Hillary Clinton s’explica a Barcelona (sense cap referència catalana)

Hillary Rodham Clinton ha vingut a Barcelona per primera vegada, per homenatjar els cinquanta anys del CIDOB, el Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona. “El think tank de relacions internacionals més vell d’Espanya”, ha dit Julissa Reynoso, ambaixadora dels Estats Units. Espanya ha estat l’únic marc, als ulls de l’ex-secretària d’Estat nord-americana. Clinton ha estat afectuosa amb el CIDOB i atenta i deferent amb Pol Morillas, director de l’entitat i moderador de l’acte, però no ha tingut ni una picada d’ullet catalanesca, ni barcelonina; ni tan sols per a la majestuosa capella del Convent dels Àngels, tenyida de tons vermells, on hi ha hagut la conferència. Potser fóra ingenu d’esperar-ho, avui. Fa vint-i-dos anys, les portades salivaren amb les paraules ja famoses de l’ex-president Bill Clinton: “El futur serà català o talibà.”

A l’acte l’escoltaven el president, Pere Aragonès, Xavier Trias i Ernest Maragall, la consellera d’Exteriors, Meritxell Serret, i la primera tinenta de batlle de Barcelona, la socialista Laia Bonet. Per a l’audiència local ha tingut un paisatge molt delimitat. L’única referència amb l’entorn ha estat puntual, i de passada, quan ha explicat que, a parer seu, “Espanya té una gran oportunitat de treballar amb els altres països europeus per tenir una aproximació diferent de l’Amèrica Llatina”. Ho ha dit mentre, amb la comunicació no verbal, incloïa el públic en el subjecte. Ni tan sols ha saludat Aragonès formalment quan ha pres la paraula, com sí que ha fet l’ambaixadora Reynoso –“Señor presidente, salutaciones”, ha dit. Al final, això sí, en els brevíssims cent metres que hi deu haver de la capella a la seu del CIDOB, al carrer d’Elisabets, Aragonès ha aturat un moment Clinton, enmig de la gentada que els envoltava, per mostrar-li la façana del MACBA –què li deu haver dit? 

Durant prop d’una hora, Hillary Clinton ha mirat enrere i endavant. La seva carrera, Rússia, la Xina, la tecnologia, els desafiaments de la humanitat. El públic l’ha acollida amb simpatia, com si fos una mena de presidenta legítima dels Estats Units, la presidenta que no va ser mai, però la que la bondat europea reconeix. “És molt intel·ligent”, repetien tot de veus al final de la conferència. “És molt llesta, hauria d’haver guanyat i ja està”, feia un senyor, “però va fer la pitjor campanya de la història: va anar només als llocs on ja sabia que guanyaria, i va guanyar aquell idiota”. El marc que proposava Morillas per a la conversa també tractava Hillary Clinton com el bé davant Donald Trump, i Trump com el fenomen amb menys “credencials democràtiques”. De fet, Morillas ha dit que el CIDOB tenia amb l’ex-secretària una “visió compartida” de les relacions internacionals.

Rere els seus mots, hi havia sempre l’empenta que l’audiència s’imaginés com d’eficaçment hauria manat ella. Hillary Clinton s’ha venut com una de les veus que assenyalaven el perill real del president de Rússia, Vladímir Putin, quan tothom confiava que no aniria tan enllà com ha anat. “Ningú no volia acceptar que Putin seria un agressor a Europa, que posaria en risc l’ordre i la seguretat de després de la Segona Guerra Mundial, que posaria en risc la llibertat de països que ara són democràcies”, ha dit. Com que a ningú no li venia de gust haver de reaccionar davant de cap conflicte, més enllà d’unes quantes sancions, la percepció del risc es va endormiscar. Però abans de la invasió d’Ucraïna ja hi havia pistes de les seves pretensions de reconstrucció imperial, segons Clinton: amb la guerra a Geòrgia, l’any 2008, i amb l’annexió de la península de Crimea, sis anys més tard.

Ha fet unes quantes afirmacions d’envergadura. Diu que creu –ella personalment– que Donald Trump havia promès a Putin que, si tornava a guanyar el 2020, trauria els Estats Units de l’OTAN, i que el president rus va estar orquestrant l’atac ucraïnès a l’expectativa de què passava. Diu que Putin va infravalorar el president Joe Biden, la quantitat d’armament que Occident ha enviat als ucraïnesos, i la resistència encapçalada pel president Volodímir Zelenski. Diu que Putin es pensava que en tan sols una setmana podria instal·lar un règim titella a Ucraïna i projectar-se com l’amo d’una gran potència retornada a primera fila. I diu que el president rus va donar aquest mateix pronòstic, eufòricament optimista, a Xi Jinping, que esperava que Putin tingués raó, perquè així ell podria enviar el missatge que “també podia canviar l’equació a la regió de l’Àsia i el Pacífic”. 

Les coses han canviat prou, segons Hillary Clinton, per a tenir una mica de confiança en l’escenari internacional. Ara, la seva recepta és “el poder tou”, de la diplomàcia, la influència i els acords, més que no pas “el poder dur” de la imposició militar. Amb la Xina, proposa un equilibri estrany i difícil: arribar-hi a acords en qüestions com el canvi climàtic, però marcar-los clarament les línies vermelles. “Volem que la Xina treballi amb nosaltres”, però també que deixi de voler “basar en la por les relacions internacionals”: “No volem una guerra amb la Xina, i ningú no hauria de voler-la, ni freda ni calenta, però no ens quedarem asseguts veient com es converteixen en un país agressor”, ha dit, tot detectant el somni de Xi de fer amb Taiwan el mateix que Putin amb Ucraïna. 

Hillary Clinton ha conclòs la conferència amb una mena d’avís: “Cal que defensem dempeus la democràcia”. No tan sols per l’amenaça dels populismes, entre els quals ha inclòs Trump, pel broc gros, i Víktor Orban, el president d’Hongria. També per la intel·ligència artificial i les noves tecnologies. D’aquí a uns anys, ha pronosticat, “no sabrem què haurà dit un candidat i què no per culpa dels deep fakes”. “Així, com podrem defensar una democràcia?”