05.09.2015 - 21:13
|
Actualització: 05.09.2015 - 21:14
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi:
Quan la nostra correspondència es va aturar pel període estival no estava clar com anava a anar el bloc independentista català a les eleccions del 27-S. De fet en l’última carta que us vaig enviar a Berria jo narrava la proposta d’Artur Mas de crear una ‘llista del president’, a la vista del que semblava la impossibilitat de tancar un acord polític amb altres forces independentistes.
Però el miracle va succeir. Ja ho sé que l’expressió ‘miracle’ és estranya però l’estem fent servir tots ací. Hi va haver una negociació política seriosa és clar. I gent, de tots els partits, que va treballar de valent per aconseguir superar les diferències. Però avui encara molts seguim atribuint a una intervenció quasi divina la conformació de Junts pel Sí i l’acord global entre Junts per Sí i la CUP que farà possible l’inici del procés de secessió.
Divendres de la setmana passada vaig anar al primer gran acte de la coalició i vaig poder constatar, mirant ben encuriosit, l’entusiasme popular que desperta que CDC, ERC i altres partits hagen estat capaços d’aparcar les diferències i apostar de forma valenta per portar Catalunya a la independència. Abans de l’estiu tot això simplement semblava un somni impossible.
Menció a part mereixen els independents que conformen i donen caràcter a la llista. Començant per Lluís Llach i acabant per Pep Guardiola aquesta gent són la mostra indiscutible que aquestes eleccions, efectivament són una altra cosa. El bloc del no s’entesta a dir que són unes eleccions més però la nit del 27-S tot Europa comptarà quants sí a la independència hem ficat en una urna els catalans. I això és un esdeveniment únic, per més coses que ens vulguen dir.
Evidentment el govern espanyol està molt més que nerviós perquè veu que el sí guanyarà. De manera que les properes setmanes estic segur que veurem coses molt grosses, més encara de les que ja hem vist aquests dies. Vos les aniré explicant conforme passant.
PD. Per cert que ens veurem dimarts a Bilbao en l’acte de la Diada…
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal:
Segur que Catalunya, en la seva llarga història, ha tingut molts setembres calents, però haurien d’haver estat molt i molt per assolir el nivell d’aquest any. L’11 de setembre, la Diada, i el 27, una de les eleccions més interessants durant anys.
Les pròximes setmanes tindrem molt temps per parlar de tot això, però avui deixaràs que et parli de la situació dels presos polítics bascos.
Hem sabut aquesta setmana que alts càrrecs del Ministeri de Justícia de França s’han reunit al juliol amb associacions a favor dels drets dels presos polítics bascos, amb la intenció de parlar sobre la sol·licitud de gran part de la societat d’Iparralde -gairebé tots els partits polítics, entitats, ajuntaments, persones de referència- per canviar la política penitenciària duta a terme durant aquests darrers anys.
Només hem tingut coneixement d’uns quants continguts tractats en aquesta reunió, la qual cosa és lògica si es volen fer bé les coses, però s’ha publicat que el Govern de França està disposat a aproximar a Euskal Herria els presos polítics bascos que estan lluny, en funció sempre de la petició realitzada per cada pres i la situació en què viuen.
No és nova la tendència del Govern de França de distanciar-se de la tendència d’Espanya, encara que sempre ho fan amb molt de compte i tacte. Així ho va dir la ministra de Justícia francesa Taubira, en una entrevista que va concedir al setembre de 2014 a un diari espanyol: ‘Si els presos d’ETA volen, i així ho permet Espanya, els podem traslladar-hi [Espanya]’. En alguns casos, ja que el canvi havia de ser perjudicial, ha resultat ser un camí curt.
L’actitud de França pot posar nerviós el govern de Madrid, si França compleix el que suggereix. I els hauria de preocupar encara més la manca de sintonia entre els dos ministres de l’Interior, un fet que fa molt temps que no passava.
Ja ho veus doncs, Espanya vol seguir caçant -és a dir, arruïnant el procés-, a França i a Ipar Euskal Herria.
