01.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 02.07.2023 - 02:22
The Washington Post · Louisa Loveluck, Elinda Labropoulou, Heba Farouk Mahfouz, Siobhán O’Grady i Rick Noack
La història de 750 emigrants que van pujar a un fràgil vaixell de pesca blau i van acabar en un dels naufragis més mortals de la Mediterrània supera el relat personal de les víctimes. Però per a tots aquell viatge va tenir un començament. Els de Thaer Khalid al-Rahal va ser el càncer.
L’any passat van diagnosticar leucèmia al seu fill petit, Khalid, de quatre anys. La família havia viscut en un camp de refugiats jordà durant una dècada –fugint de la cruel guerra de Síria– mentre esperaven la reubicació oficial. Els metges li van dir que l’agència de refugiats de les Nacions Unides el podia ajudar a cobrir el cost del tractament. Però els fons de l’agència s’han reduït molt i la malaltia del nen havia empitjorat. Quan els metges li van dir que Khalid necessitava un trasplantament de moll de l’os, el pare va confessar als familiars que ja no podia esperar una solució pels canals oficials. Havia d’arribar, fos com fos, a Europa per guanyar diners i salvar-lo.
“Thaer pensava que no tenia elecció”, diu el seu cosí, Abdulrahman Yousif al-Rahal, amb qui parlem telefònicament al camp de refugiats jordà de Zaatari.
A Egipte, el viatge de Mohàmmed Abdelnasser, de vint-i-set anys, va començar quan es va anar adonant que fent de fuster no podia guanyar prou per a mantenir l’esposa i els dos fills.
Per a Matloob Hussain, de quaranta-dos anys, la història va començar el dia que li van refusar la renovació de la residència grega, i el van retornar al Paquistan, on el seu sou posava menjar a la taula d’una família de vint membres enmig d’una crisi econòmica asfixiant.
“Europa no ho entén”, diu el seu germà Adiil Hussain, entrevistat a Grècia, on havien viscut junts. “No marxem perquè volem. Simplement no hi tenim res, al Paquistan.”
Durant el primer viatge a Europa, Matloob tenia tanta por de l’aigua que va mantenir els ulls tancats tota l’estona. Aquesta vegada, els contrabandistes li van prometre que el durien a Itàlia i li van dir que hi anirien amb “un bon vaixell”.
Aquell vaixell de pesca va sortir de la ciutat portuària líbia de Tobruk el 8 de juny. Només 104 supervivents van arribar a Europa. 89 cossos van ser recuperats i centenars foren engolits per la mar.
Mentre la Mediterrània es convertia en l’escenari d’una tragèdia el 14 de juny, un multimilionari i uns quants empresaris es preparaven per a una altra travessia a l’Atlàntic Nord. La desaparició del seu submarí en el viatge cap a les restes del Titanic va desencadenar una operació de cerca i de salvament sense restriccions i titulars a tot el món. Tot un contrast amb el vaixell ple de refugiats i immigrants.
Hom creu que aproximadament la meitat dels passatgers eren del Paquistan. El ministre d’Interior d’aquell país va dir divendres que compten que hi havia uns 350 paquistanesos a bord, i que molts devien morir. Dels supervivents, 47 són sirians, 43 egipcis, 12 paquistanesos i dos palestins.
Alguns d’aquells passatgers fugien de la guerra. Molts eren responsables de famílies, que posaven la vida en risc per ajudar els que restaven a casa. Alguns eren nens. Una llista dels desapareguts de dues poblacions del delta del Nil conté 43 noms. Gairebé la meitat tenien menys de 18 anys.
Aquest relat sobre què els va impulsar a arriscar-se en una travessada notòriament perillosa es fet a còpia d’entrevistes amb supervivents a Grècia i familiars dels morts al Paquistan, Jordània i Egipte, fetes mentre les notícies escampaven la tristesa en comunitats que s’estenen del nord de l’Àfrica al sud d’Àsia. Alguns van parlar amb condició d’anonimat per por de ser implicades en la repressió del govern contra les xarxes de tràfic d’éssers humans.
La família de Rahal diu que no sap com es va posar en contacte amb els contrabandistes a Líbia, però recorda haver-lo vist patir per la vergonya d’haver de demanar els milers de dòlars que li exigien per un pas segur cap a Itàlia.
Tretze homes van sortir del poble d’el-Na’amna, al sud de la capital egípcia del Caire, amb l’esperança d’aconseguir allò mateix. En un altre poble, a deu quilòmetres de distància, a Ibrash, Abdelnasser va sortir de casa com sempre per anar a la feina a les dues de la matinada, però de fet va entrar en un cotxe ple de gent que anava a Líbia, juntament amb vint-i-nou homes, joves i nens. “No ens va dir res”, diu el seu pare, Amr. “L’hauríem aturat.”
Moltes de les famílies diuen que la partença dels seus els va agafar de sorpresa i que alguns intermediaris locals que treballaven per als contrabandistes van comunicar-se més tard amb familiars a Egipte per recaptar els fons sol·licitats.
A el-Na’amna, uns quants testimonis diuen que la xifra era de 4.500 dòlars per persona, una quantitat impossible de pagar per a la major part dels egipcis rurals. A Ibrash, l’oncle d’Abdelnasser diu que els dos delegats que van arribar per recollir els diners anaven disfressats de dona. Una altra dona era qui parlava. Va recollir els diners, va fer fotografies dels rebuts i després va dir a la família que el tracte era fet.
“Ens va dir que el vaixell era molt dolent”
El temps que van passar esperant a Líbia va ser més dur que no s’esperaven els emigrants, segons els familiars amb qui van parlar durant aquest període. La ciutat portuària de Tobruk s’ha convertit en un punt de trànsit i els emigrants van explicar que els contrabandistes els tractaven com mercaderies a punt de ser negociades. Els més afortunats llogaven apartaments petits on es podien esperar prop d’aquella mar de color blau brillant.
Els viatgers que havien acordat de trobar-se amb els seus intermediaris a la ciutat de Bengasi van ser transportats en grans camions frigorífics pel desert. Un supervivent va descriure una casa “amb un pati gran i grans murs i gent a la porta amb armes”. Hi havia tanta gent que molts dormien al pati exterior. A l’interior, un emigrant paquistanès de vint-i-quatre anys, Bilal Hassan, mirava d’alleujar l’ambient recitant poesia en panjabi. Al vídeo que va enviar a la seva família somriu, però els altres homes de l’habitació semblen molt tensos.
Alguns emigrants van dir a les famílies que estaven ansiosos i que no confiaven en els contrabandistes. Uns altres els van enviar missatges breus per tranquil·litzar-los i dir que estaven bé.
Rahal parlava amb la seva dona, Nermin, cada dia. Va passar un mes sense notícies sobre com continuaria el viatge i el seu estat d’ànim s’endurí. Es preocupava per Khalid. A Jordània, el nen no deixava de demanar quan tornaria a veure el seu pare. “No ho sé”, va respondre Rahal en un missatge. Quan l’oferta d’un contrabandista va fallar, en va trobar un altre que prometia de completar la feina més de pressa. En els missatges de veu al seu cosí, sonava cansat. “Em buscaré la vida per aconseguir els diners”, deia.
L’última trucada a la seva dona va ser el 8 de juny. Els homes de la xarxa de contrabandistes cridaven els emigrants perquè s’amunteguessin tant com fos possible en llanxes inflables que els portarien al vaixell de pesca. El vaixell de color blau semblava que ja era ple.
Matloob Hussein, el paquistanès que havia viscut a Grècia, va trucar al seu germà del vaixell de pesca estant. “Em va dir que el vaixell era molt dolent”, recorda Adiil. “Va dir que havien carregat gent al vaixell com si fos bestiar i que ell era sota coberta per no haver de veure que era envoltat d’aigua.”
Quan Adiil li va demanar per què no havia refusat de pujar-hi, Matloob li va explicar que els contrabandistes tenien armes i ganivets. Quan el vaixell va sortir de Tobruk, Matloob va dir a Adiil que apagaria el mòbil, que no esperés tenir senyal fins que arribessin.
I així després d’haver-se acabat les trucades als éssers estimats, de les muntanyes del Caixmir als pobles del delta del Nil, les famílies van aguantar l’alè. Un familiar ho va descriure com si una pel·lícula s’hagués aturat a la meitat.
Tot esperant notícies a les ciutats i els pobles natals
La notícia del naufragi del vaixell de pesca blau va arribar el matí del 14 de juny. El primer informe de la guàrdia costanera deia que almenys 17 tripulants s’havien ofegat i que més de 100 havien estat rescatats. En la terra ferma grega, els familiars esperaven actualitzacions sota un sol esclatant fora d’un centre de recepció d’emigrants. A les ciutats natals i als pobles, alguns familiars deixaven els seus telèfons mòbils connectats a les preses de corrent per no perdre cap trucada.
Els habitants d’el-Na’amna i Ibrash no sabien què fer. La policia va detenir un contrabandista local, però no va donar cap informació sobre on eren els desapareguts. Hi havia rumors que la major part s’havia mort. La mare d’Amr Elsayed, de vint-i-tres anys, deia que el seu dolor era tan intens que sentia que es cremava.
Un cap comunitari paquistanès a Grècia, Javed Aslam, va explicar que tenia contacte directe amb més de dues-centes famílies que demanaven notícies dels seus. Els testimonis dels supervivents suggerien que gairebé tots els passatgers paquistanesos, juntament amb moltes dones i nens, havien acabat atrapats en els nivells inferiors del vaixell mentre s’enfonsava.
Adiil va arribar aleshores, cercant el seu germà. El van rebutjar a l’hospital on havien atès els supervivents, però va deixar-hi les dades. Fora del centre de recepció de Malakasa, on s’allotjaven els supervivents, vint quilòmetres al nord d’Atenes, uns quants paquistanesos semblaven conèixer Matloob i el definien com “l’home de la samarreta groga”. Ningú no l’havia vist després del naufragi.
Potser semblava boig, va dir Adiil dijous, però d’alguna manera ell encara tenia esperança. Havien registrat el seu ADN amb les autoritats locals i havia parlat amb més famílies cada dia. Ara no sabia què fer. Tenia els ulls vermells de plorar. Portava fotografies arrugades del seu germà a la butxaca.
En una de les imatges, Matloob és dempeus amb la seva filla d’ulls foscos, Arfa, de deu anys. Adiil li havia dit que el seu pare era a l’hospital, però aquella ficció li pesava cada dia més mentre ella continuava demanant per què no podien parlar.
Khalid també havia demanat insistentment pel seu pare, però ningú sabia com fer entendre a un nen de quatre anys una cosa que gairebé ningú entenia. Havien d’organitzar un funeral sense tenir un cos, però primer encara havien de portar el nen a l’hospital per fer-li una biòpsia i saber fins a quin punt s’havia estès el càncer.
Loveluck ha informat a Londres, Labropoulou a Atenes, O’Grady i Mahfouz al Caire, i Noack a París. Haq Nawaz Khan, a Peshawar (Paquistan), Claire Parker, a Washington, Imogen Piper, a Londres, i Mustafa Salim, a Bagdad, han contribuït a fer aquest informe.
