Cent onze dies contra la por

Divendres 9 de juny. El vice-president Junqueras i el president Puigdemont, davant del govern i la majoria absoluta de parlamentaris que els donen suport, ho acaben d’anunciar: el diumenge 1 d’octubre els ciutadans de Catalunya podrem votar sí o no a aquesta pregunta: ‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?’ Encara no han passat dos minuts i ja ens n’arriben les primeres reaccions.

Inés Arrimadas opta pel menyspreu: hem tornat al 9-N del 2014 i si el president no diu res més és perquè ‘no té ni idea de com fer’ la consulta. Menyspreu. Xavier García Albiol no baixa del seu núvol de postveritat i etziba una llarga corrua de paraules amb una contundència que vol ser mesurada, però que li queda més aviat embarbussada: això és política-ficció, estem davant d’uns farsants que cada dia estan més sols, president posi les urnes (!) i preocupi’s del que de debò preocupa els catalans. Confusió. Miquel Iceta afirma que el referèndum no es farà, torna a llegir malament la carta de la Comissió de Venècia i s’equivoca una altra vegada demanant un diàleg superat (parla de ‘retrobar el pacte constitucional del 78’, pobre, i ens ho diu a nosaltres!). Joan Coscubiela no surt del seu coragre, troba que tot és fum i demana saber uns detalls que sap que aviat sabrà. Viu enmig d’una profecia autocomplerta. Només Enric Millo, veritable avantguardista de la política espanyola, ha adoptat un altre to i ha reprès les amenaces. Diu que ens calcem, que si la cosa avança per aquest camí, que si la cosa es concreta de debò, inhabilitaran polítics, funcionaris i empreses. Tot el que es bellugui. Tot el que respiri.

Què tenen d’interessant aquesta cadena de reaccions -de fet tan dejà vistes–, i les que em deixo? Que delimiten clarament el terreny de joc en què ens bellugarem els mesos vinents. Hi haurà befa i menyspreu (Arrimadas, García Albiol); hi haurà tergiversació i manipulació (Iceta, García Albiol); hi haurà mentides, moltes mentides (fa pocs dies García Albiol tornava a dir unes coses terribles sobre les pensions, ai, quina por). Hi haurà, si més no mentre Rabell i Coscubiela en continuïn portant la veu cantant, l’habitual putaramonetisme dels comuns. I hi haurà, sobretot sobretot, amenaces. Moltes amenaces.

Perquè, fet i fet, les úniques armes amb què compta l’estat espanyol per a fer-nos desistir –al poble català, vull dir– del nostre propòsit col·lectiu són l’amenaça i la por. L’estat espanyol, i tots els qui s’oposen que exercim democràticament la nostra sobirania, i molts dels qui no volen la independència de Catalunya, ni tan sols sentir-ne a parlar, si saben veure el que hi ha al seu voltant, si són honestos amb ells mateixos, si tenen una mica de món, saben que aquesta lluita l’han perduda. Que l’hauran perduda si nosaltres continuem endavant decidits com ho hem estat en els millors moments de tot aquest procés. I per això miraran de fer-nos dubtar, de posar-nos la por al cos, de remarcar les nostres febleses.

No us deixeu ensarronar: probablement tot el camí que hem fet fins ara, per més que hagi resultat esgotador, calia que el féssim com l’hem fet. Perquè ha estat un veritable procés d’emancipació. I diria que avui ja som, probablement més que no ho havíem estat mai, un poble emancipat. Que estem a punt de manifestar en l’acte de més pulcritud cívica que se’ns pugui oferir, dipositar un vot dins una urna, fins a quin punt ens en sentim, fins a quin punt en volem ser.

Tenim cent onze dies, a comptar des d’avui, per convèncer-nos-en i per convèncer-ne els nostres amics, cosins i veïns. L’1 d’octubre anirem lliurement a votar sobre el nostre futur col·lectiu. Tothom qui ho vulgui. I sense por. Perquè el dia 2 segur que tornarà sortir el sol. Per a tots.