12 de setembre i tornem-hi

Des de l’inici del procés, la diada nacional de Catalunya ha esdevingut la presentació oficial del curs independentista. Els dies previs, els nostres representants oficials miren de no desafiar la susceptibilitat d’una parròquia que ha encarit, i molt, el preu de la seua presència al carrer. L’ambient és una mica com el d’unes eleccions, que els analistes interpreten els missatges d’escalfament en clau de revàlida, però donant per entès que a partir de l’endemà, el dia a dia es tornarà a imposar per la via dels fets.

Sigui com vulgui, de l’any disset ençà, la fotografia de l’11-S a les 17:14 s’ha agafat com la mesura de l’estat de l’independentisme en global, i que ahir va passar la prova té com a aval l’analista ferotge que s’ha estimat més destacar els vots i els escons perduts que no pas l’enèsima fotocòpia d’una mobilització que encara aguanta. I poc es parla que cada vegada té més mèrit, perquè, a mesura que la població viu més la política a les xarxes socials, arrossegar grans masses darrere una crida unitària és més complicat que abans. És molt més complicat perquè cada vegada es generen més bombolles i bombolletes d’afinitats, o més aviat d’hostilitats —antijunqueristes, antipuigdemontistes, antipactistes, putaspanyistes, nihilistes, i tants més— que fan més difícil cap gran onada de consens com les que vam viure en altres temps.

Perquè el moviment, cap moviment, no és aliè a l’evolució dels algorismes de les xarxes de la informació i l’opinió (diguem-ne XIO), cada vegada més compartimentades en calaixos i calaixets a mida del consumidor. “Consumidor” dit en sentit literal, atès que les XIO no viuen precisament del debat polític i l’harmonia universal, sinó que són el pastís més cobejat per la indústria totpoderosa de la publicitat. Ex-treballadors de Facebook i Twitter, les principals plataformes d’intercanvi de parers durant l’auge del procés, fa temps que ens ho expliquen: cada perfil, classificat pels seus gustos i la seua activitat digital, esdevé partícip d’una part cada vegada més estreta de la realitat, més individualitzada i diferenciada de les experiències que pot viure el veí del costat, cosa que fa més difícil l’entesa i l’empatia entre grups humans.

Si als inicis del procés l’ànim que dominava les XIO era l’alegria i la cooperació, avui, el negoci basat en els clics i en la màxima permanència de la massa davant la pantalla s’ha trobat que la manera més ràpida, i per tant més barata, d’assolir tant l’una cosa com l’altra és la ira i la confrontació. No hi ha cap conspiració de malvats de còmic, és l’enginy capitalista que sempre troba el camí més curt entre dos punts, ja sigui a l’era industrial com a la de les TIC. Per descomptat, és una mica més complex que això, i espero poder estendre-m’hi més en futures ocasions, però avui, per al cas que ens ocupa, l’essencial és recalcar aquest canvi de tendència que ja és consolidat i que, mentre doni el rèdit que dóna al gran capital, no sembla que hagi de revertir els pròxims anys.

Avui ningú no pot negar que la successió de fets que van desencadenar el Primer d’Octubre difícilment s’hauria produït sense l’efecte cohesionador de les xarxes socials. La feliç coincidència amb els millors anys d’aquestes plataformes, esdevingudes corretges de transmissió de la voluntat popular, va accelerar els ritmes paquidèrmics de la nostra política institucional –fins, com ja sabem, per sobre de les seues possibilitats. Sigui com vulgui, el procés es va poder aprofitar d’un moment de la història únic en què els algorismes, i no només els déus, li van ser favorables. Anys més tard, aquests algorismes s’han perfeccionat en el sentit que cada individu –cada consumidor– rep la informació de manera més i més personalitzada, i alhora més polaritzada, buscant-ne la reacció immediata. L’efecte col·lateral, que de fet ja ha esdevingut central, és la degradació d’unes interaccions que un dia van poder ser constructives i que avui són imbuïdes d’animadversió, d’hostilitat, i massa sovint d’agressivitat.

No és nostre, és d’ells, si ho volem dir a l’antiga: em refereixo a aquest subproducte amarg d’un model de negoci que té com a matèria primera l’alteració de les emocions. I passa que hem tingut la mala sort que ha coincidit, i coincideix, amb les hores més baixes de la credibilitat del projecte independentista i la seua representació oficial. És bo que ho tinguem present: la tendència històricament fratricida del moviment, passada per un algorisme que se n’alimenta, només fa engreixar aquesta espiral cada vegada més negra que fagocita l’usuari assossegat i reflexiu. Com a resultat, la imatge que ens retorna de l’independentisme esdevé sovint una caricatura estomacal, feta a partir de, no vull dir els extrems, sinó les postures capaces de generar més reaccions i contra-reaccions.

En aquest context, la resposta a crides unitàries com “tots a Economia” o “tots a l’aeroport” ho haurien tingut més pelut per a tindre èxit, i és fàcil d’anticipar que qualsevol iniciativa futura serà previsiblement escarnida i rebutjada per la massa algorismitzada, atomitzada en bombolles i bombolletes de detractors. Però això no vol dir que sigui la fotografia real del moviment, ni que ens hàgim de resignar per sempre a aquesta representació digital hipertrofiada de les nostres discrepàncies naturals. Per tant, i de cara al curs que avui comença, un bon propòsit col·lectiu seria que fóssim més conscients d’aquest funcionament tendenciós de les xarxes, que no ens deuen res, i ja que no el podem canviar, que com a mínim ens hi prestem d’una manera una mica més constructiva i intel·ligent.