28.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 16.09.2021 - 12:57
Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario
Els indults, segons per a qui
Un cop més, el Tribunal Suprem fa palesa la baixa qualitat democràtica de l’estat espanyol, on els hereus del franquisme continuen ocupant els llocs de poder. Per justificar la negativa a l’indult dels presoners polítics catalans, aquest òrgan jurisdiccional diu que van defensar “criteris antidemocràtics” i que no van mantenir la “neutralitat política” en el procés sobiranista. Martxelo, Vicent, què hi ha més antidemocràtic i partidari que el Suprem?
Recordem que temps enrere l’alt tribunal, que ara juga a fer política en compte d’aplicar justícia, es va manifestar a favor de concedir l’indult al colpista Antonio Tejero. Entrar al congrés a punta de pistola i disparar per acovardir els representants de la ciutadania potser no és censurable, però sí que ho és posar urnes perquè un poble expressi l’opinió, de manera legítima, en un referèndum. Una mostra més de l’esperpent muntat per l’estat en relació amb el dret de decidir de Catalunya.
Un altre exemple és el de Rafael Vera i José Barrionuevo, ex-ministre d’Interior i ex-secretari d’estat del govern de Felipe González condemnats per les accions dels GAL. Aznar va acabar concedint-los l’indult parcial. A la llarga llista de més de 10.000 indults atorgats a acusats de tota mena de delictes, es destaquen els dels corruptes. Del 1996 fins avui, els successius governs espanyols han concedit 227 indults vinculats amb la corrupció, cosa que demostra la podridura del règim del 78. La corrupció no és vista com una cosa negativa, però l’aspiració d’una nació a exercir el dret d’autodeterminació, sí.
També cal esmentar el cas del Yak-42, l’accident d’un avió militar espanyol en què van morir setanta-cinc persones. Els comandants sanitaris van ser condemnats a un any i mig de presó i a un any d’inhabilitació especial per haver falsejat les identificacions de trenta dels passatgers morts. La pena va ser indultada parcialment pel govern de Mariano Rajoy, que els va permetre de mantenir-se a l’exèrcit espanyol.
Els indults, segons per a qui…
Article de Martxelo Otamendi, director de Berria
Finals desordenats
L’ex-membre i responsable internacional de l’organització armada ETA Josu Urrutikoetxea ha fet un discurs aquesta setmana, en línia –com no podia ser altrament– de l’Assemblea de França, en unes jornades sobre conflictes internacionals. Al seu costat, hi han participat promotors experts i experimentats en la gestió i intermediació de la solució de conflictes.
És sabut que el final d’ETA no va ser tal com volia l’organització; és a dir, igual que al Nord d’Irlanda, en el context d’una conferència internacional de pau, i com una conseqüència d’allò que hi havia estat acordat. Espanya, conscient del seu poder, no va voler de cap manera un final com aquest, i va anteposar la victòria a l’acord. Espanya no el va voler, i França no el va promoure.
Un final ordenat no garanteix que en el procés no sorgeixin problemes. No cal veure sinó què passa al Nord d’Irlanda i a Colòmbia, tot i que per raons diferents. Però, si més no, hi ha procediments i acords signats, i això permet que, si no es compleixen, es pugui denunciar als quatre vents. Aquest final desordenat ha tingut les conseqüències que veiem avui dia: no hi ha un mínim acord i hi ha molta improvisació sobre víctimes i presos. Veronique Dudouet, de la Fundació Berghof, va destacar aquest dèficit en el seu discurs.
Deixant de banda les possibles diferències, podria tornar a passar això mateix si Espanya no encara com cal el problema que té a Catalunya i si no estudia una solució acordada. Aquesta ha estat la setmana dels indults, aquesta i totes les que falten fins a l’estiu. Això de l’indult és una bona notícia, perquè ha alleujat el patiment causat per una injustícia molt greu, però, com bé saben tots –tant la part indultadora com la indultada–, no solucionarà res.
A mesura que es calmin les aigües a Catalunya s’encresparan per al govern d’Espanya quan concedeixi l’indult. Pedro Sánchez va decidir de ser part del problema i no de la solució quan va donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la constitució. I ara vénen els maldecaps.
Article de Vicent Partal, director de VilaWeb
Molac
Aquest cap de setmana Baiona i Perpinyà, entre més ciutats de l’estat, són l’escenari de manifestacions de protesta contra la censura efectuada pel Consell Constitucional francès contra l’anomenada llei Molac. La llei proporcionava un marc jurídic millorat per a la defensa del basc i el català, tant a l’ensenyament com a la vida pública i social, i va ser el fruit de la tenacitat del diputat bretó que associa el seu nom al text, però també de la feina de centenars d’associacions, entre les quals les ikastoles al teu país, Martxelo, i les Bressola i més escoles catalanes al meu.
El combat per la recuperació de les nostres llengües, i també de l’occità, el bretó, el flamenc, l’alemany d’Alsàcia i el cors, no és nou. Fa dècades que lluitem per això. Però aquesta volta l’episodi del Constitucional revela alguns detalls que sí que són nous i que indiquen que hi ha coses de molta profunditat movent-se al nord també.
Primer l’aprovació mateixa de la llei a l’Assemblea francesa, amb 247 diputats a favor i solament 76 en contra –i això, malgrat l’oposició i el boicot del ministre d’Educació. Va ser una gran victòria que després es va veure entelada per maniobres brutes i tèrboles per a aconseguir 61 signatures de diputats, una més de les necessàries per a dur-la al Constitucional, on nou tècnics l’han declarada inconstitucional. El fet que, dels 61 signants, 53 fossen de París ha originat un autèntic escàndol i ha afegit un clar component polític a allò que en principi alguns volien presentar com una disputa cultural i prou.
Veurem com acaba tot plegat. Hi ha qui ja parla de reformar la constitució per suprimir-ne el nefast article 2 i això, per si mateix, ja és un indicador clar que també a l’estat francès, algunes coses –l’equivalent al lingüicidi que persegueix gallecs, bascs i catalans a Espanya– ja no es poden acceptar sense més ni més.
