La fi de l’estil Bustos: deu anys de l’esclat del cas Mercuri

El 27 de novembre de 2012 hi va haver la sacsejada política més greu que ha viscut mai Sabadell. Van saltar les alarmes. Es destapava una de les trames de corrupció municipal més sonades del Principat. Avui fa deu anys de l’esclat del cas Mercuri, que ha esdevingut una macrocausa judicial amb més de trenta-cinc peces encara actives, tenyides de suborn, tràfic d’influències, prevaricació, permissivitat, falsificació documental i malversació de fons, entre més delictes. La principal cara visible, cervell del cas i ex-batlle del municipi, Manuel Bustos, compleix una pena de presó de tres anys tot esperant els judicis clau. Aquell dia, la plaça de Sant Roc es va convertir en un formiguer de gent que no sabia què passava. Tot d’un plegat, hi havia policies, polítics, periodistes i càmeres pertot arreu, sense explicacions. Ningú no s’imaginava que sortiria a la llum un dels casos més complexos i amb més ramificacions de corrupció política de la ciutat, que perdurarà en la història sabadellenca.

“Era un dimarts plujós, vaig rebre trucades i missatges de familiars i amics. El dia començava acceleradament”, recorda Carme Garcia, regidora d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) del 2007 al 2014 i cap de l’oposició, en declaracions a VilaWeb. Els Mossos d’Esquadra van entrar vestits de paisà al consistori, d’on van treure moltes caixes plenes. Van detenir un total de dotze persones i d’entrada en van sorgir vint-i-sis investigats: “Va ser un cop molt dur per a la ciutadania i les institucions de la ciutat”, recorda el portaveu de la Plataforma de Sabadell Lliure de Corrupció (SBDLC), Isidre Soler.

El focus mediàtic va recaure immediatament sobre Carme Garcia. Manuel Bustos havia dit que tot plegat era una conxorxa en contra seu ordida pel Departament d’Interior, sota la batuta de Felip Puig, i per una regidora de l’oposició, d’ICV. Garcia diu que es podia deduir que tot plegat era fruit de la demanda, “però ningú no li ho havia assegurat”.

La llavor, l’any 2010

Més endavant, aquesta intuïció es va confirmar. La instrucció del cas va començar l’any 2010, quan Garcia va interposar una denúncia a la fiscalia en què deixava palès el modus operandi de l’equip de govern de Manuel Bustos. Havia aconseguit de trobar la persona per a aixecar la catifa: Nicolás Giner, un petit empresari de construcció que treballava per l’ajuntament i havia detectat les males praxis de Bustos. Garcia diu que hi havia més empresaris que eren conscients de les pràctiques fraudulentes, sis dels quals s’hi havien adreçat per explicar-li: “Denunciaven una situació asfixiant i insostenible, deien que no es podia treballar d’una manera transparent i lliure.” Però, paradoxalment, no volien declarar. Hi havia molta por. Giner va ser l’únic implicat disposat a denunciar-ho. Era el ganxo per a aconseguir credibilitat i legitimitat, i posar les proves damunt la taula.

Arran de la denúncia va començar una investigació policíaca i es va donar una autorització judicial per a poder punxar telèfons i aclarir el delicte. En principi, els motors s’engegaven per un presumpte suborn, però, de mica en mica, la punxada va destapar més delictes i més implicacions fins a desgranar una macrocausa amb desenes de peces separades.

L’advocat de l’acusació popular, Raül Garcia Barroso, destaca la importància i magnitud del cas: “Pel jutjat de Sabadell, hi ha passat gent com ara Pere Navarro i Jaume Collboni, i diputats del parlament, com ara Montserrat Capdevila i Daniel Fernández.” Recorda que van arribar a investigar gairebé una vuitantena de batlles.

Què era “l’estil Bustos”?

Un resultat directe de l’esclat del cas va ser la dimissió de Bustos. Va deixar la batllia per la porta del darrere al cap de tres mesos, el dia 14 de febrer de 2013. Un fet clau per a causar un efecte dòmino de caiguda dels polítics, funcionaris i empresaris que van articular el conegut i polèmic “estil Bustos”.

D’ençà que Bustos va arribar a la batllia, l’any 1999, fins que en va plegar, l’any 2013, es va anar consolidant, a poc a poc, aquest estil. “Va instaurar aquella dita de ‘o estàs amb mi o en contra meu’”, relata Isidre Soler. “És entendre la política com un intercanvi de favors. Jo et deixo fer això, et dono una subvenció o et requalifico un terreny, i a canvi tu em dónes vots o ‘unes altres coses’.” Per la seva banda, Garcia ho defineix com una manera de governar “autoritària, controladora, acaparadora i asfixiant, amb l’objectiu d’aconseguir el control de tota la ciutat”. Tot i això, recorda que Bustos va mantenir-se al poder durant tretze anys gràcies a una xarxa clientelar que havia teixit hàbilment a Sabadell: “Hi ha xarxes que no se sostenen durant tant de temps si no és perquè hi ha un seguit de persones que són còmplices d’aquest estil de governar”, denuncia. Per tant, el bustisme ha esdevingut un trencaclosques en què han encaixat peces múltiples.

Garcia recorda que hi havia una oposició forta en aquell moment per parar-li els peus, però que la força del govern municipal llançava aigua freda a qualsevol espurna que anés en contra seu per mitjà d’un bombardament d’amenaces per a causar por: “El meu cotxe va tenir molts problemes en certes èpoques. Hem intentat no recordar les parts més dures: les trucades o missatges que rebíem.”

Per la seva banda, Virgínia Domínguez, regidora entre el 2007 i 2015 del grup municipal de l’Entesa, recorda les dificultats que hi havia per a fer oposició: “L’any 2003, el PSC podia governar tot sol, tenia 15 regidors; però va seduir totes les formacions polítiques perquè entressin al govern, quan no ho necessitava.” És a dir, pràcticament tot el consistori era dins el govern, amb 23 regidors de 27, només amb el PP i l’Entesa com a oposició. “Feia la sensació que podien fer tot allò que volien. Jo no era regidora, però sí membre de l’Entesa. Recordo que gairebé no donaven informació a l’oposició i tots els drets eren retallats. Més endavant, es va consolidar l’estil Bustos i hi havia una falta de transparència molt greu; ell era el protagonista de tot i havia de moure tots els fils”, denuncia.

La presó de Manuel Bustos

Tot plegat ha passat factura. Deu anys després de l’esclat hi ha hagut l’entrada a presó polèmica de Manuel Bustos, que compleix dues condemnes. La primera, de setze mesos, però que no va haver de complir en canvi de fer un curs sobre anticorrupció. Fou condemnat per tràfic d’influències, per haver interferit per nomenar a dit un alt càrrec a l’Ajuntament de Montcada i Reixac i haver manipulat el concurs públic.

La segona condemna va ser per una altra de les peces de la macrocausa, en què fou condemnat per tràfic d’influències i malversació per la retirada de multes a familiars seus. Per aquesta segona sentència, Bustos va ingressar a la presó dels Lledoners el 12 de gener d’enguany per complir la pena de tres anys.

La Direcció General d’Assumptes Penitenciaris li va concedir el tercer grau al març, quan solament feia dos mesos que havia entrat a la presó. Al juliol, el jutge de vigilància penitenciària li va revocar el règim de semillibertat, perquè la fiscalia hi havia recorregut en contra, bo i al·legant que li havien concedit massa aviat tenint en compte la mena de delictes pels quals havia estat condemnat.

Tanmateix, ara Bustos podria afrontar més penes, atès que hi ha moltes peces separades a jutjar. “No sabem quan es faran els judicis pendents, potser després d’haver complert la pena; és possible que surti de la presó i, si hi ha una nova condemna, hi hagi de tornar a entrar”, diu Barroso. Preveu que aquests judicis afegeixin uns quinze anys més de presó a Bustos.

Tot esperant els judicis clau

Ara com ara hi ha vuit judicis pendents. Dos dels quals seran clau: la peça número 1 i la peça 28. La peça principal, la 1, és en fase prèvia per a poder fer el jurat popular. “Hi ha molta gent investigada i és complexa, cada defensa fa un recurs contra tota l’actuació del jutjat, i això complica d’arribar a judici”, detalla Barroso. En aquesta peça es dirimiran responsabilitats per suposats delictes de suborn, emblanquiment de capitals i tràfic d’influències. En total, hi ha una vintena d’investigats, entre els quals l’ex-regidor del Partit Popular de Sabadell Jordi Soriano, la mà dreta del bustisme entre els anys 2007 i 2011. Soriano va agafar el paper d’intermediari, que va donar nom al cas Mercuri, que fa referència al déu missatger en la mitologia grega.

L’altra peça pendent i especialment significativa per a la ciutat de Sabadell és la 28, relativa al contracte amb el servei de recollida d’escombraries i neteja de la via pública a l’empresa Smatsa. És una contractació que la justícia investiga per les irregularitats detectades en el procés d’adjudicació, com ara la durada de 15 anys i 5 més d’ampliables, o la garantia exigida del 0,2% de l’import d’adjudicació en lloc del 5% habitual. Manuel Bustos i el seu germà i ex-regidor, Paco Bustos, són investigats en aquesta peça.

En aquesta dècada, la fase d’instrucció i la investigació dels fets han tingut una evolució lenta: “La justícia és lenta i s’hi afegeix el fet que les defenses juguen les seves cartes, que van posant bastons a les rodes i fan endarrerir tot el procés. És una manera de disminuir la importància dels fets. Com més temps passa, hi ha més motius per a rebaixar penes”, denuncia Soler. Així doncs, si hi ha sentències condemnatòries, tindran un atenuant per les dilacions indegudes, i també és possible que el delicte prescrigui.

Garcia reflexiona que malgrat que Bustos ara sigui als Lledoners i que la justícia passi comptes a poc a poc, el Mercuri no hauria hagut d’existir mai: “La ciutat no ha tingut temps de regenerar-se. Hauria estat molt higiènic i positiu que el PSC hagués passat una bona temporada a l’oposició; els vicis i els estils no han canviat gaire: no s’ha passat pàgina, no s’ha fet net.”

El cas Mercuri continua viu, tot esperant les pròximes passes judicials, que tot apunta que no arribaran abans del 2024.