La desinformació com a gènere d’entreteniment

Els dies que va córrer la informació dels nadons suposadament decapitats per Hamàs, les xarxes socials van esdevenir un autèntic aquelarre de l’especulació sobre si la notícia era un fet o un fake, si de debò havien estat decapitats o simplement degollats, si eren vint o eren quaranta, si eren nadons o xiquets de totes les edats. I quan veus tanta i tanta gent dedicant temps a remenar l’horror amb un bastó per la pura satisfacció de tindre raó –a què s’hi juga, sobretot, a les xarxes?–, n’hi ha per a perdre la poca fe en la humanitat que aquests dies et pugui quedar.

A X, abans Twitter, l’escalada de la guerra al Pròxim Orient ens ha recordat l’esclat de la invasió russa d’Ucraïna –que, per cert, avui ja no dóna clics–, en què tota informació publicada pels enviats especials, les agències de notícies i els professionals dels mitjans era replicada a l’instant per un exèrcit de corresponsals de sofà que els acusaven de propagandistes i d’esbiaixats, contraposant-hi la pròpia veritat indagada des del lavabo de casa a la mateixa xarxa. Perquè X –i això és reconegut pel seu amo omnipotent– està muntada de manera que s’alimenti a si mateixa i no hagis de sortir fora a buscar res. Tot el que vulguis creure és a X, també la informació de fonts fiables: només es tracta de trobar-la com qui busca una moneda d’or en un abocador, esquivant trols, bots i usuaris prèmium que cobren pels continguts que aconsegueixin més reaccions. Una mica com la cerca del tresor en un videojoc.

Malgrat la degradació galopant d’aquesta xarxa (us recomano amb fervor la peça “Quan en dèiem Twitter” de Josep Sala i Cullell), el seu sistema monopolístic manté atrapats els mitjans de comunicació de tot el planeta, que ja no poden prescindir del volum de visitants que els proporciona una massa convenientment polaritzada per l’algorisme; un cercle viciós que, sense una competència real a la vista, és difícil de trencar. Per una altra banda, l’era de la hiperinformació ens ha portat un nou perfil d’usuari crític que, tot i que sap que el contrast i la verificació demanen temps, i fins i tot un grau universitari, acaba vençut per l’impuls de reaccionar instantàniament davant d’un públic que demana immediatesa, i en això hi caiem tots. El premi: reaccions, m’agrades, republicacions. Una mica, també, com els premis en un videojoc.

Aquest revoltim d’emissors i de receptors de notícies en una mateixa àgora, en peu d’igualtat, l’hem assumit com una manera més igualitària i democràtica d’accedir a la informació respecte de temps passats, i d’aquí ja no ens trauràs. I bé, si eliminem la qüestió moral de l’equació, que no fa més que nosa, la xarxa de Musk és un tro, una màquina d’entreteniment global que estableix i condiciona el tractament de l’actualitat, que s’alimenta del món exterior i el passa per la batedora, arrossegant l’interès públic cap on ella vol. Reformulant la cèlebre frase: és l’economia de l’atenció, estúpid!, el negoci de mantenir l’usuari el màxim de temps enganxat a una plataforma consumint el seu fato, i la manera com s’aconsegueixi aquest objectiu –seguint l’última hora de la premsa internacional, comentant un vídeo viral o discutint sobre nadons decapitats– és indiferent pel que fa al cas.

I com s’hi competeix, amb aquesta xucladora, a l’anomenada vida real? Doncs, pel que hem vist aquests dies, amb una barreja distòpica entre Black Mirror i Futurama, amb informatius fent servir imatges de videojocs bèl·lics de farcit; amb programes de safareig posant a debatre comentaristes del cor sobre l’atemptat d’Hamàs; amb tiktokers disfressats de militars israelians i palestins competint pel suport remunerat del públic; amb comentaristes de videojocs reconvertits en geostrategs als seus canals de YouTube i de Twitch; amb programes d’info-espectacle tractant els bombardejos a Gaza amb musiquetes cinematogràfiques i recreacions tridimensionals de runa al plató. Tot per l’audiència, que passada a euros se’n diu atenció.

Segons un estudi encarregat per la UE, la xarxa social de Musk és la que difon més desinformació de totes, i avui ja té una investigació oberta per vulnerar la nova legislació sobre serveis digitals de la Unió. I malgrat les credencials, la solució no és, penso, girar-nos-hi d’esquena –especialment, encara que avui no sigui el tema, perquè als Països Catalans no ens podem permetre el luxe d’esborrar-nos d’enlloc. Es tracta més aviat de ser-hi presents amb tota la consciència sobre el seu funcionament, mirant de caure cada vegada menys en els paranys del seu algorisme zitzaniós i polaritzador. Només posant-hi una mica d’esma, encara continua essent una gran eina per a seguir l’actualitat més pròxima i fer comunitat amb els nostres semblants. Sense ànim de polaritzar, doncs, tampoc a X és tot negre, tot i ser lluny de ser blanc.