Borràs? Una amnistia no té, ni ha de tenir mai, noms propis

Tant important és aconseguir l’amnistia per tallar la repressió actual com també ho és desmontar l’entramat repressiu. Això és pot lograr suprimint l’Audiència Nacional, creada per un decret-llei el 1977. Per tant un altre decret-llei la pot enterrar. No hi ha cap raó per mantenir un Tribunal especial, hereu directe del TOP franquista, i cal recordar que en d’altres països, com Noruega, els delictes de terrorisme són jutjats per tribunals ordinaris. Aconseguir-ho seria una gran victòria política, i tenim un munt de raons per exigir-la

Sr. director, aprecio, com fa aquest editorial, a valorar des de la política, com fan persones independents i lliures com Gil Matamala, de què significa políticament (l’amnistia en un context de nació ocupada).

Com també, ha fet a la Universitat Catalana d’Estiu, Nicolau Dols, sobre la necessitat de posar en marxa, el que cap partit polític i cap institució ha fet encara, que és el d’un (marc normatiu únic per a la llengua).

En aquest sentit, és hora que les persones independents i lliures d’aquest país, treballin per a descodificar l’aparell autonòmic que la partitocràcia i els professionals que la volen mantenir, canviïn.

Per tant, un cop (feta i guanyada l’autodeterminació), cal fer passes decidides en (descodificar a l’estat ocupant) simultàniament en l’amnistia i la llengua. També, en l’espoli fiscal i les infraestructures. Etc.

D’aquí, la necessitat urgent de fer-ho mitjançant el Col.legi de periodistes conjuntament per tal de donar a conèixer el que fins ara, en tant no hi ha (polítiques de descolonització), com la resta de Gremis, no han fet, encara.

No crec que el president Puigdemont n’estigués al cas. La Míriam Nogueras és una mica madrilenya ja, sembla ser.

De tota manera, director, fer una editorial d’una cagada que serà notícia a tots els racons editorials del país i part de l’estranger.. és publicitat i prou de la pel.lícula que ens espera per a distreure’ns els pròxims dies: Cas Laura Borràs II….
No, tampoc hi ha gaire nivell aquí, trobo.

Opino que caldria ser més discrets amb les errades pròpies -i donar temps així per a poder endreçar les pífies- i ventilar molt més, en canvi, les traïcions de l’enemic.

Ho sabem o no que ER és l’enemic? Tenim clar que només volen ser-hi per a trair?

Per què prefereixes burxar la nafra en lloc d’espavilar les mòmies que ens estan arrabassant la majoria independentista?

A què esperem, director, per posar ben drets els IMPRESENTABLES d’aquest partit que s’ha tornat infame?

La Laura Borràs també és una represaliada; aquesta presa de partit en contra, de tanta gent, repentina, és cagada igual que la de la Nogueras. Igualment ens perjudica.

Senyor Partal, l’amnistia ni és una conquesta política d’un moviment ni és la derrota de l’estat. Afirmar aquesta mena de coses fa petar de riure.

L’amnistia farà que tots els recursos als tribunals europeus romandran arxivats. Tota la feta per l’exili i pels recursos presentats contra la repressió espanyola anirà directament a la paperera.

Com que Puigdemont declama una amnistia demostra que tota la feina feta a l’exili és una autèntica farsa i que no se l’han cregut mai.

I que no ens vinguin amb punyetes que és per a protegir els 4000 represaliats sinó és per salvar el cul a la plana major del segon nivell del govern del Puigdemont pendent de judici als diferents jutjats de Barcelona començan pel núm 13 i que imputen tant en Romeva, com el mateix Puigdemont com l’Artur Mas o com en Junqueras entre altres.

Curiós que no hagis fet referència a l’entrevista del Josep Costa perquè tot el que diu aquest editorial restaria totalment desautoritzat.

Bona nit tot esperant el següent editorial ruixat amb fragància de lliri molt més embafador que els anteriors.

Té tota la raó, Sr. Partal! No es pot parlar de un cas concret quan s’exigeix una Amnistia, certament. Altra cosa és que l’Amnistia hauria de contemplar els casos de lawfare derivats de l’activisme independentista, i que, si fem cas del TJUE, entra de ple en la persecució de un GOI! I aqui pot entrar el cas Borràs i uns quants més, evidentment.

Dit això preveig dificultats importants en la redacció de una llei d’Amnistia com la que es vol exigir. En primer lloc, per començar, no crec ni veig que els ministeris de Justicia i/o Interior tinguin capacitat per a fer una llei seriosa i coherent: els precedents ho demostren gràcies a les lleis matuseres i maldestres que ha fet fins ara el govern “progressista”: recordem els errors comesos amb la llei del No és No, o amb la llei d’educació feta per la Generalitat!.

En segon lloc caldria ja ara mateix encarregar a juristes de primera fila (nacionals i/o estrangers) que anèssin redactant un primer esborrany per a tenir-lo preparat quan arribi l’ocasió. Segur que n’hi ha uns quants.

Dit això no crec que aquesta exigència política tingui gaire trellat, perquè España mai reconeixerà un error tan greu com el que això suposaria. I trovarà com a aliats involuntaris els que critiquen aquesta negociació dient que el que hem d’exigir és l’independència, cosa evident per altre banda, però que per obtenir això cal definir una estratègia de la que pot formar part l’Amnistia, si tenim les idees clares. O no, si juguem al tot o res directament. Caldrà veure com evolucionen els fets de uns i altres.

En tot cas tinc clar que si arrenquem una Amnistia de España, aquesta veurà molt debilitat el seu relat dins i fora, cosa que pot tenir conseqüències immediates de molt pes i abast. Perquè el pas següent pot ser la publicació de la DI aprovada pel Parlament el 27-O, per exemple….

Enlloc puc trobar indici que m’indiqui que l’amnistia espanyola ajudarà a la nostra Llibertat. Encara tinc memòria de la Llei d’Amnistia espanyola promulgada a l’octubre del 1977, sobretot per alliberar de responsabilitat a tots els criminals de guerra i assassins i torturadors franquistes.
L’endemà de ser alliberats els patriotes catalans presos a Espanya, el ministre de l’Interior Rodolfo Martín Villa ordenà al fiscal General de l’Estat que presentés un recurs contra l’amnistia dels quatre militants d’Epoca i els posà en crida i cerca. Als presos bascs alliberats els espanyols no els van pas perseguir aleshores…
Per a poder aplicar el resultat del plebiscit del 2017 ens cal que Espanya sigui ingovernable, així que cal forçar eleccions o que PsoE i PpE pactin per a poder “governar i salvar Espanya” i fer-se fotre davant de tot el món civilitzat.
La lluita per l’alliberament de Catalunya no es pot sotmetre una i altra vegada al fet que hi ha presoners, processats i exiliats. Qualsevol militar sap que en una guerra és més important ferir que matar: els morts no fan nosa, però als ferits se’ls ha de destinar recursos de tota mena i entorpeixen en gran mesura l’acció militar.
El president Puigdemont ha de platejar a qui vulgui manar a Espanya amb el vot dels nostres diputats que han de reconèixer el resultat del plebiscit del 2017 i permetre l’aplicació del que vam votar i guanyar.
No ens cal res més.

Em sembla molt encertat l’eix de l’editorial. Enhorabona.
Una cosa és xiular o aplaudir des de la grada i una altra entrar al terreny de joc on has de demostrar les teves capacitats tècniques i mentals.
Un però: no hem de voler derrotar a ningú. Em sembla millor que la lluita sigui per la justícia de la nostra causa. Aquí hi ha la nostra fortalesa.
Si al final hi ha capitulacions de les parts, molt millor.
Puigdemont ha obert -crec que sàviament- un camí molt interessant. Que no l’esguerrin amb escarafalls innecessaris i de poc nivell des de dins del seu propi partit.

L’AMNISTIA NO ÉS NEGOCIABLE AMB UN GOVERN, SINÓ AMB UN ESTAT
No havien passat ni tres mesos de la mort biològica del dictador Franco, a primers de febrer de 1976 quan no teníem res, ja vam sortir al carrer per demanar l’amnistia, i també la llibertat i l’Estatut d’Autonomia, perquè encara hi érem a temps. Ara ja no.
En aquella època, fa més de quaranta-sis anys, volíem l’amnistia per impedir els indults que el franquisme necessitava per sobreviure, i vam perdre l’oportunitat perquè el govern franquista de la transició va tirar pel dret.
Es van indultar els partits comunistes a l’exili PCE i PSUC, amb Santiago Carrillo i milers d’exiliats que van poder tornar.
Es va indultar el partit socialista obrer espanyol que a finals de 1976 van poder celebrar a Madrid el primer Congrés del PSOE després de l’exili, i Felipe Gonzàlex va eliminar el marxisme com a ideologia oficial.
Es va indultar finalment el partit que feia més por a la monarquia incipient que encara no tenia l’aval d’una constitució espanyola, i així es va indultar ERC, de manera que milers de republicans amb Josep Tarradellas al davant, van poder tornar de l’exili per blanquejar la monarquia franquista.
Per aquest detall històric tan important volíem l’amnistia i no l’indult.
Ara ja no hi som a temps.
Com diu Partal, l’amnistia seria reconèixer quines polítiques no haurien d’haver d’estat perseguides i reprimides per l’estat espanyol i, per tant, l’amnistia no és negociable amb un govern sinó amb un estat.

PS.- Ramon Batlle i altres comentaris de dies anteriors ens adverteixen que amb l’amnistia es perdrien els recursos de l’independentisme en els tribunals de justícia europeus, i em sembla que cal fer dues precisions:
1. L’amnistia estricta és inimaginable que es produeixi en la monarquia espanyola. Tranquils doncs.
2. Si s’obtingués una amnistia estricta, l’independentisme ja no necessitaria les resolucions dels tribunals europeus.

A banda del grau de simpatia que pugui despertar la Laura Borràs, el judici i la sentència contra ella va ser un cas de lawfare de manual, de l’amo castellà contra l’independestisme català. Els castellans ho neguen, obviament. Els botiflers van defensar, cínicament, que la causa va ser justa, botiflers entre els quals cal destacar un conegut tertulià i catedràtic de dret, actualment senador a Madrit (suggeriment: VW podria entrevistar la seva muller, jutgessa si no m’erro, a fi que poguessim estar informats sobre la veracitat d’uns certs comentaris que hi circulen per les xarxes).

Dit això, estic d’acord amb l’editorial d’avui en el sentit que una possible llei d’amnistia s’ha de referir a fets, no pas a persones concretes. No comparteixo, però, l’opinió que una tal llei d’amnistia representi una victòria. Tampoc no acabo d’entendre perquè ens hauria de situar més a prop del nostre objectiu. Això en cas que l’arribin a discutir i aprovar.

No cal perdre el temps a discutir si l’amnistia seria un pas endavant en el camí de la llibertat o si, contràriament, seria una rentada de cara per a l’estat.
No cal perdre el temps perquè l’estat espanyol -el govern PSOE, en aquest cas- MAI no concedirà una amnistia que suposi el reconeixement que l’1-O i totes les accions de protesta i lluita al voltant del referèndum eren “conductes legítimes”.

Reconèixer això seria tant com reconèixer que tenim dret a l’autodeterminació. I, francament, no ho veig possible en un estat repressor, supremacista i antidemocràtic com l’espanyol.

Una altra cosa seria que els “nostres” representants negociessin TAN MALAMENT (ja ens hi tenen acostumats, per cert)… que, entre tots, donessin a llum una “amnistieta” coixa i geperuda que no reconegués cap dret essencial i només ens tornés al lloc de partida. Perdonats… i ben escarmentats.
Llavors, potser sí que l’estat aprofitaria l’avinentesa!

Que no ens passi res… que el nivell polític que hi ha a casa nostra no dóna per a estar massa tranquils. S’ha demostrat a bastament.
De moment, el Sanxes ja té la presidència del Congreso a canvi d’una carteta de l’Albares que, com a molt, suposa l’inici d’un recorregut a EU que als gal·lesos els va suposar un munt d’anys!
Força barat, doncs. Però venut als media locals com un triomf de primer ordre!

Negociant amb Espanya hi perdrem de totes, totes, ells sempre juguen amb les cartes marcades i amb avantatge, per això només tenim sortida amb la confrontació.

El qui ha parlat de la Borràs potser voldria una amnistia total en favor de Catalunya, un no us farem mal mai més, renunciem a la repressió tendenciosa contra els catalans, la Borràs la primera, però això no serà així.

A nosaltres el que ens cal és continuar el camí de la Independència, reafirmar el Primer d’Octubre i la DUI, i no fer cas del que fa dos dies digué la Marta Rovira referent a la conveniència de negociar una Amnistia que esdevingués un punt i final de l’octubre del 2017.

De Punt i Final en el conflicte entre Catalunya i Espanya només n’hi haurà un, quan es consumeixi la separació política i territorial d’ambdós bàndols.

Aquest conflicte és viu des d’abans de la Guerra dels Segadors, provocat per l’actitud de les tropes castellanes i pels reis i governants de Castella, coses com l’actual intromissió dels jutges espanyolistes contra l’ensenyament en català eren habituals en altres àmbits. Per això hi han hagut per part dels catalans vàries intentatives de separar-se primer de Castella i després d’Espanya. 1714 i 2017 són dues de les més importants temptatives d’alliberar-nos de l’ocupació castellana i espanyola.

Marta Rovira i ER, amb l’excusa d’una amnistia, pretenen fer taula rasa amb el Primer d’Octubre de 2017 i sobretot amb la DUI catalana del mateix mes i any.

Volen tancar tota la carpeta de l’octubre de 2017 i aquí no ha passat res, amb la pretensió que el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya vinculant i la DUI són de caire equivalent amb la intromissió i dictadura del 155, amb la repressió, mentides, injuticies, i delictes flagrants del Regne d’Espanya, les seves institucions i els seus jutges, perpetrats contra Catalunya aquests darrers sis anys.

No! Marta Rovira, no!

Només hi ha un punt i final d’aquesta guerra d’ocupació, colonització i repressió seculars, de Castella i Espanya contra Catalunya, el Punt i Final veritable sols és la Independència plena de Catalunya, el que vam votar i guanyar el 2017, “Catalunya estat independent en forma de República”!

No ens enganyi, ni s’enganyi, Sra. Marta Rovira! vostè, i ER, tiren l’ham per veure si Junts piquen com un peix refiat, espero que per aquí no hi passin.

MHP Carles Puigdemont, no caigui en aquesta temptació, el Punt i Final sols serà quan, després d’unes negociacions amb tutela internacional, es decideixi com queden els actius i passius de Catalunya i Espanya i quina part del deute correspon a cada una de les parts resultants.

Rovira i ER pretenen que així ho tanquem tot, aquí no ha passat res, renunciem al Primer d’Octubre i a la DUI, i contents i satisfets tots cap a casa. I Espanya feliç, seguint explotant-nos, reprimint-nos, sotmetent-nos, colonitzant-nos, destruint-nos.

La Nogueras va respondre a una periodista que li preguntava que si el cas de la Laura Borràs hauria d’estar inclós dins la llei d’amnistia i va respondre que evidentment que és un cas de lawfare com una casa de pagès. El debat no el crea junts sinó tot l’entorn mediàtic d’Erc que ja comencen a burxar. Junts no abra el debat però si se’ls pregunta que han de fer? Dir que no va de noms? La resposta de tot aquest entorn seria immediata: Junts deixa tirada la Borràs. Veig que molts us apunteu a aquest joc. Deixem en pau la Borràs que prou està patint. Li esperen 4,5 anys de presó per un cas que ni se l’acusava de corrupció ni malversació i podríem parlar de si realment va fer quelcom punible. Dit això sembla que ara tot vagi de l’amnistia.
Ja n’hi ha molts que s’apunten a aquest carro. Jo pensava que anava de reconeixement i implementació del dret d’autodeterminació i sinó noves eleccions.

El problema és com definir aquesta amnistia amb tots els pèls i senyals con l’estat fa servir el lawfare contra independentistes. De fet, els mateixos independentistes a voltes no reconeixen ni l’existència d’aquest lawfare si afecta als membres del partit “rival”.
Això pot derivar en una amnistia a “mig gas” on l’estat pot continuar fabricant altres acusacions aparentment no relacionades amb l’independentisme, per continuar reprimint.

Ja a l’encapçalament de l’editorial, hi ha una primera afirmació alarmant que diu: “Junts ha reclamat que l’amnistia que tothom creu que es podrà negociar amb el govern espanyol…”. Penso que, si la creuen de debò, és força preocupant ja que, tal com ho veig, l’estat espanyol no acceptarà mai aquesta derrota.

Com a màxim muntarà una taula de diàleg semblant a la que ja hem patit, per tal de blanquejar la imatge d’Espanya i poder explicar a totes les instàncies internacionals que ja han posat punt i final definitiu al conflicte català. Seguint el criteri de Junts, farà una mena d’indult general que, com que la Constitució no el permet, l’anomenarà amnistia. És a dir, un bunyol sense cap ni peus que permetrà que l’inefable ”estado” pugui seguir ampliant la repressió ja al dia següent.

Per altra banda, tal com ja he dit al principi, l’error gravíssim de concepte que comet Junts dispara totes les alarmes, com poden fer dir a Miriam Nogueres que encararan una negociació si no tenen clar què és una amnistia?

Crec que si no opten per la via del bloqueig, posant com a condició primera l’autodeterminació, res no té sentit. La raó és meridiana i, a aquestes alçades, tots plegats ja ens l’hauríem de saber de memòria: només de nació a nació es pot negociar amb garanties d’èxit. La resta és sotmetre’s al sistema autonòmic i continuar posant la independència a l’horitzó, aquell punt que com tots sabem, no s’hi arriba mai.

Em sap greu haver-ho de dir, però si Junts continua per aquest camí, aviat acabarà de perdre la poca credibilitat que li queda.

AMNISTIA ÉS, PODER-HO TORNAR A FER…

A nivell de concepte. L’amnistia és l’acte de revocar la repressió d’unes accions polítiques considerades il·legals…per tant hauria de ser l’acceptació implícita que tals actes tenen el dret de ser practicats com un fet democràtic. L’amnistia implica que allò que es revoca, es pot exercir democràticament…

Generalment, per tant, l’amnistia, ve d’una victòria del reprimit enfront del repressor.

I des d’aquest punt de vista, l’amnistia i el dret a l’autodeterminació o d’un referèndum haurien d’anar juntes. Si no, l’amnistia és un indult col·lectiu encobert.

Parlar ara de si LB ha de ser amnistiada és una intoxicació amb aspiració mediàtica; per tant cal identificar qui la planteja com a mediàtica. Més enllà d’aquesta qüestió és clar que el cas LB entra plenament dins la repressió de l’estat contra la legitimitat de l’independentisme.
Es fa necessari treballar en una proposta que emmarqui tots els casos de repressió del moviment. I tenim com a punt de mira allò que es va definir com a GOI des de les instancies judicials europees.
Com diu en Partal una amnistia implica el reconeixement politic legitim de l’independentisme, perquè aquí hi ha la mare dels ous. I aquest reconeixement també implica necessàriament des-sacralitzar la unidad de España, eliminar-la de la constitució i obrir la porta explicitament al dret d’autodeterminació. Tot plegat molt i molt complicat, o molt i molt improbable. Tanmateix es tractaria d’això.
Vist així, em decanto per l’opció bloqueig. Una patacada als morros pot precipitar els fets per la via directa, de la mateixa manera que una bufetada a temps pot reconduir males conductes que mil paraules no podrien (tot i que no soc partidari de donar-ne. És una manera d’explicar).

L’amnistia no deixa de ser un reconeixement de que Catalunya (i el conjunt de PPCC) estem sota el control absolut de l’estat espanyol, en concret, sota la bota d’un sistema judicial post-franquista i dictatorial.
Si és l’amnistia l’objectiu estel·lar en el que volen invertir els esforços els partits fake-indepes i no en un encarament més ambiciós de País contra estat colonial, doncs la línia de l’abast de l’amnistia està molt clara: totes aquelles persones víctimes de la guerra judicial (lawfare). Això inclou als 4.000 represaliats per protestes i actes pro-indepes, però també persones com el MHP Torra, el Pau Juvillà o la Laura Borràs. Aquests tres últims van ser casos molt mediàtics i, dos d’ells, molt aplaudits per ERC (qui, efectivament, fan de comissaris polítics de la metròpoli a Catalunya).

Si us plau, VW, no aneu ara de puristes fent-li el joc a l’enemic. Les noticies, les descripcions, les definicions i qualsevol explicació que vulguis que quedi clara i sigui entesa per tothom va acompanyada d’exemples, i com som humans i tenim una capacitat de raonament superior al de la carxofa (segons tinc entès, podria estar equivocat), els exemples solen tenir noms. Laura Borràs és un nom de persona.

VW, esteu convençuts que voleu ser una peça clau (com crec que podeu ser i, certament, desitjaria molt que en fóssiu) en l’acceleració del camí fins la INDEPENDÈNCIA ??

PD: Deixem fer a JUNTS a veure si sap metamorfosar-se de fake-indepe a “pal de paller” de l’Independentisme, re-fem urgentment el Procés (comencem per omplir carrers els propers 11-S i 1-O, actualitzem estratègia, pla i lideratges), bastim una Llista Cívica (o similar) si JUNTS segueix fent figa, fem fora de la Generalitat als actuals traïdors, prenguem el control del País (en la mesura que sigui possible) i aixequem la suspensió de la DUI !!!

A veure si ho entenc!: L’amnistia seria l’anulació retrospectiva de la responsabilitat jurídica de l”1 d’ocbubre, o sigui, en termes dels partits constitucionalistes, allò va ser totalment legal, no va ser un cop d”estat ……… M’he ennuegat amb el cafè amb llet, perdoneu. No això tampoc passarà. Buscaran un altre camí per desjudicialitzar, sense perdonar a Puigdemont perquè aquest estat inquisidor no s’ho pot permetre. No perdem més el temps, la llibertat sempre és conquereix, mai la donen i la ingenuïtat sempre és paga.

A diferencia del la tesis de Ramon Batlle (23:00) que no s’aguanta per enlloc, el titular del Vicent el trobo encertat encara que la declaració que ens dona el Sr. Ramon Isern (07:34) posa els punts sobre les is, del que ha de ser una correcte interpretació de les declaracions de la Sra. Nogueras.
Veig que en general som força impacients donant per fet que es farà un acord que serà fluixet i que a sobre el Gobierno de Espanya no el respectarà.
El meu plantejament (que ara avanço perquè tampoc no vull negligir el tema) es que no hi haurà cap acord, per la senzilla raó que un Estat que no va tenir cap mania d’engegar tot el que va engegar i que encara no sabem la meitat, de tots els fets ocorreguts al 17 i el 18 d’agost del 2017 i de la brutal repressió contra tots nosaltres catalans que ens sentim catalans (els que han abdicat i ara no se’n senten, fins els hi han donat poder i tot com els d’ERC) pel “crim d’anar a votar si volíem ser independents o no”, de cap manera no cedira en res, per tal de no posar en qüestió l’existència de la seva Espanya franquista i avui enormement funcional, (fins hi tot guanyem per a ells, els campionats mundial de Futbol, siguin de dones d’homes) que han assolit a costa dels catalans i de Catalunya, especialment en aquests darrers anys.

Totalment d’acord amb l’’article d’en Partal. Sembla ser que a la Míriam Nogueras li varen preguntar si a la MH Laura li tindria que abastar l’amnistia. Sembla que la resposta va ser que haurua d’incloure aquells casos d’acarnissanent judicial de que es va ser objecte, amb no acceptació de proves o amb altres casos de informes de la GC falsos. La qüestió es si aprovada l’amnistia, que seria un èxit com diu en Partal, com s’arreglen aquests casos o semblants d’acarnissament judicial, perquè em pregunto: hi ha algun cas en el que la tramitació del judici i la pena inicialment imposada sigui comparable?

Que Laura Borràs va ser víctima del lawfare per la seva condició d’independentista és evident, si no ni haguessin començat les investigacions prospectives ni la cerca de pactes de la fiscalia amb testimonis pressionats amb tal de poder tirar endavant.

Que els efectes col·laterals derivats de a brutal repressió contra l’independentisme han d’estar per tant coberts per la amnistia, clar que si, car si no entrariem en in atzucac de matissos interminable, Tribunal de Comptes, JEC, etc.

L’error de Miriam Nogueras ha estat no mantenir el silenci i la discreció que havia hagut fins ara.
No fer-ho i deixar-se arrossegar per periodistes amb bones o no tan bones intencions, és un error greu.

Junts ha de continuar com fins ara, sense aparador mediàtic que pugui treure punta de qualsevol matís dit en una conversa.

A la pregunta, amb mala llet, de la periodista sobre si Laura Borràs estava dins el concepte amnistia, Miriam Nogueras hauria d’haver sigut discreta i no dir res. O potser fins i tot no acceptar la entrevista, a Junts no li cal publicitat, com la que s’està donant a si mateixa aquests dies, contínuament, els representants de la ER del Gran Botifler Oriol Junqueras.

Trobo que no hi ha cap altra cosa a reivindicar que la independència.
La resta es tornar al sí però no del deu d”octubre del 17, o, encara pitjor, al viu-viu autonomista de sempre.
Cal recordar aquelles paraules de’n Junqueras (que ell mateix en va oblidar després): “Nosaltres estem convençuts que negociar amb l’estat espanyol no té cap sentit, perquè l’estat espanyol sempre incompleix tots els acords a què arriba, no és de fiar.
Nosaltres estem convençuts que parlar amb l’estat espanyol no té sentit i estem convençuts que l’estat espanyol no voldrà parlar i que, si vol parlar, ens enganyarà, perquè ho ha fet sempre.”

Una volta més l’editorial de Vilaweb posa el dit a la llaga. En primer lloc amnistia és oblit d’una forma legal emprada, i no pas l’indult a unes persones. Amb l’amnistia es busca l’oblit de tot el procés judicial contra l’independentisme. Darrera aquest oblit hi ha el reconeixement implícit de la parcialitat política i de l’error en la causa. Un error de l’estat que es resolt amb el fet d’esborrar les conseqüències de la causa que el mateix estat ha portat a terme. Però aquesta amnistia pot anar o no amb reparacions a l’efecte. I és aquí on hàbilment la proposta del senyor Martín Pallín hi entrava, no fa gaires dies en aquest mateix diari. Per evitar les reparacions que es puguin demanar o les que ja estan en curs, el senyor Martín Pallín proposava una amnistia que inclogués els afectats i els causants dels danys que implícitament reconeixia. L’amnistia doncs és un acte de govern, i en això té quelcom de llei de punt i final. Acte de govern en el sentit de poder tirar endavant en l’exercici del poder i amb el reconeixement d’aquest exercici. Però punt i final de què? No pas del dret d’autodeterminació! Tot al contrari, seria de la persecució judicial i dels qui l’han practicat. Han de continuar les causes contra l’estat espanyol? Al meu entendre sí. I ha de ser així en la recerca de la reparació deguda. La relació entre l’Estat Espanyol (tingui la forma que tingui) i els ciutadans de la resta de nacions que inclou, ha de ser des del respecte absolut dels drets d’aquests ciutadans i l’oblit de drets que l’estat ha mantingut de règims anteriors amb formes de govern que no respectaven els drets constitucionals ni les llibertats dels mateixos. I en això, hi ha la cura que Vicent Partal demana, doncs no es tracta de cap passada de comptes personal; sinó d’un reconeixement amb projecció internacional que l’estat ha de posar fi a tot un corpus jurídic impropi d’un estat democràtic, i en conseqüència de la cultura política que l’acompanya.
En aquest sentit, i ara més que mai, tota la feina feta des de l’exterior i des de l’interior (que sovint oblidem també) s’ha de posar al servei (sempre tan difícil i sempre tan abocat a la voluntat dels protagonistes) de Catalunya. No ser un país normal comporta situacions com aquestes: sacrifici sense reconeixement, i l’emplaçament a futurs de l’anhelat estat català. Però aquesta és una oportunitat important, alhora de posar la causa nacional dels catalans al lloc que li pertany.

L’article editorial explica bé que una amnistia no va dirigida a persones però a una causa política. Però com ja comenta Ramon Batlle, la concessió d’una amnistia anul·la qualsevol demanda davant el TEDH i el TJUE. Espanya hi té tots els interessos per això i, per tant, possiblement ho acceptarà o almenys ho dirà.

Després de llegir l’article de Josep Costa (segons ell el ‘fet’ de demanar Català al Consell de ministres Europeu ja és va fer abans i per això el d’ara queda en paper mullat) i ara aquest afer sobre l’amnistia per a Laura Borràs, cada cop tinc més la impressió que en negociar amb Espanya Junts ha anat pel camí equivocat.

Com també diu Costa, vam decidir amb el referèndum unilateral sortir unilateralment d’Espanya. Ho vam fer així perquè vam concluir totes les opcions per fer un referèndum amb un acord amb Espanya ja eren esgotades. I des d’aleshores res ha canviat. Doncs com quedem ara amb negociacons sobre qualsevol tema, encara que siguin negociacions bones?

D’acord amb el Sr. Isern.
Sembla ser que quan un error és de Junts s’ha d’amplificar i quan un error és de ERC, s’ha d’esperar que en cometi 10 més, per acabar dient que eren nicieses.

A banda, espero que no hi hagi cap govern.
Cada dia que passa estic més d’acord amb el Sr. Josep Costa.
També em va semblar precipitat el comunicat de l’ANC però ara, com més va més, crec que era necessari.

Aquestta comèdia no pot acabar amb un govern espanyol (ni amnisties improbables ni reconeixements de fireta). Espanya tornaria a riure’s de nosaltres i perdriem la poca credibilitat que ens queda a Europa.

El meu vot a Junts era per bloquejar Espanya. No per fer “teiatru” dolent,

Junts i ERC no saben fer política d’estat.

He llegit que la mateixa Laura Borràs va parlar de la seva particular amnistia (Malament!). ERC aprofitarà l’ocasió per desvirtuar la fondària del concepte AMNISTIA POLITICA (Malament!)

Amb tot aquest amateurisme anem creant una amnistia de joguina.

No crec en aquests polítics. No estimen Catalunya i només s’estimen a ells mateixos.

Tampoc em crec en els “fets comprovats” que, diuen, aconseguiran el català a Europa. Josep Costa té tota ça raó.

Escriu Rosa
Totalment d’acord amb l’anàlisi de Salvador Molins (6,41).
Més polític i encertat que el pamflet del director.
Ni junts ha fet les declaracions que li imputen a l’editorial ni de la resposta en una entrevista, segurament poc meditada, que ha fet Miriam Nogueras es pot deduir i desqualificar la seva proposta d’amnistia.

En canvi les declaracions de Marta Rovira sobre l’amnistia com a “punt i final” i no l’origen com diu junts, són una claudicació expressa de la voluntat de seguir confrontant-se amb l’estat espanyol. Una amnistia que fa quatre dies esborraven dels papers i ara pregonen a tot vent. Escampant precisament la idea que vol el govern espanyol.
I l’editorial d’això no en diu res.
Mal servei fa VW d’apuntar-se a la premsa groga i tergiversadora amb aquesta mostra de poca escrúpolositat.