Els catalanoparlants, cada dia més pobres

Al programa més escoltat de la radiofonia en català, el comunicador principal té flaca per un qualificatiu que li serveix per a tot: “bèstia”, i la seua declinació “bestial”. Per “bèstia” i “bestial” ens pot voler dir que un fet és extraordinari, increïble, sorprenent, però també escandalós, ignominiós, abusiu, criminal, però també magnífic, grandiós, espaterrant, però també punyent, colpidor, esfereïdor, que fa esborronar. Casualment o no, el seu substitut per festes també s’ha encomanat del comodí, i fins i tot ha calat en el locutor que cobreix la mateixa franja el cap de setmana. Quina meravella, haver ensopegat un terme tan polivalent que igual et pot servir al carrer, com al bar, com en una entrevista a un conseller, com en una última hora sobre Hamàs.

Podríem gastar tot l’article parlant de la desaparició galopant dels registres formals als mitjans locutats, un fenomen que ja no sé si es pot atribuir més a la famosa voluntat d’acostar-se al català “del carrer”, o a la mera limitació d’uns professionals que no en saben més. Perquè, és clar, si d’una punta a l’altra de la programació només hem de veure reflectit el català “que ara es parla”, que cada vegada és més escàs i degradat, arribarà el moment que aquest bucle descendent tocarà terra, i ja podrem estar contents si en una crònica informativa es profereix “acollonir”, “emprenyar” o “garjola” perquè es diu al carrer i no per un redactor de repertori migrat.

I ara deixem estar els emissors i baixem al món dels receptors. Si vós sou parlant d’una variant no central del català segurament que en teniu un màster, en això de perdre llençols a cada bugada. Durant generacions, de grat o per força, heu sacrificat una quantitat ingent de lèxic i d’expressions vives a canvi de fer-vos entendre a les capitals, els seus establiments i les seues universitats. Als anys noranta del segle passat, per exemple, en ple miratge de la recuperació del català, poc ens pensàvem els estudiants occidentals que la voracitat d’aquella xucladora no en tindria prou d’haver-nos esborrat les bajoques, els ganyols o els quets del vocabulari a favor de la mongeta tendra, els lladrucs i les vambes, o els “naltros” i els “los” a favor dels televisius “nosaltres” i “els”, sinó que arribaria un dia que fins i tot aquell català allisat, ribotat “perquè ens entenguéssim tots”, encara seria excessiu per als nostres futurs interlocutors.

Avui, tots aquells catalans diluïts a les grans ciutats, lluny d’haver trobat la pau, confluïm amb el conjunt de catalanòfons conscienciats en una doble batalla, la de salvar el català, i la de decidir quin català salvem cada vegada. Perquè, per a interactuar amb veïns a qui els mateixos conciutadans amaguen l’idioma de casa, la situació més probable és que hàgim de tornar a ribotar-lo i allisar-lo per tal de fer-los-el accessible, cosa que equival a acostar-lo al màxim possible al castellà, esdevingut la llengua franca gràcies a la incompareixença de les institucions a l’hora de protegir la pròpia del país.

I així és com, dissociats, partits per la meitat, tots aquests parlants ens anem acomiadant d’aquell jo complet que hauríem estat en un país normal, i ens arrosseguem per comerços, taulells, reunions, consultes mèdiques fent davallar la llengua fins a un nivell elemental, apàtic i purament utilitari: jo, Tarzan, tu, Jane. Destil·lant un “manat de cebes” en simples “cebes” a la fruiteria; traduint al metge “tinc angúnia” per un imprecís “malestar”; avortant un “m’estreny la trinxa” al vestidor per sol·licitar directament “una talla més”; canviant la llet de civada per llet d’avena i un rodó llescat per un pa tallat a la fleca i així poder descansar un moment d’aquesta feina esgotadora de voler ser qui som, passant contínuament la nostra ànima per l’aplanadora perquè una dependenta nascuda i escolaritzada a l’àrea metropolitana rasqui del que diem alguna cosa.

Després d’això, com voleu que aquests catalanoparlants fatigats no esperem dels nostres mitjans un servei diferent del que ens dóna el carrer? Una mica d’alleujament, un moment de treva, un bri de riquesa. Perquè cada dia que passa som més pobres, pobres de varietats dialectals, d’expressions, de lèxic, de fonètica. D’autoestima, també, que mina la seguretat en el propi parlar, per això ja veiem avis i pares que comencen a dir “caure’s” i “tinc que” encomanats pels fills i néts, amb la memòria perduda per la falta d’ús i la substitució fulminant. Som pobres amb l’ànima ratada que ens busquem els uns als altres a les xarxes, valtros ho dieu, això?; és viva, aquesta expressió?, és correcta?, no fos cas que ho haguéssim somiat, i a vegades fem veure que sí, que encara la diem, passa que ara mateix, ara mateix, no tenim a qui. Uns desposseïts a qui de tant en tant apel·len els mitjans per trobar la paraula més bonica del català, ui, sí, enraonar, eixorivir, xiuxiuejar, i acabades les enquestes, els rànquings i les alabances ens la fan tornar a guardar.