—En aquests moments només tenim local a Girona. Això només es pot finançar amb lectors que paguin. La qüestió de la publicitat en els diaris digitals de futur crec que és absurda. La publicitat cada vegada serà més agressiva, demanarà més coses i hipotecarà més els continguts. I, per tant, aquesta és una de les guerres que tinc. Per segons què, no hi passarem. Ara farem una neteja profunda d’algun tipus de tracte. Demanen contingut patrocinat i dissimular el que fan. El tema esports em sembla fonamental, i per això hem fet un esforç per mantenir l’Esportiu. I també una aposta per l’Econòmic. Ara sí que estic convençut que hi ha una transició possible, cosa que quan m’ho vaig quedar no tenia clara. Construir grans empreses de centenars de treballadors, això no serà possible, però empreses prou potents perquè ningú les emprenyi i puguin fer periodisme, sí. La meva direcció serà aquesta, i per això els faig signar l’editorial. Feu el favor de signar l’editorial, perquè no vull que sembli jo. La meva opinió, encertada o no, és a “El voraviu”.

—Voldríeu dir res que no hagi preguntat.
—No. Jo dic vint coses i sempre dic les mateixes.