12 de febrer, Xàtiva: “Es va fer tot de nit”

És evident que la data ja ha passat. I que això que explicaré ara no serà tampoc cap novetat per a molts de vosaltres. Fins i tot alguna part del testimoni que transcriuré ha estat compartida, i publicada, de fa anys. Però és que no m’ho trec del cap. Tampoc no vull fer-ho.

A la plaça que hi ha davant de l’estació de tren, a Xàtiva, s’hi alça una escultura de Miquel Mollà que duu per títol Aixopluc. Es va inaugurar l’any 2007, després de superar tota mena d’entrebancs, també institucionals, i gràcies a una determinació, a una cabuderia que a tots ens dignifica. Quan arriba febrer, cada any, als peus d’aquest símbol s’hi acumulen els clavells vermells. Hi ha un acte d’homenatge, parlaments, versos, música, muixerangues, i, després, la gent, tothom qui ho vol, en una filera silenciosa, llarguíssima, impressionant, avança fins al monument i hi deixa una flor.

El matí del 12 de febrer de l’any 1939, cinc avions de l’exèrcit italià al servei del colpista Franco van cometre el crim que Xàtiva, de fa temps, commemora. Que la guerra ja estava pràcticament acabada, que si la massacre és sempre ignominiosa, encara hi suma ignomínia el fet de saber que no tenia més objectiu que la massacre mateixa: l’assassinat massiu, la destrucció, l’extensió del dolor. De la por.

Van llançar vint bombes de 250 quilos cadascuna sobre l’estació de tren de Xàtiva. Quan era plena de gent. Havia d’arribar-hi un comboi amb soldats en retirada, i familiars i coneguts dels voltants s’havien aplegat allà a l’estació per si els podien abraçar, donar-los un cistell amb menjar, una manta, coses així. Hi va haver més d’un centenar de morts, dones, homes i infants. Més de tres-cents ferits. I l’horror que va durar dècades, agreujat amb el silenci que es va imposar després sobre aquells fets, l’oblit decretat sobre les víctimes.

L’oblit que, malgrat tot, no va ser.

Perquè Xàtiva sempre renaix de les flames, com a la cançó. Renaix i ens fa renàixer.

Enguany, l’acte ha estat el dia 11, i jo he tingut l’honor (que no sé quin terme fer servir que no soni pompós, però que és això: un honor gran) que em convidessin a participar-hi. Ho escric tan sols per poder explicar això que va passar després, en acabats els parlaments i la música i tot: que vaig conèixer la Roser, que és néta d’una supervivent del bombardeig. La seva àvia havia fet cap a l’estació amb la criatura de sis mesos perquè el marit, que passava per Xàtiva en aquell tren, pogués veure, per primer cop, el seu fill.

I la Roser s’emociona, quan ho explica, i jo també, en sentir-la, i ara penso que això ens salva, potser, d’imaginar la història, la nostra història, com si només fossin xifres arrenglerades en un paper. Això ens salva: conèixer aquest impuls, les dones portant les criatures a l’estació perquè els pares poguessin veure els seus fills. Que la guerra i que tot: aquest impuls.

En Pep, que era al costat de la Roser, em va enviar després els documents esfereïdors i preciosos alhora que són la veu de Josepa Llàcer Giner: quan era una xiqueta va acompanyar la seva tia, amb la criatura, des de Sellent fins a l’estació de Xàtiva. Era el mes de febrer de 1939. I així ho recordava, i així va quedar enregistrat l’abril de 2016, quan Josepa tenia noranta-dos anys. En transcric fragments, només, tan literals com puc:

“Com que van dir que passaven els homes per Xàtiva, la tia Rosario li va dir a ma mare, tu no me deixaries la xica? Perquè el xiquet ja tenia sis mesos, ja era gran, i portàvem en una cistella llonganisses i de tot, per a mon tio, i ella a soles no podia. I mos en vam anar la vespra. De Sellent a Xàtiva, a peu. I vam estar tota la nit en l’estació, en un banc, sense poder dormir. I, al sendemà, dic, tia, voldria anar a comprar, que ma mare m’ha encomanat coses per al mercat. I vaig comprar i ho vaig deixar en l’hostal per no tornar carregada a l’estació. Només faig que entrar a l’estació i tanquen les portes, que si m’encante no haguera pogut entrar. I diuen eixiu per la via, que vénen els avions. I vam anar a rodar. Hi havia una porta grandíssima. I estava tancada. Vaig pujar per la reixa, i li vaig dir a ma tia que me donara el xic. I ma tia me donà el xiquet. Vaig aguardar que botara ma tia. En front hi havia una caseta on venien vi i això, i no hi havia ni una ànima. Un soldat mos diu, ‘fuera, fuera’, i vam eixir, i a la que tirem amunt, per la paret, un fa ‘cuerpo a tierra!’, i jo dic ‘tia, gite’s! Tia, gite’s!’ I jo me vaig gitar, però com s’havia de gitar ella, si portava la criatura…! L’haguera mort, la criatura. A ella la van tirar a terra que la va deixar sense sentit. I al xiquet el van bolear fora d’ella. Les bombes. Lluny de sa mare. Li va caure un tros de caseta a un costat, un altre tros de caseta a l’altre costat, i es va quedar la criatura dins, i el xiquet no es va fer ni una rasquinyada. Mira si això va ser milacre. I jo obria els ulls i deia, encara estic viva. I quasi me vaig asfixiar. Tiraven bombes incendiàries. Perquè t’encengueres i t’incendiares. Es va fer tot de nit. I pense que si hagueren vingut antes els avions, no els hauria pogut salvar, perquè jo hauria quedat a fora i ma tia no hauria pogut botar la reixa, amb el xiquet. Com els altres, que es van quedar en la reixa, pobrets, i allí s’han mort.”

“Ara te contaré lo del xiquet, que sa mare era germana del meu marit, i com que estava del cor, l’agüela no va voler que anara a l’estació, i se’n va anar ella amb el xiquet, per a mostrar-lo, que ja tenia quatre anyets, i quan se’n va anar son pare en tenia un o no arribava. Mira que això sí que va ser un milacre però ben gran, també: caure la bomba, a sa agüela rebentar-la al mateix costadet del xiquet, i al xiquet no fer-li res? Caure tot el foc, encendre’s ella tota encesa i al xiquet no fer-li res? Se va cremar les manetes apagant sa agüela, que estava morta ja.”

“Sis van morir, d’ací de Sallent: a mare i filla, que la filla tenia vint anys, els va caure la casa al damunt; van matar eixa que se va quedar en la reixa, que estava a punt de desocupar i no podia botar: la xiqueta tenia nou anys, no va voler deixar sa mare, i allí mateix va caure la bomba; dos i dos, quatre, la que portava a punt de desocupar, cinc, i la que va criar el meu marit com a mare, sis. Jo me’n recorde com si fóra ara.”

I nosaltres, des d’avui, també.

Perquè gràcies a Xàtiva i a la memòria que Xàtiva manté, sabem que Felip V és V Pilef; Franco, Ocnarf; i feixisme, mai més.