12 d’octubre: la realitat

Avui és dotze d’octubre, això que alguns en diuen la festa nacional espanyola o encara el ‘dia de la raça’, la rància expressió que l’espanyolisme més tronat es va inventar per a parlar d’un imperi que només existeix en el seu cervell.

Per primer vegada en uns quants anys avui l’espanyolisme no convoca cap manifestació a Barcelona —tret d’una concentració marginal del feixisme més recalcitrant. L’intent per part de l’unionisme de contrarestar les grans manifestacions independentistes s’ha apagat en només tres anys, val a dir que després de fracassos més que notables. Simplement ha arribat el moment en el qual la realitat s’ha imposat a la propaganda. L’unionisme, l’espanyolisme, dóna pel que dóna a la Catalunya d’avui i la seua absència als carrers avui parla per ella sola.

L’èxit electoral de Ciutadans, en aquest sentit, s’ha de posar al nivell que correspon. Ha absorbit i concentrat la major part del vot espanyolista i això li ha fet esdevenir la segona força política del parlament. Però està a una distància enorme de Junts pel Sí pel que fa al nombre de vots i escons. I pel que sembla, ells i tot l’espanyolisme, ho estan molt més encara a l’hora de mobilitzar la gent al carrer. Tant que renuncien a competir i tot. Avui.